Espriu i Montilla

El nou President de la Generalitat ha pres possessió del seu càrrec, dir que li desitjo tota la sort possible i al país també, i a tots nosaltres la voluntat col·lectiva d’empènyer les nostres institucions i partits en el camí de constituir-nos en un estat, per alguns, aquest és el punt final de la seva generació, per a mi és una fermada tècnica vers la constitució d’un estat nacional català de sobirania limitada dins de l'Europa unida, com tots, com volen els turcs que acullen el Papa en la seva visita apostòlica.
No vull ser apocalíptic, de fet estic cansat d’escoltar i llegir apocalíptics “polítics” que decreten la fi de la nació amb el nou President, però continuo pensant que altres caps eren més adequats per aquest encàrrec dins mateix de la coalició que governarà el país els propers 4 anys, però el temps a molt breu ens dirà si aquesta era una apreciació correcta o errònia, el temps és una cura magnifica i acaba posant les coses i les persones al seu lloc.
El President Montilla ha escollit un vers d’Espriu per a definir el seu mandat, més enllà dels criteris estètics personals i de les capacitats de llegir correctament el text, el President cau en el tòpic del poeta nacional atribuït a Espriu, llegir Papasseit hauria estat un senyal de que aquest President i el seu govern entenen la cultura com un fet inseparable al benestar de les classes treballadores catalanes de les quals sorgeix la figura de Papasseit, esperem poder escoltar la veu del poeta del port i de les llibertats nacionals a les sales nobles de Palau i que en elles es facin les “Conspiracions” oportunes.

Salvador Espriu
La pell de brau
XXIV

Si et criden a guiar
un breu moment
del mil·lenari pas
de les generacions,
aparta l’or,
la son i el nom.

També la inflor
buida dels mots,
la vergonya del ventre
i dels honors.

Imposaràs
la veritat
fins a la mort,
sense l’ajut
de cap consol.

No esperis mai
deixar record,
car ets tan sols
el més humil
dels servidors.

El desvalgut
i el qui sofreix
per sempre són
els teus únics senyors.

Excepte Déu,
que t’ha posat
dessota els peus
de tots.

El PSC i els Ciudadanos d’en Ribera

Fa uns quants dies, concretament el divendres 3 de novembre al meu comentari “Un govern per a fer què?” reflexionava sobre el tractament que el PSC i concretament els seus “capitans” prepararien al nou partit dels “serbis”, doncs realment han tardat poc a reaccionar, i no només els “capitans” com creia jo, sinó tot el PSC ha declarat la guerra a aquells que han tingut la gosadia de fer-los perdre dos diputats. El germà del Conseller Nadal amb la seva artilleria pesada des de la direcció del Periodico ens ha informat que aquest noiet pur que apareixia en pilota picada als cartells de Ciudadanos era un militant del PP fins pocs mesos abans de ser el líder del nou invent politic. Segurament una ma innocenta des del PP els haurà ajudat a trobar la informació, en Mariano i companyia estan preocupats que l'invent corri per les espanyes.
No tenia cap dubte, però ara en tinc moltes menys, aniran a per ells, les municipals estan molt properes i els Socialistes no poden permetre un daltabaix a Barcelona, si els Ciudadanos tinguessin representació els pot arribar a trontollar l’alcaldia, encara que pugui semblar paradoxal els sectors “serbis dels capitans” seran els més durs amb ells, és un problema de representativitat, ells volen jugar a ser la representació “ètnica” de l’emigració espanyola i que algú intenti disputar aquest espai polític no és possible des de la seva òptica, la campanya Ciudadanos = marca blanca del PP ja està iniciada, i crec que Ciudadanos té poc a fer, la seva aparició és cojuntural per una suma de descontents, però no tenen la capacitat de crear un espai propi entre el PSC i el PP. Observem les municipals i després valorarem.

L’invent de la nació

Alguns nous diputats al parlament de Catalunya, algun jurista insigne, un autor teatral i altres aus de diferent plomatge, han fet el descobriment de la “sopa d’all”, han descobert que la nació catalana és un invent, tenen tota la raó, si senyors és un invent, totes les nacions són un invent, perque només existeixen dues possibilitats, la nació és una creació social històrica o la nació és un designi diví en el qual un dia Déu nostre senyor va baixar del cel i va decidir: “Avui faré els catalans, i demà els espanyols, i després demà els italians”. Davant aquesta disjuntiva constitutiva de la nació, o com a creació social o com a designi diví, els laics optem a pensar que la nació és una construcció social històrica i per tant un invent, enfront de l’invent de la nació espanyola i el de la nació catalana, jo fa anys que vaig optar per aquell de la nació catalana, que preu per preu és un invent de la meva col·lectivitat, alguns encara pensen que l’invent de la “nació catalana” és un invent recent de la burgesia del país, enfront de tanta ignorància els recomano llegir “The god of modernity” del sociòleg catalano-cubà Josep R.Llobera, que per cert, la poden trobar també en versió castellana publicada per Anagrama, així potser algun d’ells descobrirà que totes les nacions són un invent, però algunes són un invent nefast i criminal com la nació espanyola.

Dues manifestacions

Agradi o no Catalunya és una societat plural on el dret a manifestar està reconegut, i el mateix dia podem realitzar dues manifestacions amb uns objectius diferents, miro dues noticies de Vilaweb del 11/11/2006:
*Unes 1.500 persones es manifesten contra el Barcelona Meeting Point.
*Un miler de persones es manifesten a Barcelona contra el nou tripartit.
Les coses tenen la importància que tenen, ni més i menys, garantir que tot això pugui succeir sense problemes és una responsabilitat col·lectiva, el dia que aquestes dues manifestacions no és podran realitzar estarem mal posats. Els nostres conciutadans reclamen el dret a un habitatge digne a preus reals i no especulatius, altres reclamen Mas president Catalunya Independent, dues utopies? Sense cap mena de dubte, dins un sistema salvatge de mercat és difícil evitar l’especulació amb les necessitats primaris de les persones, la segona és irrealitzable, Catalunya serà un estat no tinc cap dubte d’això, els processos socials i polítics són dinàmics i canviants, però que en Mas sigui president d’una Catalunya independent és política ficció, el mateix interessat ha explicat per activa i per passiva que ell d’independència no en vol, xiquets, manifesteu-vos, crideu per la Independència de Catalunya, lluiteu cada dia per ella, però no poseu de cap un que no vol aconseguir-la.

Pota negra

He trobat divertit el crit que algunes persones llençaven fa un parell de dies a la plaça Sant Jaume a la manifestació contra el Tripartit 2.0 "Mal per mal Maragall" segurament molts d’ells no pensaven el mateix fa tres anys en el moment que el President Maragall va arribar a l’acord del Tinell, però en aquell moment no van gosar sortir a manifestar-se. Sóc fermament partidari de la llibertat d’expressió, de tota, la d’aquells que manifestaven davant de les seus del PP i la d’aquells que fan el mateix enfront les seus d’ERC o enfront del Palau de la Generalitat, però no deixà de provocar-me una certa hilaritat algunes reaccions, hi ha una percentual important d’un cert etnicisme malaltís a les protestes, estic convençut que si el candidat socialista hauria estat n’Antoni Castells les reaccions no haurien estat les mateixes, personalment penso que en Montilla no té el perfil personal per exercir el càrrec de President de la Generalitat, és simplement una apreciació personal des de fora, no el conec personalment i per tant el meu judici el tinc deformat pels filtres mediatics i clar també per la seva actuació política que conec millor, però en el fons i en alguns casos no tant en el fons la recriminació a Montilla és que al final del trajecte no és un “pota negra”, li manca la patina necessari per ser acceptat com un dels “nostres”, en Castells que és igual d’espanyolista que en Montilla hauria provocat una altra reacció entre els votants convergents de les cassoles. Per cert, la pseudo revolta “espontània” contra Carod no és fruit de les bases emprenyades d’ERC pel pacte, és un “espectacle” organitzat pels quadres inferiors de CiU i el partit Unitat Catalana, amb la participació de votants convergents defraudats per la nova frustració que representa ser la minoria més votada i continuar estant a l’oposició, els quals parteixen d’un error bàsic, pensar que Esquerra és un apèndix radical de CiU, error que fins fa poc ha compartit tota l’estructura del partit i així els ha anat. Esquerra de la mateixa manera que CiU interpreta Catalunya segons els seus interessos (com tots), i des d’aquesta òptica estrictament partidistica el possible Front Patriòtic és fa impossible. Per cert, contràriament al que pensen els estrategues de les cassoles, la protesta no provocarà cap problema intern a Esquerra, és produirà un efecte contrari de tancament de files sobre les decisions preses, i els electors d’Esquerra no aniran en massa a votar a CiU, això és un somni d’una nit de tardor de molts dirigents i quadres de CiU que encara no s’han fet a l’idea del nou panorama politic català després de la retirada del President Pujol.

Il potere logora a chi non ce l’ha (II)

El passat més de setembre em feia aquesta mateixa reflexió, els polítics catalans l’han aplicada amb determinació, tots han intentat governar de la forma que sigues, no perque siguin insensibles a la ideologia, sinó perque no hi ha res que desgasti més que estar a l’oposició. Els vells democratacristians italians creadors d’aquesta màxima política, sabien també que per enviar als inferns al PCI servia articular un bloc social anticomunista on ells fossin hegemònics però amb cabuda i espais per a socialistes, republicans, radicals, liberals... aquí en Madí ha tallat tots els ponts, en Duran els hi ha posat foc, i en Mas ha pagat creure la paraula d’en Zapatero. En ZP que és un politic que promet “l’oro i el moro” per després fer tot el contrari, ens va prometre a tots els catalans públicament que acceptaria l’estatut que sortís del Parlament de Catalunya, aquell que en Montilla va iniciar a retallar el dia després de la seva aprovació al Parlament i aquell que en Mas va matar per una foto i una promesa de Presidència de la Generalitat a la Moncloa.
Vaig rebre amb entusiasme el tripartit del 2003, ara la versió 2.0 no em produeix cap efecte d’alegria política, de la mateixa manera que no m’hauria produït cap satisfacció especial un govern de CiU i ERC, o aquell que volien els poders forts de Catalunya i Espanya la “sociovergencia”. Potser el fet que no desperti entusiasmes és un element positiu, les expectatives són més baixes, ara la gent espera que governi i no doni espectacles.
Però més enllà de la governabilitat del país, i de la necessitat que tenim tots els ciutadans de fer bullir l’olla i tenir garantida la sobrevivència, com a persona que creu que l’única sortida positiva per a la col·lectivitat catalana és constituir-se en un estat propi, més enllà de la vella màxima democristiana que comparteixo plenament si és fa política, m’agradaria saber en quins aspectes del nou pacte de govern s’insereix dins d’una estratègia de consolidació d’un poder estatal català, resumint estar al govern per fer què? Després de rebutjar l’oferta “suculenta” de CiU, ningú pot dir que el tripartit 2.0 fet per ERC és per assegurar-se els càrrecs, els tenien assegurats igualment, és una opció política presa a consciència, per tant seria interessant conèixer on inserim aquest moviment tàctic dins una estratègia global de creació d’un estat propi.

Un Govern per a fer què?

Fa tres anys vaig escriure amb contundència a favor d’un govern d’esquerres, de fet em ratifico en l’anàlisi que feia d’aquell moment, ara però em poso altres interrogants, han passat tres anys, els resultats són més o menys iguals amb algunes variacions significatives, aquesta vegada no hi ha un empat tècnic, CiU és la minoria més votada i la que té més diputats; els socialistes han fracassat en la seva maniobra interna de substitució del President Maragall, els capitans del PSC són més dèbils ara que fa tres anys, els maragallians els passaran factura; Esquerra consolida el seu espai politic, perd vots com tots, segurament una mica més per motius d’emprenyamenta política que no pel fet de l’abstenció, però demostra que la seva presència és ja estructural i no conjuntural, el desencís de les bases de CiU que amb certa sorpresa deien “l’electorat no els ha castigat” demostra aquest fet. El PP consolida el seu vot, malgrat la seva la seva marginalitat política i en Pique pot sortir reforçat enfront d’en Vidal Quadres, Acebes, Zaplana i l’Aznarisme. Apareix el partit dels “serbis” Ciudadanos de Cataluña, un partit que haurà de demostrar a les properes municipals i en aquelles espanyoles si ocupa un espai politic o és fruit d’una conjuntural de reordenació política a l’intern de les grans forces polítiques, els Capitans del PSC jugaran molt dur amb ells, i els faran explotar les mil contradiccions de recollir un electorat que nomes té en comú estar en contra la nació catalana però que agrupa el vot dels feixistes de sempre, una part de l’emigració que no ha volgut mai integrar-se al país i a la “pijeria” castellano parlant, els Ciudadanos tenen la intenció de convertir-se en un partit espanyol, de fet ja corren per les espanyes per crear les noves seccions locals, el meu pronòstic és que fracassaran, tenen un pecat original terrible, al final del trajecte són “catalanes” i els catalans a Espanya no manen, ni que siguin més espanyols que els espanyols, a menys que això no sigui un nou partit creat per les FAES i les JONS de l’Aznar, tot podria ser!
L’Agustí Alcoberro ens ha fet descobrir recentment un llibre dels austricistes castellans durant la guerra de successió que porta per títol Theatro de desdichas, gemidos y lágrima l’autor anònim ens diu: nunca obedecerá Castilla a rey que entre por Aragón. Ciudadanos! la cosa be de lluny, o teniu malament per triomfar a Espanya a menys que aneu de la maneta de l’Aznar.
Per cert estic esperant poder sentir com parlem en castellà al Parlament, segur que podran fer-ho, el meu amic l’Agustí Cerdà podrà parlar català a la gàbia dels lleons madrilenya? Tolerància? Bilingüisme? Riurem!
Respecte al nou govern, la minoria més votada ha de moure peça, podria apostar per un govern de Front Patriòtic, però aquesta seria una aposta estratègica que CiU no està disposada a realitzar, en Duran no seria ministre amb un govern de la Generalitat d’aquestes característiques, un govern per fer què? Per a mi només hi ha una possibilitat, la d’ampliar i consolidar el poder català de cara a crear un estat propi, l’anterior govern tripartit ha servit per aguditzar al màxim les contradiccions de la societat catalana i de les seves formacions polítiques, segons el meu criteri ERC pot pactar amb qui cregui convenient, nomes cal saber que és vol fer per avançar en la construcció d’un estat propi.