L’Agència EFE i els catalans a la Copa Amèrica de Hoquei

Que el Hoquei patins català és una primera potència mundial és cosa sabuda, i ara amb la participació a la Copa Amèrica encara més. Interessant i divertit és veure els comentaris espanyols al respecte, per un costat hi ha la tendència degradatòria, és una competició sense importància, no té sentit que Catalunya participi a una competició Americana…, quan ja és fa insostenible el discurs degradatori inici la manipulació informativa, la nota feta per l’Agencia EFE el 30/10/2007 des de Sao Paulo és l’exemple clar d’aquesta manipulació informativa de la presència catalana de cara al consum intern espanyol “se ha disputado el encuentro entre las selecciones de Argentina y Catalunya, que como equipo independiente representa a España en el torneo.” Divertit i al·lucinant, Catalunya representa Espanya? Quan? On? El redactor de la noticia incapaç d’explicar que la selecció catalana representa Catalunya crea una nova figura esportiva on una selecció nacional (catalana) representa una altra selecció nacional (espanyola), així evita d’explicar que la Federació Catalana fa part de la Federació Sud-americana i que la situació és conseqüència de la intervenció de l'espanyola contra la catalana dins la Federació Internacional que va provocar la seva exclusió.
El més preocupant del cas és que aquesta mentida informativa venia reproduïda íntegrament pel diari esportiu barceloní El Mundo Deportivo, el qual per sortit del pas de la crònica del partit Catalunya-Argentina reproduí segurament sense llegir la nota de l’Agencia EFE, un aplaudiment per tots dos a la seva gran professionalitat. Mediocres.

Recife 2007

Aquest cartell oficial de la Copa Amèrica d'Hoquei Patins és una peça de conservar, la selecció continua competint i portant el nom de Catalunya peti qui peti. El reconeixement simbòlic de Catalunya que implica la presència esportiva dels catalans porta a la histèria als nacionalistes espanyols. Ells com nosaltres saben que l’inici és jugar en nom de la nació i després arriben també els reconeixements polítics internacionals, una vegada iniciat el procés no hi ha manera d’aturar-ho.

Esport català, vells i nous passos

Com que començo a ser grandet tinc una certa perspectiva històrica de les coses, de fet ara ja fa uns quants anys vaig ser un dels que va començar l’aventura de l’ADOC sota presidència de l’Albert Bertrana i la feina incansable d’en Francesc Serra. Des de l’Associació per la Delegació Olímpica de Catalunya iniciarem a treballar pel reconeixement internacional de l’esport català i la conseqüència fou la creació del COC, el Comitè Olímpic Català, fou un bon treball, un gran treball, enfront trobàrem totes les dificultats del món i una mica més i si no anàrem més lluny una part de responsabilitat de la no presència catalana a Barcelona la tingueren dos Presidents de la Generalitat, en Jordi Pujol i en Pasqual Maragall, l’Albert Bertrana podria escriure un llibre al respecte. L’ADOC fou la mare i el pare de tot el moviment per la creació de les seleccions nacionals catalanes.
Ara amb la perspectiva del temps no estem com volem, però hem avançat molt, hi ha federacions reconegudes internacionalment, altres estan en procés i és un camí imparable, serà més ràpid o més lent però el camí ja està obert en la direcció del reconeixement esportiu de Catalunya. La noticia del reconeixement de la Federació Catalana de Bitlles (Bowling) és un precedent polític-esportiu molt important, la caverna espanyola farà burla, la histèria arribarà a les estrelles, però ara els papers canviaran, seran ells el que hauran de recórrer als tribunals i amb poques garanties d’èxit, una entitat privada de forma unànime ha decidit l’ingrés, per tant hi ha poc a dir jurídicament. Per altra part la batalla de l'hoquei català continua i ara amb la Copa Amèrica, agradi o no els catalans un altre vegada tornen a la primera línia de la competició internacional i la nostra selecció estarà més motivada que mai, la victòria és a l’abast de la mà i les possibilitats espanyoles de frenar el lent camí vers el reconeixement internacional cada dia seran menys.

En Duran i el .cat

En Duran i Lleida és un polític pel qual no tinc cap simpatia, la seva posició política al meu modest entendre és simplement surreal, puc entendre que un català no sigui partidari de tenir un estat propi, em sembla una opció legitima políticament malgrat jo en sigui fermament partidari, el que no és comprensible és que una persona auto proclamada com a nacionalista, ens digui que en cas de referèndum ell votarà en contra. Comprenc que la vida és complexa, però la definició que ens dóna el diccionari de l’IEC és molt clara, nacionalista: que propugna o afavoreix la unitat i la independència de la seva nació. Per tant és molt clar que el senyor Duran va de regionalista i prou, de la mateixa manera que és una altra al·lucinació ideològica aquesta suposada diferència que alguns dirigents d’Esquerra volen fer entre ser independentisme i nacionalisme, són la mateixa cosa, malgrat el/els nacionalisme/es posteriorment puguin derivar per altres camins que vagin més enllà de l’estricta definició que ens dóna el diccionari. Dit això arribem al blog del senyor Duran, que em sembla molt bé que el faci i que tingui així la possibilitat de parlar amb els seus electors i els seus detractors, el que em deixa de pasta de moniato, és que jo i tants altres internautes que fem els nostres blogs de temps, utilitzem dues direccions, en el meu cas tinc registrat i en funcionament també www.gustaunavarro.cat en semblava de justicia fer-ho després de tots els esforços fets per aconseguir un domini propi català, si jo puc fer-ho, el senyor Duran té una mancança de recursos economics i no pot permetres el domini .cat? o simplement a ell o als seus possibles assessors els importa un dimoni el domini .cat? i el .org ja va bé i és més baratet. Misteris de la vida politica catalana.

Alguns comentaris sobre la Conferència Nacional d’ERC

Després de la reunió del dissabte em quedo amb algunes reflexions a fer al respecte a la vista dels resultats: A) Agradi o no l’actual direcció d’Esquerra té un ample suport de la militància, és l’única interpretació possible al fet que ha superat amb molta facilitat la votació final, amb un 83% de vots a favor, un 12% en contra i un 5% de vots en blanc. La interpretació fàcil de les poltrones és una mentida per deixar tranquil·la la pròpia incapacitat.
B) Agradi o no Uriel Bertran ha aconseguit un 43% de suport a la seva esmena de renegociar els acords de govern. Dels 1.909 vots emesos, l'esmena ha obtingut 818 vots a favor, 931 en contra (48%) i 160 vots en blanc (11%). Aconsegueix el seu objectiu de donar un toc molt important a la direcció i és fa visible com a líder dins el propi partit.
C) Agradi o no en Carretero i Reagrupament.cat, no aconsegueixen el seu objectiu en cap sentit, el seu 22% no és suficient per considerar-se una alternativa a l’actual direcció i ell personalment comet un greu error polític al no ser la persona a defensar l’esmena a la totalitat, si algú té la pretensió de dirigir una organització a curt o llarg termini ha d’ésser ell en primera persona a defensar la seva posició. En Carretero fuig de la confrontació politica amb massa facilitat, a diferència d’Uriel Bertran, que d’acord o no defensa les seves posicions en primera persona proposant-se així visualment i realment com a alternativa.

La Nuria o l’estupidesa

Una senyora que és diu Nuria, sense accent a la ú que fa català, i que sembla ser escriu llibres en castellà i no va ser convidada a Frankfurt, ens diu que el govern de Catalunya és en mans dels nacional-socialistes, enfront d’una afirmació històrica d’aquestes dimensions, els historiadors ens haurem de posar a treballar intensament, cap persona del gremi ha arribat a aquestes conclusions tant precises, una part del govern de la Generalitat és Nazi, carrramba que sorpresa!!!! que diria la meva estimada Rafaela Carra.
Després de repassar diversos llibres i fer aquesta tarda una lectura de l’obra complerta del meu admirat Winston Churchill, no he trobat cap element que abonin la tesi de na Nuria, aquella senyora sense accent a la ú que fa català, per tant en un moment de síntesi del meu pensament conclueixo: a) Vol una mica de publicitat i ser convidada als mitjans de comunicació espanyols i vendre alguns llibres més b) És una bona escriptora, però és essencialment una ignorant en tot allò que fa referència als processos històrics i les ideologies del segle XX.
Si fos el cas a) dir que la misèria humana no té límits, si fos el cas b) dir que l’estupidesa humana tampoc en té.
Estimada Núria, el teu pare estava preocupat en tenir una bona biblioteca plena de llibres i de bones traduccions al català, tu estàs preocupada en dir bajanades, pots compartir els criteris polítics d’algunes decisions o no compartir-les, però una persona del teu nivell hauria de conèixer més la història i no dir simplement estupideses.
Dir que el govern de Catalunya està format en una part per Nazis és una estupidesa històrica, dir en un article “la lengua castellana que siempre se ha hablado en Cataluña” és una patètica incapacitat de situar les coses en una línia històrica, “siempre” és un temps fora del temps, res no ha existit “siempre”, tot té un inici històric i normalment una fi. En el cas del castellà a Catalunya la seva presència hegemònica és fruit de l’ocupació militar del 1714, el “siempre” té una data de fabricació, desconec, però si en tindrà de caducitat.

Gianfranco Fini, el Partit Popular i el mal absolut

En Gianfranco Fini és un home de dretes, un home important de la dreta italiana, amb una solida formació politica, amb una gran intel·ligència i capacitat de maniobrar, a diferència de Berlusconi en Fini defensa els seus postulats partint d’una base ideològica, mentre el pare de Forza Italia defensa en politica estrictament els seus interessos economics.
El novembre del 2003 sent ministre d’afers estrangers visita Jerusalem i tributa un sentit homenatge a les victimes del nazi-feixisme, és més qualifica de « mal absolut» el feixisme, l’hereu del Moviment Social Italià, la línia directa amb els homes de la República de Saló defineix els seus orígens polítics de mal absolut, no decideix amagar-se en la coartada intel·lectual que els altres (partisans) també mataven (que és una altra veritat històrica), fa un condemna del feixisme que provocarà que una part del seu partit (la neta de Mussolini) entres en crisi existencial i marxes.
D’aquell moment Fini és un líder democràtic, no hi ha dubte de la seva posició democràtica, els jocs són oberts i el pecat original no hi és més, l’acte de constricció no era una farsa programada sinó un acte polític volgut i sentit a la seu del Museu de l’Holocaust.
Algú pot imaginar algun líder del PP dient que el franquisme fou el mal absolut davant les fosses comuns dels milers de represàliats de la dictadura franquista? la veritat és que no, no veig més que justificacions de la dictadura i revisionisme històric per part de la dreta espanyola, la qual de forma podem dir genètica és dictatorial. Les declaracions i la histèria enfront de la miserable llei sobre la memòria d’en Zapatero ens mostren una vegada més que la dreta espanyola és a anys llum dels seus homòlegs europeus.

Pistes al Joc literari pels Països catalans

El bloc Tens un racó dalt del món proposa des de fa mesos jocs literaris cada dimecres. Avui arriba al 25è joc literari i ens proposa un repte especial. Per a participar en aquest joc caldrà fer un viatge virtual per blocs de tots els Països Catalans, entre els qual es troba aquest bloc com a col·laborador en representació de l’Alguer.
Per participar caldrà que visiteu la seva pàgina http://jmtibau.blogspot.com/ i seguiu atentament les instruccions.
Com a pista, us ofereixo una imatge




i el següent fragment de text:

“la bella Flora, un dia”

Animeu-vos a jugar i difoneu al màxim aquesta iniciativa lúdica i cultural, per tal de fomentar la màxima participació i unir el territori de parla catalana gràcies a la força del moviment blocaire i la literatura.

Els bloc que participen en aquest Joc literari pels Països Catalans són:

Coordinació: Tens un racó dalt del món http://jmtibau.blogspot.com/
País Valencià: Filant prim http://cat.bloctum.com/josepmanel
Catalunya: El vertigen del trapezista http://elvertigen.blogspot.com/
Franja: Serret llibres http://www.serretllibres.com/autorsebrencs/
Illes Balears: No em diguis que és un somni http://cat.bloctum.com/mallorquina
Alguer: Apunts des de l’Alguer http://gustaunavarro.blogspot.com
Andorra: Blokand http://www.blokand.com/weblog/
Catalunya Nord: Catnord http://www.catnord.cat/

A més a més, participant en aquests jocs literaris es poden aconseguir premis mensuals.

Adéu Remei

Controlo el correu i trobo una lletra d’un bon amic que em diu que la Remei no hi és més. Ara fa molts anys que no la veia, però el cor em fa un salt i el nus arriba a la gola, no ploro per fora però si per dins. Quan torno a Barcelona l’aniré a trobar. Adéu estimada Remei, que el barquer et porti al costat d’aquells que vas estimar i la maleïda fortuna els va fer marxar.

Segons em conta el meu avi
- i a ell li va contar el seu -
quan el desembre s’albirai
la gent tota s’abriga,
se surt a observar el cel

El meu avi no dorm massa
i de la finestra estant,
esdevé l’ àngel de casa
que a tots ens va anunciant:
si veu l’estel que flameja,
si la nit es torna clara,
si l’aire esdevé suau....
que l’Infant fill de Maria
no ha nascut a cap palau.

És tan fonda la mirada
que li ha regalat l’edat
que ha vist com de l’establia
- tanta claror en sortia!-
que un ocell que allí dormia
ha confós la nit pel diai
ha començat a cantar.

Remei Oliver,
Nadal 2003

Llibertat per Birmània

Periodisme, entre la informació i el safareig.

Normalment llegeixo dos diaris electrònics catalans, Vilaweb i E-notices, el primer em sembla periodisticament i nacionalment impecable, de l’altre sempre tinc la sensació que es dedica al safareig i a cercar la provocació fàcil, és totalment subjectiu però aquesta és la sensació que tinc.
Avui comparava les noticies sobre la conferència nacional d’ERC i hi ha una diferència de professionalitat impressionant, tots dos donen espai al fet que les esmenes del sector Carretero i d’Uriel Bertran arribaran al plenari, fet del qual em congratulo, la discussió i el debat polític és el que fa créixer les organitzacions. La diferència era un titular impressionat d’E-notices que ens diu “Uriel arrasa”, mentre que Vilaweb ens informa que Esquerra té quatre-centes deu seccions esteses pel territori i només cinquanta-quatre seccions locals hi presentaven esmenes, de les quals a quinze de les seccions locals s'ha aprovat la ponència alternativa (pdf) de Reagrupament.cat i a dinou, alguna de les esmenes d'Esquerra Independentista.
Home! Amb tota l’estimació personal per Uriel vist els números no em sembla que arrasi tant, donar tota la informació al lector és una obligació d’un mitja seriós i Vilaweb en aquest cas també marca les diferències, i en Vicent Partal no es mossega mai la llengua, però no fa espectacle de la informació i això és molt d’agrair en els temps que corren.