El revisionisme històric.

Tots els pobles que han patit una dictadura ferotge, tenen en el moment que retroben la llibertat la debilitat de l’oblit, un pot perdonar (si pot, si vol) però mai oblidar, l’oblit porta a que els revisionistes històrics converteixen en sants i grans homes als criminals, per no oblidar llegim aquests poemes d’en Joan Brossa, així quan els vells i els nous feixistes ens expliquin les bondats del seu enyorat regim els puguem respondre justament com feia el poeta.

CONTRA L'AMOR...

Contra l'amor hi ha un llop llopàs culpable
Miserable cervell cèntim lunar
Ridícul als diaris detestable
Comediant de Crist no per atzar
Té llotja principesca dins l'estable
Els timbals tallen la paraula al mar
A l'ou del món s'hi genera el diable
I el monstre que es permet és militar
L'arbreda de tants ceptres ja l'esquerda
L'empremta del seu polze criminal
Se senya amb la mà dreta tota verda
Amb la mà esquerra estreny el seu punyal
Funest feixista càlcul ple de merda
Avança sota el pal.li el general.

FINAL!

Havies d’haver fet un altre fi;
et mereixes, hipòcrita, un mur a
un altre clos. La teva dictadura,
la teva puta vida d’assassí,
quin incendi de sang!

Podrit botxí, prou t’havia d’haver estovat
la dura fosca dels pobles, donat a tortura,
penjat d’un arbre al fons d’algun camí.

Rata de la més mala delinqüència,
t’esqueia una altre mort amb violència,
la fi de tants des d’aquell juliol.

Però l’has feta de tirà espanyol,
sol i hivernat, gargall de la ciència
i amb tuf de sang i merda, Sa Excremència!

Glòria del bunyol,
ha mort el dictador més vell d’Europa.
Una abraçada, amor, i alcem la copa!

20 de novembre 1975
Antologia de poemes de revolta (1943-1978)

El Camp de les Corts, el Camp Nou.

He nascut a la Travessera de les Corts, enfront del Pi de les Corts i del Camp Vell del Barça, he mamat barcelonisme des de petit, recordo encara avui la primera vegada que vaig anar al Camp del Barça (el Camp Nou) amb el meu avi i el meu pare, un partit trist contra l'Atlètic de Madrid que a més el Barcelona va perdre.
Recordo trobar-me mirat des de la finestra de casa els meus avis, com poc a poc anaven tirant les graderies del Camp de les Corts, la pols que omplia tot el carrer i els camions venien a treure la runa caiguda, era una imatge trista, i encara més trista fou la construcció d’una mole de pisos que ens tapa la visibilitat de Montjuïc i del mar, recordo encara avui que des del terrat de casa podia veure el mar, altres temps, un altre Barcelona, una Barcelona bruta, franquista i especulativa, de la qual sento la nostàlgia de la infantesa, però a la qual no voldria tornar, els 60 iniciaven a ser millors temps per a tots, però l’obscuritat del franquisme era present, jo sóc membre d’una família de vençuts, que saberen vèncer la derrota.
No em demaneu de quin equip sóc, no és necessari, el pas dels anys m’ha fet distanciar-me del barcelonisme de cada diumenge, però malgrat estigui on estigui del món, el dilluns he de mirar el resultat del Barça per saber com anem enguany.Aquest any si! Ens deia l’antic crit del barcelonisme del tardo franquisme, avui no és el mateix, és molt millor, el Barça té una junta directiva jove, catalanista i amb un projecte de futur, un equip que comença a consolidar-se, podem esperar guanyar la segona copa d’Europa, potser si, però no cal ser massa entusiastes, el futbol no és una ciència, és una bogeria, com son bojos els seus protagonistes, que juguen a un joc simbòlic que desconeixen.
La primera copa d’Europa del Barça la vaig festejar a casa d’en Vicent Partal, amb la follia total d’en Ferran Torrent, aquesta vegada si hi ha la possibilitat la celebraré amb tranquil·litat amb els meus fills, el més gran és un “tifoso” del Barça i del Cagliari. El Barça, amb seleccions o sense seleccions catalanes, amb democràcia o dictadura, és sempre un representant de la nostra identitat nacional, els pobles trien els seus jocs simbòlics, canalitzar sentiments, alegries, violència, a traves del joc és una manera brillant de pacte civilitzatori.

Right or wrong, my country.

En aquest dies apocalíptics, en el qual Catalunya i els catalans som els centre de tots els mals espanyols, on l'atac i l'insult com ja havia previst en anteriors comentaris són i seran el pà de cada dia, on Montilla és un terrible "ministro" catalan i Manuela de Madre una "separatista" perillosa, apareixen articles amb els quals et reconeixes totalment o parcialment, on finalment respires al veure algú que fa un discurs intel·ligent i et permet pensar que la mentida i l'estupidesa no és absoluta.
Cert és que la lectura dels editorials d'en Vicent Partal a Vilaweb reflecteixen el pensament de molts de nosaltres, gràcies Vicent un altre vegada per consolidar un mitja imprescindible com Vilaweb, però molt més refrescant per a mi, són dos articles d'en Lluís Foix i en Manuel Castells respectivament a la Vanguardia, molt interessants el dos, el primer és una barreja de sentit comú i de sentiments que honoren Foix, un home que no s'ha manifestat mai per ser un un nacionalista català i menys encara un independentista, però enfront la barbàrie espanyola no dubte a declarar "Right or wrong, my country". L'altre és un article fet des de l'acadèmia i la lucidesa intel·lectual del millor sociòleg que ha estudiat a nivell internacional la nova societat de la informació, Manuel Castells amb la rigorositat i la senzillesa que el caracteritzen analitza l'actual situació política catalana i espanyola, dos articles indispensables.

Vicente Martínez Pujalte i els "murcians"de Zaplana

En Vicente Martínez Pujalte és segurament un desconegut per la major part de ciutadans catalans i també dels ciutadans espanyols, aquest personatge (diputat per valencià i murcià de naixement) és sense dubte un dels elements més impresentables de la dreta espanyolista, amb uns graus de catalanofòbia aguts, l’altre dia al parlament espanyol cridava en veu alta per poder ser escoltat pels diputats catalans :
“en el bar están dando bocadillos y barra libre ¡no veáis como se están poniendo los catalanes, porque los bocadillos son gratis!”
Una perla de la oratòria parlamentaria catalanofobica del PP, segurament en Pique estarà molt agustet compartint bancs i partit amb ell, perquè en Piquè com tots els dirigents i votants catalans del PP nomes menjà quan els entrapans són gratis. La cosa podria ser nomes una anècdota, però no és així és part d’una campanya d’odi iniciada pels sectors mediatics pròxims al PP i que té el suport de part important de l’estructura del PP que està com un peix a l'aigua en aquest terreny. Per nosaltres nacionals catalans, el que faci el PP al final del trajecte compte poc, la matemàtica democràtica els porta a l'aïllament polític i segon com vagin les coses estaran anys fora del poder, millor per nosaltres, pitjors per ells. El nostre motiu de preocupació ha d’ésser l’inquestament d'un grup dirigent antivalencià i per tant anticatalà a les institucions valencianes, són els "Murcians" de Zaplana, és la manca d’una classe dirigent pròpia a valencià que permeti l'articulació d’una veritable front català dins de l‘estat espanyol, sense dubte son els ciutadans de valència els primers interessats en forjar un nou grup dirigent que sigui fidel al país, però és responsabilitat de tots els nacionals catalans a compartir aquest projecte.