La bèstia que tens a dins

El Senyor Solana és una persona simpàtica, a més considero que és un home tranquil en situacions difícils, la seva feina com a cap de la diplomàcia europea he de dir que em complau. Segurament tots tenim dins una bèstia, que mirem d’amagar per no fer mal i per no fer-nos mal a nosaltres mateixos, el centrat Solana la va treure fora l’altre dia, en el moment que va sentir parlar de Catalunya com una possible Montenegro, la bèstia del nacionalisme espanyol que dormia dins d’ell va sortir i és va comportar com a qualsevol serbi disposat a defensar les essències patries. L’esquerra espanyola té un greu problema, és espanyola, i aquesta malaltia d’imperi caigut reconvertit en nació eterna té mala cura, fins hi tot els seus homes més vàlids i centrats treuen la bèstia que hi ha dins seu, quan escolten parlar de la sobirania nacional catalana.

L’italianització i una campanya de quarta categoria.

Aquests últims dies estic sentint i llegint arrel de la caiguda del tripartit aquesta història de la italianització de la vida política catalana, comentant-ho de forma negativa, cert que si voleu podeu fer-hoa com a sinònim d’inestabilitat i de mal govern, però de fet serià injust mirar-ho nomes des d’aquesta perspectiva, podem fer-ho des d’una altra visió, aquella positiva.
Malgrat tot el sistema politic italià ofereix una visibilitat absoluta a l’estructura social i ideològica, tots d’una forma o altre estan representats, cert que això pot portar a certs graus de malabarisme politic, governar amb una coalició de 9 partits (Prodi) o de 7 partits (Berlusconi) no és fàcil, però aguditza la imaginació política i la cultura del pacte, aquí un 0,5 de l’electorat compte alhora de decidir majories i minories.

Menys ironies amb la política italiana i més respecte per una gent amb gran capacitat política, una altra història seria parlar de la petita política sarda, Sardenya té i ha donat grans polítics a la República Italiana, però la seva política és petita i aquesta és la seva desgracia.

Tornant al tema de la inestabilitat política italiana dir que aquesta és molt relativa, durant anys les crisis de govern han estat un seguit de crisis internes de la DC que portaven una recomposició de cadires no de polítiques, per tant la inestabilitat era sempre relativa, tempestes a una tassa d’aigua.

Respecte a la nostra entrada en un govern provisional monocolor, és fruit de la incapacitat d’un ex-alcalde de portar endavant un govern de coalició, i al mateix temps del drama permanent dels socialistes catalans de ser traïts sistemàticament pels seus “germans” espanyols i de no saber mai que han de fer i ser, si fer política catalana o espanyola, el pacte Zapatero-Mas és la voluntat de supeditar per sempre la política catalana a l’espanyola. El “talante” zapateril nomes és funcional en temes de guerres llunyanes, matrimonis homosexuals i la defensa coratjosa dels drets dels primats, quan parlem de temes catalans, es pot mentir i dir tot el contrari del que es va dir sense por a perdre el “talante”, Zapatero és un tipus simpàtic, però és un mentider.

Es també la voluntat dels poders “forts” catalans d’experimentar la “sociovergencia”, si llegim a Lara i la seva valoració sobre les bondats de la “sociovergencia” tindrem el quadre complert, agradi o no l’arribada d’Esquerra al govern a fet trontollar moltes coses, i els poders “forts” no estan per experiments, el “problema” és que la “sociovergencia” en el cas que es produeixi serà la fi del sistema de partits que coneixíem fins ara, amb la “sociovergencia” Esquerra serà l’única oposició real i així comportarà molts canvis estructurals profunds.

Parlant de campanyes, aquella del PSC per l’estatutet és una porcada i els del PP han decidit jugar-hi, per reduir la campanya a una discussió espanyola de qui és més bo amb Catalunya, tots dos són dolents, uns són pitjors si voleu, però no estan molt lluny els amics del “talante” utilitzant el ribot. De totes maneres no deixa de ser simptomàtic que l’eix de la campanya sigui la confrontació amb el PP i no explicar els continguts de l’estatutet, vol dir simplement que hi ha poc a explicar.

Tornar a París

París és una ciutat de la qual sempre he estat enamorat, pels seus tòpics primer certament, però després per la possibilitat d’anar descobrint els seus recons i els seus encants, sempre hi ha una cosa nova que descobrir a París. Avui els barcelonistes tenim el nostre equip que juga la final de la més important competició europea, jo vaig patir la desgracia de Sevilla directament a l’estadi i em vaig prometre a mi mateix no tornar a participar directament a una final, així que la victòria contra la Sandoria la vaig celebrar a casa d’en Vicent Partal i amb aquell boig total de Ferran Torrent el qual té una febre barcelonista molt difícil d’igualar, o potser si, el meu fill gran en Gabriel és una barcelonista de característiques similars, fet que provoca que no pugui veure tranquil·lament els partits del Barça amb una criatura de set anys que et salta al costat a cada xut que fa algun dels seus estimats jugadors.
Avui serà diferent, no sé com anirà certament, però ara tinc la sensació que ja no tenim aquelles necessitats històriques que ens obligaven a guanyar, ara tenim un gran equip amb moltes possibilitats de guanyar, els miraré tranquil·lament des del sofà de casa, amb el meu nano saltant, amb nervis com sempre, en Gerard segurament mirarà estranyat el comportament del seu germà gran i del seu pare, i aquest estiu passi el que passi tornaré a París a cercar nous llocs, a trobar els agradables parisencs, que malgrat males fames són gent amable, i com no farem visita obligada al món fora del món de Disney, és un dels peatges a pagar per anar amb les criatures, però no ens enganyem a la fi del trajecte als grans ens retorna encara que sigui per uns instants als nostres records d’infantesa.

Ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer

Vagi per davant que jo personalment considero que allò que hauria estat un xoc polític important era un ampli vot nul polític favorable a la Independència de Catalunya, era respondre clarament el que volem sense entrar en el debat estatutari i ens permetia diferenciar el vot nacional català d’aquell espanyolista. De totes maneres una vegada la més gran organització política de l’independentisme ha pres una decisió pel No cal fer-nos sentir com una sola veu, sumar i no restar, malgrat el meu respecte absolut vers tots els compatriotes que defensen altres opcions.
Quan és va fer el govern tripartit vaig pensar que era l’opció correcta, perque de fet va ser el factor clau per enviar al cementiri l’oasi català, després de molts anys les coses en política catalana és diuen pel seu nom i al mateix temps el tripartit ha aguditzat al màxim les contradiccions de les dues forces polítiques hegemòniques fins ara CiU i PSC, després del tripartit no hi ha al meu entendre espai per la sociovergencia per la qual sospiren els poders forts catalans, perque la sociovergencia representaria la mort política de tots dos i enterrar el sistema de partits de la transició a Catalunya, sistema que està ja greument ferit per l’aparició d’ERC com a força independentista malgrat totes les contradiccions que pugui tenir.
Ja he escrit anteriorment que aquest estatut és millor que els anteriors, però precisament per això hem de rebutjar-lo i després si políticament és necessari gestionar-lo, perque hem de deixar clar que aquest no és el nostre objectiu polític, que aquest no és un acord que soluciona el problema, és un invent espanyol, no un pacte entre iguals. La sobirania compartida que voldrien alguns federalistes catalans, només és possible si l’independentisme català és fa més i més fort políticament, el numero de federalistes/confederals espanyols és inversament proporcional al numero d’independentistes catalans.
El mot d’ordre vers ERC per part dels mitjans de comunicació és “immadurs”, és possible, però realment és preferible la teòrica “immaduresa” política a l’estat de “putrefacció” en què estan alguns, de tant madurs estan podrits, han perdut qualsevol relació amb el sentit ètic de la política, acceptar el pacte de la Moncloa no és “real politic” és “estupid politic” no és que vulgui “posar” als altars al grup dirigent d’ERC, però al costat de personatges que arrosseguen la llengua defensant un pacte (Mas-Zapatero) que els han imposat, el grup dirigent d’ERC són àngels de candor i dignitat.
El futur? Qui sap? Un tripartit segona part? La sociovergencia que enterri definitivament el sistema de partits de la transició a Catalunya? Un pacte nacional ERC-CiU? Segur que durant la propera campanya les tres hipòtesi estaran sobre la taula, el que serà no ho sap segurament ningú encara.

La valentia de discutir

Hi ha la voluntat per part de la premsa domesticada i d’alguns blocaires posseïdors de la veritat absoluta de continuar presentant a ERC els primers com un partit immadur i els segons com uns terribles traïdors a les essències patries, segons la meva modesta opinió ni una ni l’altra, als primers és menester dir clar i català que l’exercici de la democràcia interna als partits és una virtut no un defecte, pot ser problemàtic però l’exercici de debatre lliurament és una mancança generalitzada a la resta dels partits (CiU, PSC-PSOE, etc) on el grup dirigent actua com el príncep Maquiavèlic; agradi o no Esquerra recull una llarga tradició assamblearia de les classes populars catalanes, fet que provoca problemes, però dóna molta vitalitat democràtica i incentiva la participació política de la població. Respecte als defensors de les essències patries, només puc dir que malgrat totes mancances que jo personalment com independentista trobo a l’ERC actual, històricament és l’organització que més lluny ha arribat en l’articulació un discurs polític i d’un bloc social favorable a la construcció del propi estat, millor deixar de cercar sempre els defectes dels altres i pensar més en les propies incapacitats. Jo continuo pensant que el vot nul polític a favor de la Independència de Catalunya, és la posició correcta per aquest referèndum, però no tinc la intenció de fer caure anatemes essencialistes contra aquells compatriotes que la pensen diferent en aquest tema i defensen el nostre dret a esdevenir estat cercant altres camins.

El Taronger comença a caminar?

No fa gaires dies pensava que al sud del nostre país era necessari una forta dosi de realisme polític, de generositat i de capacitat de crear un programa de salvació nacional de mínims de cara al 2007, articular un veritable Taronger per fer front l'espanyolisme de dreta (PP) i d'Esquerra (PSOE) hegemònics actualment al sud, és simplement una qüestió d'higiene democràtica.
Avui llegeixo amb un cert optimisme que:
"EU i ERPV mostren la seua disposició per a un acord el 2007 Dimecres de vesprada va tenir lloc una trobada entre les direccions d'Esquerra Republicana (Agustí Cerdà, Jordi Vayà, Joan Barres) i Esquerra Unida (Ricard Sixto, Vicente Monteagudo, Marga Sanz) per tal d'intercanviar impressions davant l'horitzó electoral de 2007."Potser comencem anar en la bona direcció, esperem!