dilluns, de maig 23, 2005

Corones d’Espines

E-Cristians és una organització catòlica que treballa dins de la xarxa, impulsada per l’ex-conseller de la Generalitat Miró i Ardevol, caracteritzada per la seva defensa de la ortodòxia del catolicisme, fet que de veritat no em fa fred ni calor, des de la meva posició de defensa de la laïcitat em sembla del tot respectable.
No tant respectables són les opinions insultants vers els gais que apareixen pels seus fòrums, que per cert són definits a la manera clàssica com a “Sodomites”, les meves opcions sexuals són molt allunyades d’aquelles de la comunitat Gai i també clar d’aquelles dels E-Cristians, a menys que no practiquin aquella doble moral propugnada per un conegut democratacristià català que sense cap problema deia pels passadissos del Parlament Europeu que ell era democratacristià de cintura cap a dalt, de cintura cap avall era lliure pensador, tot un programa de coherència ideològica, però ja sé sap alguns no pensen amb el cap.
Tornant a E-Cristians, aquesta organització ha realitzat un manifest reclamant les disculpes d’en Pasqual Maragall i d’en Josep Lluís Carod Rovina per la darrera pallasadeta d’en Maragall a Jerusalem posant la corona d’espines a en Carod i en Castells.
Sempre tinc la sensació que l’actual President quan no té problemes els cerca, no té mesura de les coses i si continua així millor seria que es dediques a la vida contemplativa, les criatures quan fan tonterietes la primera vegada rius la gràcia, la segona és millor donar-li una clatellada perquè comprengui que aquest no és el camí, començo a pensar que en Maragall necessita un calbot.
No sóc una persona creient, sóc agnòstic, i per tant podria riure personalment la gracieta, però em sembla una manca de respecte als creients cristians i això un President de tots els catalans no pot fer-ho, de totes maneres cal dir que la comunitat cristiana ha de pensar que perquè els seus símbols siguin respectats cal que sigui ella mateixa a començar a respectar-los, el comerç de simbologia cristiana és un negoci que mou milions i milions d’euros, nomes cal recordar els patètics cants de l’anterior Papa venuts al món sencer, sóc conscient que l’estructura de l'església té menester de diners per sobreviure, però han de fer una opció o ser una religiosa seriosa i pobre, o ser una multinacional del record i la estampeta.

dimarts, de maig 03, 2005

Pilar Rahola o la provocació del zapping.

Si hi ha una persona que em provoca el desig de canviar de canal quan la veig a la televisió és la Pilar Rahola, em posa nerviós fins i tot quan estic d’acord amb ella, que és bastants vegades, un altre cosa és llegir alguns dels seus articles de contingut els quals trobo ben construïts, malgrat pugui discrepar en algunes coses. Ara sembla que les comunitats jueves de sud-americà li han donat un premi i que el rebrà a Jerusalem de les mans del President d’Israel per la seva defensa de la causa jueva el proper mes de juny, comentar-vos que em satisfà que una catalana rebi un reconeixement per part d’un estat estranger, el que em sorprèn llegint alguns dels articles, conferències i entrevistes a la premsa estrangera és que la seva condició nacional catalana desapareix, parla com espanyola, d’esquerres, republicana etc, però la seva
catalanitat no apareix per cap lloc, Un exemple:

" ¿Por qué es importante recordar la Noche de los Cristales Rotos?
- Creo que es importante vacunarnos para siempre de la cultura de intolerancia más importante de la historia de la humanidad.

En mi caso tengo un triple compromiso. Por española porque vengo de un país que inventó la inquisición, que inventó la expulsión de árabes y judíos, que inventó la cultura de la intolerancia. Segunda por europea, porque formo parte de un continente que creó una ideología totalitaria de muerte y masacró y además se destruyó a sí misma. Y además soy una persona de izquierdas preocupada por los valores de la libertad que incluyen la convivencia y la tolerancia."

feu una visita a les seves pàgines i traieu vosaltres mateixos les conclusions.

diumenge, de maig 01, 2005

La Feria d’Abril, el negoci de l’emigració andalusa o la mala consciencia d’alguns polítics.

Hi ha algunes coses que farien riure sinó fessin plorar, en els últims temps comencen a sentir-se veus sobre aquest gran negoci organitzat amb diners públics que és la Feria d’Abril de Catalunya, dir que no hi ha res més normal en el món que una comunitat desplaçada del seu territori original organitzi festes i celebracions en la seva nova terra d’adopció, els catalans organitzats arreu del planeta a l’intern dels Casals saben perfectament de que estic parlant, les diades catalanes amb mostres de Folklore i gastronomia són una constant de la Catalunya a l’exterior.
Una altra cosa és intentar vendre gat per llebre, que és que més o menys allò que intuíem de fa molts anys tots aquells que no ens mamen el dit , estadisticament parlant és molt, però molt difícil, per no dir impossible, que una manifestació d’aquests tipus pugui a treure 3 milions de persones, representaria el 50 % del país i seriem un cas únic en el món. Ens trobem davant una inflada de números constant i consentida des del poder i els mitjans de comunicació per permetre el cobrament de subvencions d’aproximadament 400.000 €, un poc massa per organitzar un festival folklòric que a tot estirar pot arribar als 150.000 participants.
La pregunta natural a fer-se és quin interès hi ha en continuar pagant aquestes quantitats quan és evident que són falsos els números, al meu entendre hi ha un interès polític primer d’integració de persones de diverses procedencies a Catalunya, fet que em sembla del tot correcte, subvencionar activitats culturals, és una feina obligada de l’administració publica, però al mateix temps ha de controlar que amb el diner públic no es faci negoci, perquè negoci és obtenir tot de franc i vendre després el producte als ciutadans com fa la Feria d’abril de Catalunya. Negoci és tenir 150.000 participants i declarar tres milions per obtenir mes ajuts.
Aquí entra la mala consciencia i les pors de la classe política catalana, sigui aquella de CiU o aquella del PSC, amb l’excusa d’evitar un fenomen lerruxista contemporani han subvencionat a una colla d’espavilats que viu a costelles dels legítims sentiments d’estima a la terra d’origen, ens diuen allò de que el tema de la immigració "és molt delicat", i en aquest aspecte em sento identificat amb les paraules de la Isabel Clara Simó l’altre dia al seu article a l’Avui:
“Cada cop que sento això de "molt delicat" em poso nerviosa. Si tu no ets un discriminador, si tu no ets un racista, acostumes a parlar obertament dels temes immigratoris; només quan et sents íntimament incòmode et sembla que has de dissimular. Recordo un editor anglès, especialitzat en literatura africana, que va rebutjar un original d'un escriptor negre i aquest va acusar-lo de racista. "No senyor -li va dir-: el que passa és que vostè no ha entès que no n'hi ha prou sent negre per ser bon novel·lista". És obvi que tractar amb pinces, amb excessius somriures, els immigrats, tant espanyols com comunitaris com extracomunitaris, és una forma més subtil de discriminació, però és discriminació. »