Gianfranco Fini, el Partit Popular i el mal absolut

En Gianfranco Fini és un home de dretes, un home important de la dreta italiana, amb una solida formació politica, amb una gran intel·ligència i capacitat de maniobrar, a diferència de Berlusconi en Fini defensa els seus postulats partint d’una base ideològica, mentre el pare de Forza Italia defensa en politica estrictament els seus interessos economics.
El novembre del 2003 sent ministre d’afers estrangers visita Jerusalem i tributa un sentit homenatge a les victimes del nazi-feixisme, és més qualifica de « mal absolut» el feixisme, l’hereu del Moviment Social Italià, la línia directa amb els homes de la República de Saló defineix els seus orígens polítics de mal absolut, no decideix amagar-se en la coartada intel·lectual que els altres (partisans) també mataven (que és una altra veritat històrica), fa un condemna del feixisme que provocarà que una part del seu partit (la neta de Mussolini) entres en crisi existencial i marxes.
D’aquell moment Fini és un líder democràtic, no hi ha dubte de la seva posició democràtica, els jocs són oberts i el pecat original no hi és més, l’acte de constricció no era una farsa programada sinó un acte polític volgut i sentit a la seu del Museu de l’Holocaust.
Algú pot imaginar algun líder del PP dient que el franquisme fou el mal absolut davant les fosses comuns dels milers de represàliats de la dictadura franquista? la veritat és que no, no veig més que justificacions de la dictadura i revisionisme històric per part de la dreta espanyola, la qual de forma podem dir genètica és dictatorial. Les declaracions i la histèria enfront de la miserable llei sobre la memòria d’en Zapatero ens mostren una vegada més que la dreta espanyola és a anys llum dels seus homòlegs europeus.