dimarts, d’octubre 31, 2006

La Guàrdia Pretoriana d’en Zapatero

Que en Zapatero faci visites de suport al seu candidat Montilla és més que comprensible, sobre tot si un té un corresponsal amb un baix perfil oratori com el candidat del PSC, el que ja és més increïble és tot el que va passar amb dos periodistes al míting del Palau Blaugrana, l’abús d’autoritat per part dels policies-legionaris d’en Zapatero amb Martxelo Otamendi és del tot inqualificable, i no són dues noies del servei de Premsa del PSC les que han de demanar disculpes, és el mateix Zapatero i el candidat Montilla que haurien de disculpar-se i prendre mesures amb els seus guardians. Però allò realment preocupat és que aquests personatges vinguin per Barcelona i amb tota l’arrogància dels feixistes uniformats insultin i degradin un periodista per parlar en català. La bona educació és que quan estàs a casa dels altres, intentes comprendre la llengua dels altres i sinó és possible demanés de forma gentil de parlar alguna llengua amb la qual poder comunicar, la gentilesa és una clau que obre mil portes, els monolingües uniformats que et diuen "¿Usted no sabe hablar en castellano?" encara no han entès que a diferència d’ells podem parlar-ho quasi tot, però nosaltres no som part de les legions estrangeres que porten el seu “dret” i la llengua a la punta de les seves armes. En Zapatero i en Montilla haurien de demanar disculpes per aquest maltractament a un nostre conciutadà que exerceix el seu dret a parlar català, de l’Espanya plural de la propaganda Zapateril cada dia en queda menys, però els seus pretorians marquen el camí polític d’ahir i de sempre, « hable usted la lengua del imperio » ens deien ahir i ens continuen dient avui, potser és millor deixar l’Espanya plural als espanyols i dedicar-se a l’autonomia real, que és aquella de Portugal.

divendres, d’octubre 27, 2006

En Carod Rovira i en Jordi Moners.

L’impertinent Sala Martin, fervent creient del mercat com a salvador de la humanitat, creença irracional com pensar el contrari, va arrancar l’altre dia una declaració de fe liberal a en Carod del tot innecessària, de fet no crec que el programa d’Esquerra és plantegi l’economia soviètica, la divisió està en creure que el mercat ha de dirigir la societat o si és la societat aquella que ha de dirigir el mercat, jo sóc de la segona escola de pensament econòmic, sobre els desastres històrics de l’economia lliberal recomano llegir la Gran Transformació d’en Karl Polanyi (1886-1964). Però deixant de costat la discussió sobre qui i com hem de dirigir el mercat, m’ ha sobtat el comentari d’en Carod sobre en Jordi Moners, el fa sense dir el seu nom, però aquells que hem tingut el privilegi de militar al PSAN i de conèixer en Carod i en Moners sabem que la referència a la lletuga i els iogurts anava per ell, les opcions vegetarianes d’en Moners no penso que fossin un problema, és més aquells que continuarem al partit ens fèiem un fart de riure dels tomàquets d’en Moners mentre ens menjàvem uns bons bistecs, des de la meva estima personal a tots dos crec que en Jordi Moners ha fet coses molt interessants pel nostre país, les seves múltiples traduccions de l’alemany i l’italià al català, entre ells Marx i Gramsci, són una aportació important a la literatura catalana, i la seva Síntesi d’Història dels Països Catalans, lectura iniciatica de molts dels que volíem descobrir la nostra realitat nacional amagada. Estic segur que a l’amic Carod li va pesar més la qüestió ideològica de la qual no tinc cap problema a reconèixer amb la perspectiva dels anys que tenia raó que els tomàquets i les lletugues d’en Jordi Moners.

Usted viene de partidos comunistas; del PSAN,
del PSUC…

–No, no perdone… Justamente dejo el Partit Socialista
d'Alliberament Nacional cuando éste se convierte
en comunista. En la universidad, a los 18
años, veo muchos carteles antifranquistas, muy revolucionarios,
muy radicales pero escritos en una
lengua que no es la mía y con unos referentes culturales
que no son los míos. Un día veo un cartel también
muy revolucionario ymuy antifranquista donde
me hablan, no sólo en mi lengua, sino con un lenguaje
más atractivo, más cercano ami mundo, y con
un lenguaje muy emancipador desde el punto de vista
nacional (hablaban de la liberación de Argelia,
Vietnam…) y eso me seduce mucho.
–El cartel era del PSAN–Efectivamente. Después llega un momento en el que el PSAN se convierte en un partido comunista,
marxista-leninista con dictadura del proletariado y
no sé cuántas cosas más y entonces veo que ese partido
ya no está hecho para mí, sobre todo cuando veo
que alguno de sus dirigentes se decide a comer sólo
lechuga y yogures desnatados y entonces sí que eso
me parece, desde el punto de vista ideológico, definitivo.

Después de un tiempo de cierto desconcierto,
en el 79, soy uno de los fundadores de una aventura que
se llamó Nacionalistes d'Esquerra. Pero en el
PSUC no he estado nunca.

dijous, d’octubre 26, 2006

Montilla i les seleccions catalanes.

El tema de l’esport m’ha apassionat sempre, primer com a jugador de waterpolo, després quan els anys passen i els quilos augmenten com a simple aficionat i com a soci de la institució esportiva més important de Catalunya, el Barça. La meva vinculació amb el projecte per les seleccions catalanes va néixer de la mà d’en Albert Bertrana i d’en Francesc Serra, amb els quals vaig compartir hores de treball al si de l’ADOC que abans de les Olimpíades del 92 va fer de tot i més per aconseguir les seleccions catalanes, i per desgracia del país es va topar amb “el triangle de la mort” Samarach, Pujol, Maragall, els tres personatges que van fer tot el possible i l’impossible per evitar l’existència del Comitè Olimpic Català.
La importància de l’esport català reconegut internacionalment neix de la necessitat de l’existència simbòlica de la nació catalana, la comunitat és projecta en els seus representants esportius i els seus colors, i per uns moments és produeix la ficció de ser una comunitat unida sense fissures, els estats cada vegada tenen menys elements simbòlics de poder, però amb l’esport tenen un element per intentar cohesionar les seves divisions internes, siguin aquestes per conflicte social intern o per diversitat nacional interna, afortunadament les aventures esportives espanyoles no provoquen un entusiasme de massa dins el territori català, però l’existència de seleccions catalanes trauria una eina simbòlica a l’espanyolisme.
Per tot això he llegit amb interès la intervenció que el candidat Montilla ha fet davant els esportius catalans, són interessants i mereixen una reflexió:

“Jo us vull dir ben clar una cosa. Jo recolzo el reconeixement de les
seleccions esportives catalanes. No tingueu cap dubte, donaré suport a les federacions i a la Unió de Federacions Esportives de Catalunya com a autèntics protagonistes del reconeixement internacional de les seleccions catalanes.
Ara bé, no faré demagògia. Són les federacions les que han de tenir tot el protagonisme i els organismes internacionals de l’esport són els que tenen la darrera paraula.
Per recolzar aquesta projecció de l’esport català, potenciaré un programa en què els grans clubs i els grans esportistes del país, participants habituals en les competicions internacionals, exerceixin d’ambaixadors de Catalunya »

La primera contundent afirmació ens mostra fins a quin punt la necessitat del reconeixement de les seleccions catalanes ha arrelat entre la població, en una altra situació Montilla no hauria realitzat aquesta afirmació, però després d’una calenta arriba la freda “no faré demagògia”, que ens vol dir el candidat Montilla, que algú la fa? Qui? les federacions esportives espanyoles? El govern espanyol? el PP i la Brunete mediatica? Les federacions catalanes? Els altres partits catalans? La plataforma proseleccions catalanes? que en Montilla no vulgui fer demagògia em sembla correcte però com que el tema és delicat hauria d’aclarir qui la fa. La ultima proposta sembla interessant, convertir els grans clubs i els esportistes habituals en competicions internacionals en ambaixadors de Catalunya, però és pot convertir fàcilment un element per desviar l’atenció i els recursos de l’objectiu principal, no ens enganyem la Unió de Federacions Esportives de Catalunya pot ser el protagonista principal del reconeixement internacional de les seleccions catalanes, però sense un govern determinat en aconseguir-ho, tot quedarà en unes bones paraules durant la campanya electoral. Per cert caldrà recordar al candidat que el govern espanyol del qual ell feia part, sense tantes delicadeses feia tots els moviements necessaris per evitar el reconeixement de les seleccions catalanes.

dimecres, d’octubre 25, 2006

Enquesta CIS

Les enquestes són sempre una dada aproximativa a la realitat, aquesta darrera del CIS sobre les properes eleccions al Parlament de Catalunya per tant és un altre dins les diverses que s’estan realitzant, cal dir que el treball de camp està realitzat majoritariament abans de l’inici de campanya i que segurament és de les més complertes i per tant sempre interessant, però pot tenir certes desviacions en el resultat.
He trobat un parell de detalls d’interès, el primer és el grau de popularitat del Candidat d’Esquerra:


A l’enquesta directa surt com aquell més valorat, una vegada passem a la mitja resulta que està valorat en quarta posició, no estic molt convençut d’aquest càlcul, haurien d’explicar els paràmetres que els permet arribar a aquest resultat.
L’altre interessant és l’inici del “sorpasso” d’Esquerra al PSC a Girona:


de confirmar-se la previsió marca una tendència canviant dins la distribució de forces de la política catalana, els dos partits d’obediència catalana tenen el primer i el segon lloc a les comarques gironines, molt interessant aquesta nova situació si es confirma el dia de les eleccions.

Montilla aspira

He llegit les declaracions del candidat Montilla en la qual ens diu que aspira a governar en solitari, ni tripartit, ni sociovergencia, estem ja propers a Nadal i els candidats comencen a fer la carta al Pare Nadal i als Reis Mags. Les possibilitats que en Jose Montilla pugui governar en solitari són igual a zero, la seva única possibilitat és el Tinell 2.0 o res, dins alguns ambients dels socialistes catalans fan córrer que una possibilitat és govern PSC-IC amb suport d’ERC extern, aquesta possibilitat que Saül Gordillo recollia al seu bloc i que jo també he pogut escoltar, no sé si realment és l’aposta dels socialistes o si és un joc tàctic, però és impensable un suport extern d’ERC, els republicans estaran al govern (amb CiU o amb el PSC) o a l’oposició, si algú dins d’Esquerra proposes una sortida d’aquest gènere sortiria en globus. Montilla pot aspirar al que vulgui, Mas pot fer el mateix, però l’aritmètica parlamentària ens portarà a política de pactes per formar govern, si algú té la pretensió de governar en minoria tornarà a trobar-se amb un govern dèbil i inestable. Els governs de coalició poden crear inestabilitat governamental, però aquells de minoria amb uns marges tant curts com els que segurament sortiran de les eleccions de l’1 de novembre provocaran el mateix efecte o pitjor.

dilluns, d’octubre 23, 2006

Prou violència i assassinats contra les dones.

La nostra societat occidental produeix cada dia milers d’actes de violència masclista contra les dones, masses vegades, aquesta violència acaba amb la mort d’una dona, la nostra societat no pot sentir-se orgullosa ni alçar massa la veu en aquests aspectes.
Si més no i encara que no serveix com a consol, legalment aquesta pràctica de violència és perseguida per les nostres lleis civils. Desgraciadament en moltes parts del món això no és així, hi ha set dones iranianes : Parisa, Iran, Khayrieh, Shamameh, Kobra, Soghra i Fatemeh condemnades a morir lapidades. La República Islàmica d'Iran tracta l'adulteri com un delicte castigat amb la pena de mort per lapidació, violant el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, que garanteix el dret a la vida i prohibeix la tortura. Parisa, Iran, Khayrieh, Shamameh, Kobra, Soghra i Fatemeh han estat injustament condemnades a la pena més cruel, inhumana i degradant, la de la pena de mort. Alcem la veu per a intentar salvar-les.

dilluns, d’octubre 16, 2006

Mas i Berlusconi, contracte amb els catalans, contracte amb els italians.

Comparar els dos personatges és segurament injust, són completament diferents, però els uneix la mateixa ideologia lliberal, tot al mercat, res a la societat, des d’aquesta òptica mercantilista de les relacions humanes, l’únic que compte són els contractes i els notaris. En Mas fa servir el notari oficial, en Berlusconi va utilitzar el notari de la política italiana en Bruno Vespa i el seu programa Porta a Porta a la RAI. Contracte amb els Catalans, és un truquet ja vist, molt poc original i ja utilitzat per part de la dreta europea. Com quedarà després el Contracte amb els Catalans? en paper mullat, com tots els contractes electorals.
Un altre candidat, en Jose Montilla, fa el nen malcriat i marxa d’una entrevista com va fer el mateix Berlusconi durant la darrera campanya electoral, en Berlusconi va fugir d’una entrevista feta a la RAI per una periodista, declaradament d’esquerres, Lucia Annunziata, molt cregudeta ella; i en Montilla fuig d’un personatge que potser sap algunes coses importants de l’economia lliberal, però desconeix les normes bàsiques del periodisme. La culpa és d’en Sala i Martín? No, la resposabilitat és sempre de qui fuig, en Berlusconi i en Montilla sabien perfectament qui tenien per interlocutors. Paciència, això recorda cada dia més la politica italiana, quina por!

dijous, d’octubre 05, 2006

Un jutge espanyol contra les seleccions catalanes

Un jutge espanyol ple de sensibilitat vers la infància, incentivat per algunes animes candides d’un grupuscle espanyolista que darrerament fa números de circ en alguns teatres de Catalunya, ha decidit que els minyons catalans no poden veure per la televisió que la seva selecció és perseguida i prohibida per part de les federacions i autoritats espanyoles. Tanta sensibilitat em provoca llàgrimes d’emoció, però conscient que les noves generacions han de créixer sabent com els estimen els seus amables veïns de ponent he decidit penjar el vídeo a la pàgina web, afegint-me a la crida feta per en Vicent Partal i altres companys de la blogosfera catalana.

diumenge, d’octubre 01, 2006

La identitat del President

Sento algunes veus que diuen que Catalunya no està preparada per tenir un President que ha nascut fora de Catalunya, em sembla un solemne estupidesa, si hi ha algun país que està preparat per tenir un President nascut més enllà de les seves fronteres, aquest és Catalunya, al final del trajecte el nostre país té un grau superior d’integració i mobilitat social que altres situats al nostre entorn, no és que siguem exemplars, sinó que és el fruit de la nostra treballada història de resistència i integració.
Un altre cosa és saber si el país vol un President nacionalment ambigu i aquest és tot un altre discurs. Als nostres veïns de ponent, els podríem platejar, estan vostès preparats per tenir un President català, que tingui el català com a cosa que vagi més enllà de la intimitat?
Crec recordar, escric de memòria, que l’últim Primer Ministre català a les espanyes fou el general Prim, el qual acaba assassinat pels carrers de Madrid. Aquest és el drama dels “federals” catalans, el seus socis espanyols podem digerir el seu “federalisme”, però no la seva catalanitat, fins hi tot alguns no dissimulen els nervis quan en Zapatero-Embustero mostra públicament les seves “perversions”blaugranes.