Montevideo i Barcelona. A Cristina Peri Rossi amb desitjos de bona salut

Si algun dia vaig a Montevideo continuare sent un català, la meva llengua serà la catalana, però no tindré la pretensió de forçar els mitjans de comunicació pública locals a contractar-me sense intentar parlar el més correctament possible la llengua del país. Si el primer any no ho faig bé paciència, si en passen cinc i continuo igual potser tinc un problema amb l’aprenentatge de les llengües, si després de trenta anys no sóc capaç d’articular paraula no és una incapacitat, les possibilitats es redueixen a dos: a) sóc imbecil. b) simplement tinc la voluntat politica de no parlar la llengua del país.
Alguna eixerida ens dirà, però és que aquí també es parla el “uruguayo”, té tota la raó la senyora, també el berber, el mandinga el zulu o el bantu i una ampla i rica varietat lingüística internacional, les ciutats i els països cosmopolites com Barcelona i Catalunya tenen aquesta diversitat cultural que les fan encara més interessants.
Estimada amiga eixerida a Montevideo la llengua pròpia del país és “ el uruguayo” i a Catalunya el català, per això és de sentit comú pensar que als mitjans públics locals de Catalunya i de Uruguai la llengua de comunicació sigui la del propi país. Si algú a Montevideo no el contracten a una ràdio per no parlar uruguaià correctament l’interessat o interessada haurà de tenir paciència, cap tribunal internacional responsabilitzarà a l'emissora de crims contra la humanitat.

Cremar símbols

Per tradició-formació familiar no sóc gaire partidari de cremar res, encara recordo les explicacions del meu pare de com els falangistes espanyols cremaven llibres catalans a Olot, per allò del foc purifica i per la seva sistemàtica politica d’extermini cultural, que primer va ser també física encara que alguns vulguin fer relectures de la història. Tinc ara i he tingut sempre una certa al·lèrgia a cremar res, té unes connotacions negatives evidents.
Però malgrat això hi ha cremades i cremades, hi ha accions que fan part de la llibertat d’expressió i fan part de la posta en escena del conflicte polític. La fiscalia de l’estat espanyol té la pretensió de convertir la família real espanyola en una família divina o semi-divina i per tant intocable, el procés al Jueves i ara aquell per cremació publica del retrat reial contra en Jaume Roura en són una demostració. L’estat està obrint un camí que no porta a res més que la família reial sigui cada dia més contestada, fet que personalment m’agrada, malgrat pugui tenir conseqüències negatives per alguns.
Dins de la moderna societat de la informació, intentar convertir a una família en semi-divina via fiscalia provoca hilaritat, la divinització de la persona com element carismàtic és produeix quan aquest té una atracció personal que el fa incontestable per part dels seus súbdits, un carisma que pot arribar per mèrits propis o per ocupació d’un càrrec. El Cap divinitzat o el líder carismàtic fan part de la politica antidemocràtica.
Cert que la democràcia és un sistema imperfecte, però les monarquies d’origen diví encara ho són més. L’estat espanyol intenta imposar una visió divinitzada de la monarquia i una sacralització dels seus símbols que una part de la població no considerem propis, fan part de l’intent de nacionalització espanyola forçosa engegat des de fa quasi 300 anys; altres estats malgrat apreciar i estimar els propis símbols consideren amb criteri democràtic que el fet de cremar una bandera o un retrat fan part d’una expressió politica, el mateix dir respecte al fet de posar o no una bandera als pals d’un edifici institucional. L’exercit espanyol no posa mai la bandera catalana als seus edificis, és la voluntat politica d’aquesta institució militar de rebutjar públicament la nació catalana, res estrany doncs que altres autoritats civils no posin la bandera espanyola als seus com a mostra de rebuig a la nació espanyola.

Rugby a l’Alguer

El rugby és un esport minoritari a la major part del món, malgrat tinguí alguns punts forts repartits dins el món anglosaxó principalment. L’Alguer és una petita illa rugbistica dins de Sardenya, l’equip de la ciutat jugarà enguany la sèrie A italiana i esportivament parlant és segurament l’entitat algueresa que té la més gran projecció i això és un fet important.

Actualment no tot l’equip és alguerès, de fet és normal que sigui així si vols mantenir un nivell competitiu alt, els famosos Dragons Catalans de Perpinyà (Rugby a XIII) són farcits de jugadors forasters, però el Club representa a Catalunya amb dignitat pels camps de la Gran Bretanya.
L’Amatori Rugby Alghero fa el mateix amb la nostra ciutat i enguany participant amb la sèrie A italiana encara pot potenciar més aquesta imatge de la ciutat. Dos dels seus dirigents històrics, en Salvador Marinaro i en Luca Nurra, enguany han plantejat també la possibilitat de crear una competició catalana de Rugby on l’Alguer també fos present, segons sembla la resposta de cinc clubs catalans és positiva, els històrics Poble Nou i els Químics de la ciutat de Barcelona, així com els equips de Parets, Torroella i el de la ciutat agermanada de Tarragona estan disposats a donar vida a aquest nou torneig. Em sembla una idea positiva aquesta proposta dels amics Luca i en Salvador, estic convençut que quallarà i serà una competició de referència dins l’esport català i alguerès, i una oportunitat més d’intercanvi entre les gents de l’Alguer i Catalunya.

Com que estic convençut que existirà sempre algú que veurà el perill de colonització catalana, en Salvador i en Luca em diuen que continuaran afiliats a la Federació Italiana i que jugaran la Copa de Sardenya amb Capo Terra i Olbia, però estan emprenyats amb la Federació perque passa els partits d’Itàlia dels mundials per Skype i és una manera per no popularitzar el Rugby, tenen tota la raó, la comercialització de l’esport el mata, esperem que una proposta esportiva no comercialitzada es pugui consolidar i facin uns tercers temps de Sèrie A, l’edat comença a portar-me a només poder jugar el tercer temps.

L’espanyolisme és una malaltia senil

Un conegut periodista i escriptor català qualificava l’altre dia a l’independentisme, el català clar, com una malaltia infantil. No entraré en el moll de l’argumentació, la qual en alguns aspectes puc coincidir, malgrat realitzi una tergiversació extrema de les coses per arribar a les seves conclusions. Dit això l’independentisme pot ser una malaltia infantil, el problema és que enfront seu té una malaltia senil, l’espanyolisme en les seves diverses modalitats, és un cadàver que s’arrossega i nomes ha creat mort i destrucció al llarg de la història, per tant millor les malalties infantils que poden rebre tractaments correctius, que aquelles senils que porten directament al cementiri.

Permís?

Llegeixo amb sorpresa que la Federació Espanyola no vol donar permís per jugar el Catalunya-USA de Futbol, no sé si això pot comportar que els nord-americans no vulguin jugar, però segons el meu entendre la Federació Catalana que és una entitat jurídicament independent que pot organitzar els partits que cregui convenient, cap organisme privat pot impedir a un altre de jugar, a menys que existeixi una intervenció governativa espanyola i en aquell moment ens trobem enfront d’un acte dictatorial que segueix els passos de sempre de les institucions espanyoles.
Retornem a la realitat una vegada superat l'estiu.