dijous, de febrer 23, 2006

Les Col·leccions del Castell de Montjuïc

Que el castell de Montjuïc torni a mans catalanes és sempre positiu, malgrat sigui un caramel d’en Zapatero per fer-nos contents i pugui dir que ell compleix la seva paraula, malgrat sigui mentida.
Però deixant de costat això i tota la parafernalia del museu de la pau i de la “banderita” d’en Bono, cal demanar-se on aniran les col·leccions d’armes catalanes recollides al Museu, espero que als “hàbils” negociadors catalans no els hagi passat pel cap deixar-les com regal al ministre de la Guerra espanyol, les col·leccions del Museu són col·leccions catalanes i per tant fan part del nostre patrimoni, després l’administració catalana pot decidir tancar-les en un calaix si vol, però que el calaix sigui nostre.

diumenge, de febrer 19, 2006

La força de la voluntat, la voluntat de ser lliures!

En homenatge a Francesc Ferrer i Gironès

Les meves paraules recorden menys les coses ja sabudes
que la vida no dita, i la llibertat i el deseiximent,
i fan poc cas dels epicens i els castrats, i afavoreixen els homes i
les dones d'una peça,
i fan sonar el gong de la revolta, i fan costat als fugitius i als qui fan
complots i conspiren.

Walt Whitman
West Hills (Nova York), 1819 – Camden (Nova Jersey), 1892

dissabte, de febrer 18, 2006

El dret a dicidir

La llibertat d'expressió i l'estúpida provocació

Hi ha una part del món islàmic que té com objectiu polític la constitució d’estats teocràtics, estats on la sobirania no recau en la voluntat del poble, sinó en la voluntat de Déu, més concretament en la voluntat dels homes que diuen parlar en nom de Déu. Aquest model d’estat no és una novetat per al món occidental, i menys escara pels ciutadans de l’estat espanyol, molts encara recordem aquella bestia immunda del General Franco entrar a les esglésies sota el pal·li i fer monedes on ens recordava que era “Caudillo d’España por la Gracia de Dios”. Parlar i actuar en nom de Déu és un sistema per autojustificar tot tipus de barbaritats humanes.
La crisi provocada per part d’uns dibuixos teòricament “blasfems” contra el profeta Mahoma són una bona coartada pels sectors radicals islàmics en el seu treball de crear i/o consolidar els seus estats totalitaris teocràtics i de compactar la seva població contra l’enemic extern i així justificar totes les seves barbaritats. Sense dubte la publicació dels dibuixos satírics per part de la publicació danesa és part de la nostra llibertat d'expressió, i com a tal l’hem de defensar sense cap claudicació. El que no podem defensar és l'estúpida provocació i la manca de respecte, que un ministre de la República italiana aparegui amb una samarreta amb els dibuixos estampats no és un acte de llibertat d'expressió, perquè el senyor Calderoli no és un simple ciutadà, és el representant d’un estat laic que ha de garantir respecte i tolerància a tots els cultes religiosos, un representant de tots els ciutadans de la República italiana no té el dret a provocar a una part dels ciutadans que professen la religió islàmica, un simple ciutadà pot fer i dir el que vol en l’exercici de la seva llibertat d'expressió mentre no entri en contradicció amb la legislació de l’estat laic, un Ministre d’un estat laic té aquest dret limitat de facto, un representant de l’estat laic ha de respectar a tots els seus ciutadans i deixar-se de provocacions estúpides que després provoquen la mort de persones, manipulades o no, als carrers de mig món.

dimecres, de febrer 15, 2006

València la catalana

L’estatut de la Generalitat d’amunt sortirà com sortirà, però en algun aspecte podrà suposar un petit avenç en la nostra reconstrucció nacional. El nostre fraccionat país però pateix d’altres autonomies espanyoles, desgraciadament l’estatut de la Generalitat de sota és un clar retrocés en el nostre procés d’unitat nacional, engrescats en les nostres batalles “regionals” oblidem València, sense València ens deixem enrera una part important del nostre país, sense València perdem part de la nostra millor gent, València tant oblidada dels catalans de quatre províncies, és peça clau en aquesta interminable partida que juguem contra els espanyols, a València la catalana no podem deixar-la sola en mans dels hereus del Cid, lo rei nostre senyor tornaria a devallar del cavall i després de plorar i besar la terra ens maleiria per no defensar la senyera que ell i els seus homes posaren dalt de la torre, València és la catalana o no serà València, i Catalunya sense València és menys Catalunya.

diumenge, de febrer 12, 2006

Militars colpistes

Una vegada arxivada la querella del Ministre de la "Guerra" Bono contra el diari Avui i Iu Forn, ara sembla que 140 militars i familiars tornen a querellar-se per les mateixes circumstàncies, si l’article “Manual del bon colpista” deia planerament que els militars colpistes són uns “fills de puta” i ara aquests senyors decideixen presentar querella, voldrà dir sense error possible que són colpistes, per tant el jutge en bona lògica hauria de processar a tots i cada un dels querellants per colpistes o col·laboradors amb colpistes. No patim, que no succeirà una cosa així justa procedint de la “justícia” espanyola.

dissabte, de febrer 11, 2006

Expresident

L'expresident Pujol ens diu que "per a molts catalans, l'Estatut que es va aprovar al Parlament de Catalunya el 30 de setembre seguirà sent el referent, l'horitzó i l'objectiu a reivindicar", un pas no és un objectiu, l'horitzó i el referent nacional per a molts catalans continua i continuarà sent construir un estat propi, un estat de sobirania compartida com aquells que tenim a la resta d'Europa, però un estat a la fi. El President Pujol vol amagar les vergonyes del seu Mas, però el pacte del seu hereu no dona per Més.

divendres, de febrer 10, 2006

La Societat Civil Catalana




Durant anys el nostre país ha tirat endavant gràcies a la gent i a la seva organització autònoma al marge de l’estat i contra l’estat (espanyol), en els darrers anys d’autonomia ha existit una certa deixadesa associativa. Personalment crec que és important l'existència de les estructures estatals o para estatals catalanes, faciliten molt les coses a la comunitat, hi ha una diferencia important d’aquella foscor del franquisme que vaig patir a la infantesa a l’actual situació de “dependència autonòmica”, però al marge de les estructures administratives i partidistes ha d’existir l'organització de la societat civil catalana de forma autonomia i independent, capaç de fer, de proposar i de confrontar-se amb el conjunt de la nostra societat i amb els grups dirigents. Aquest camí va ser aquell iniciat per una associació com el “.Cat” , associació que ha donat la més important victòria col·lectiva a la comunitat catalana, la visibilitat a la xarxa és un fet d’una importància tal que mai serem prou agraïts a les persones que van iniciar i finalment aconseguir la possibilitat d’existir independentment de cara al món, ara la responsabilitat la tenim nosaltres en fer ús i abús del nou domini.
En un altre ordre de coses, però en una mateixa línia d'actuació, que la gent aprofiti la xarxa per tirar endavant propostes polítiques, la idea/proposta d’aprofitar el referèndum de l’estatut per fer pales la nostra voluntat d’ésser un poble com la resta de pobles sobirans em sembla molt interessant, podem estar més o menys convençuts de la correcció política de demanar el vot nul amb l’escrit “Independència per Catalunya”, però que un grup d’incansables patriotes de diverses generacions és posin d’acord al marge de les estructures de partits per proposar al conjunt de la societat catalana una posició política, és ja un èxit organitzatiu, és la demostració que el nostre país lluny del desfatisme dels ploramiques és capaç d’autorganitzar-se i fer petites i grans coses quan les circumstancies ho demanen.

diumenge, de febrer 05, 2006

Amb Dinamarca, per la llibertat d'expressió! per les llibertats religioses!


dissabte, de febrer 04, 2006

El dret a la ironia, la llibertat d'expressió.

Sàtira, diversitat, llibertat d'expressió.

Per formació acadèmica sóc una persona que tendeix a apreciar la diversitat cultural humana i al mateix temps afirmo la seva unitat, no hi ha grups superiors a altres, per motius culturals o etnico-biològics, no existeix una supremacia d’uns humans respecte als altres.
Aquests dies veig amb certa sorpresa algunes reaccions enfront els dibuixos del diari danès “Jyllands-Posten” , recomanaria a tots de fer una ullada als dibuixos per constatar que no hi ha res de blasfem ni manca de respecte vers l’islam, és una bona sàtira que fa referència especialment als sectors més integristes de l’Islam, recomano també fer una ullada als treballs de J.L.Martin al Setmanari sàtíric "EL Jueves" amb el seu personatge “el Dios Mio”, és el mateix estil de sàtira fresca i divertida. Si cap de nosaltres prendria en consideració una acusació contra J.L.Martin per blasfem el mateixi hem de fer respecte al treball publicat a Jyllands-Posten, la llibertat d'expressió és un dret col.lectiu aconseguit amb sang, suor i llàgrimes, la nostra societat és una societat laica que garanteix la llibertat religiosa, els creients de qualsevol religió tenen dret a professar-la i no ser discriminats per les seves creences, però en cap cas poden imposar les seves al conjunt de la societat. L’opció de no representació dels personatges sagrats és una opció legitima, és la “iconofòbia”, tendència religiosa hegemònica a l’islam, però que també existeix dins del cristianisme, especialment dins les congregacions protestants que han acusat de sempre al catolicisme de ser una continuació del paganisme romà per la seva utilització generalitzada d’imatges “sagrades”. Però aquesta legitima negació a la representació d’allò que és sagrat en una societat laica nomes és acceptable dins de la pròpia comunitat dels creients, els altres ciutadans tenim la llibertat absoluta de representar el que volem i com volem dins el marc institucional col.lectiu de les lleis dels estats no confessionals.
Aquells que des d’occident justifiquen l’autoretall de la llibertat d’expressió enfront del fanatisme de certes corrents islàmiques estan negant les propies bases de la nostra societat civil i laica, el respecte a la diversitat no està en consentir les limitacions de les llibertats, sinó en oferir la possibilitat d’exercir-la a tots, aquest dret certament no és exportable amb bombes intel.ligents, però tampoc fent el mesell enfront l’intent de convertir la nostra societat en una societat controlada per clergues d’una o altre religió.