Efectes col·laterals

Aquesta terminologia militar té la intenció de ser asèptica, és utilitzada per amagar els morts i les desgràcies teòricament no volgudes durant un conflicte. La proposta d’Estatut de Catalunya més enllà del seu contingut ha provocat i provocarà molts efectes col·laterals.
Dir que aquest estatut és o serà millor que l’anterior és d’una obvietat absoluta, l’actual és molt limitat i fruit d’una època històrica postdictatorial, afirmar que aquest que arribarà ara és el màxim que podien tenir és del gènere estúpid, no podrem conèixer mai fins on podia arribar el PSOE quan una part dels negociadors catalans ha afluixat la corda amb massa rapidesa (PSC-CiU i IC). Cert que tenien pressions fàctiques (militars, jutges, premsa, oposició...) però els colpistes actuals són colpistes digitals i de paper, colpistes mediatics, fins i tot en Tejero ha de fer comunitats de premsa, malgrat les seves ganes i fins que la realitat no em desmenteixi, no és podem permetre actualment (econòmicament i políticament) el cop militar clàssic dins el marc europeu.
El cop de mà final d’en Mas a Zapatero ha provocat un desencadenament d’efectes col·laterals, el primer de tot dins al PP amb una crisi de cavall que anirà augmentant a mesura que passi el temps, el PP ha de decidir més tard o més d’hora si és un partit de dretes homologable a Europa o si és una organització d’extrema dreta, en Piqué és la punta de l’iceberg del problema, o el PP juga al centre polític o el PSOE els guanyarà durant unes quantes legislatures. Cert que l’anticatalanisme primari unifica el nacionalisme espanyol, però no serà suficient per derrotar el PSOE que en el seu interior té introduït aquest virus, en la seva forma més sibil·lina, però no per això més inofensiva.
A l’interior de CiU el pacte amb Zapatero els ha portat de moment a una certa centralitat política, els provoca un problema intern que anirà creixent amb el temps, el conflicte Mas-Duran anirà creixent, si hi ha poder a repartir serà menys evident i sinó es picarant de valent. La contradicció entre la radicalitat virtual de CiU i el pragmatisme posterior portarà a un cert desencant d’algunes de les seves bases, però que pot ser compensat per la desaparició del mapa electoral català del PP si continua amb una política d’oposició frontal a l’estatut.
Dins els socialistes catalans, el problema és el Príncep (Maragall) el qual és un mal de cap, el Príncep vol ser-ho i la teoria Gramsciana del partit com a príncep col·lectiu no li sona, l’Iceta té els nassos inflats de les sortides del Príncep, però el drama per ells és que sense Maragall no hi ha candidat, tampoc tenen candidat a l’Ajuntament de Barcelona, carregar-se en Maragall seria anar al suïcidi com a partit. Diguin el que diguin el Príncep vendrà l’estatut com el seu gran triomf i la seva aportació a la història de Catalunya, el somni del Príncep pot ser una realitat, les generacions futures demanaran, quin Maragall? el President? El Poeta? En Zapatero i el seu equip visualitzant a Mas volia castigar Maragall indirectament, però el PSC no el canviarà i tindran tensions dins del PSC i amb el PSOE.
Que dir d’IC? Cada dia em costa més saber que pensar d’ells, son un apèndix ideològic dels socialistes, amb tocs verds i liles, però sense un horitzó polític propi. Trista figura la dels dirigents d’IC en aquest tram final del sainet estatutari.
La veritat que el paper d’Esquerra és teòricament el més difícil, però em desplau no coincidir amb tots els analistes polítics, en Zapatero i en Mas han fet un favor a ERC, les dificultats d’ERC eren continuar mantenint una imatge de partit independentista i al mateix temps pactar un estatut espanyol, el grau de pragmatisme que les bases tenien que menjar era gran, ara amb la nova solució “la traïció a la pàtria” l’ha feta CiU; Esquerra té l’oportunitat de continuar castigant nacionalment Convergència i al mateix temps presentar-se com els únics que continuen defensant l’estatut del Parlament de Catalunya enfront de la claudicació general dels altres, els socialistes catalans no existeixen a Madrid com a grup parlamentari, Iniciativa no existeix, per tant es poden convertir en l’única veu catalana a la gàbia de lleons de Madrid, i si els socialistes fan l’error de fer fora Esquerra del govern de la Generalitat, les properes eleccions pot recollir encara més vots. Si el PSC desfà el tripartit (Esquerra no marxarà), obre les portes a CiU, l’estabilitat del govern nomes la podria oferir-la CiU i si van eleccions anticipades CiU surt guanyant, demostrant-se que un govern “d’esquerres” fa aigües per tot arreu. Si el PSC pacta amb CiU estan morts, obren les portes a la possibilitat de que en un segon moment una ERC sense complexos i una CiU baixada dels altars governamentals pactin.
No sé si tots els dirigents d’Esquerra són “burros” con diu en Mas, però els burros els van fer fora de la Generalitat, ara si continuen presentant-se com els defensors de l’estatut del parlament durant tot el recorregut parlamentari madrileny els poden fer molt de mal.
El futur? Millor que ahir, però pitjor que demà. Veig ultimament que alguns companys tenen preses vitals, és normal, jo també algunes vegades, però els processos històrics són llargs i potser a nosaltres ens tocarà encara ser un esglaó més vers la independència del nostre país, per egoisme personal i generacional voldria ser part d’aquells que en puguin gaudir, malgrat tot, comparant allò que visqueren les dues generacions anteriors veig la tassa mig plena.
Molt interessant, al meu entendre, l’article d’en J.J.López Burniol al Periodico, una reconstrucció històrica molt correcte feta per una nacional espanyol, una bona reflexió del moment que ens ha tocat viure. L’estatutet serà un pas de puça, ens tocarà encara tirar del carro per arribar a l’autonomia de Portugal que és allò que necessitem per viure i sobreviure com a poble en aquest món global del segle XXI.

El Sud-tirol demana ajut a Àustria.

La minoria tirolesa dins l’estat italià amb la firma de 113 Síndics (batlles) dels 116 que fan part d’aquesta comunicat, han lliurat al President del Parlament Austríac Andreas Khol una petició d’ajut i defensa enfront la república italiana, demanen una modificació de la Constitució Austríaca inserint un apartat que digui “La República Austríaca es compromet a tutelar el dret a l'autodeterminació del poble de llengua alemanya i ladina separat del Tirol. La proposta que ha alçat les ampolles dels italianistes, troba un fort suport al sud-tirol i als altres territoris tirolesos de l’Àustria, però no entusiasma especialment als governants de Viena que pensen que els acords firmats entre Itàlia i Àustria després de la segona guerra mundial ja garanteixen suficientment aquesta comunitat austríaca d’Italià.
Podríem demanar una cosa semblant a Andorra? que és l'únic estat de llengua catalana reconegut oficialment al món, una annexió andorrana seria una solució a tants debats, si els catalans no som una nació, els andorrans si segons la lògica espanyola, per tant tots ens sentim nacionals andorrans i acabem amb aquesta història.

L’amor integral del Bisbe de Roma

“Tota l’activitat de l’església és una expressió d’amor integral”. Aquest Papa és segurament un intel·lectual, la seva dissertació filosòfica sobre l’eros i l’àgape és interessant -malgrat no la comparteixi en tots els seus extrems- per aquells que ens agrada reflexionar sobre la vida humana i les seves implicacions socials i biològiques, ara bé afirmar que “Tota l’activitat de l’església és una expressió d’amor integral” és una afirmació voluntarista infantil, l’activitat de molts homes i dones de l’església és una mostra d’amor desinteressat, no en tinc cap dubte al respecte, no podria dir el mateix dels homes de l’església que faciliten els recursos econòmics i les estructures necessàries perquè la cova de creadors d’odi de la COPE puguin anar intoxicant l’opinió publica espanyola, el missatge d’odi anticatalà de la COPE no lliga amb l’amor integral definit per aquest Papa filòsof.

Solidaritat amb Iu Forn.

El ministre del cop de sabre de les espanyes ha posat una querella criminal contra el periodista català Iu Forn, normalment els articles d’aquest periodista no m’ha agraden, no tant pel contingut que puc compartir, sinó per les formes, però no deixa de ser al·lucinant, que després de tota mena d’insults als catalans, d’incitacions al cop militar i realitzacions de copets judicials, ara aquell que haurà de passar per un tribunal sigui un periodista de l’Avui, per dir que els militars colpistes son uns “fills de puta”, doncs els militars colpistes no sé si seran uns “fills de puta”, però són sense dubte uns delinqüents i uns criminals de guerra potencials.

El Ayuntamiento de Salamanca teme que los 'papeles' sean destruidos en Catalunya

L'argumentació davant del T.O.P (ara Audiència Nacional) per part dels advocats de l’Ajuntament de Salamanca, hereu directe sembla ser dels militars colpistes del 36, és la preocupació per la integritat física dels documents, els quals al seu entendre podrien ser destruïts per la incopetencia dels « bàrbars catalans ».
La veritat és que la realitat sempre supera les fantasies més agosarades, poden els catalans i les seves institucions destruir els seus propis documents ara recuperats ? l'ordenació lògica del pensament portaria a qualsevol a pensar que si un reclama insistement uns documents que li són propis i que no estan més en la seva posessió per robatori, serà perquè tenen un cert interès documental, històric, sentimental... per la comunitat i les persones que els volen.
Pot algú normal pensar amb dos dits de criteri que els documents seran destruïts per aquells que ara els recuperen? No! Cap personal normal pot pensar-ho, però el problema està fora de lògica, els hereus dels assassins del 36, són uns mentiders patològics i uns potencials criminals de guerra, com ho foren els seus pares i els seus avis.

Un estatutet i tantes interpretacions

Avui m’he fet una volteta per tots els mitjans de comunicació que donen la possibilitat de llegir les seves noticies amb un format digital, i m’he fet aquest petit recull d’alguns seus editorials, sense entrar ara a la meva interpretació personal enfront d’aquest nou estatut, no deixa de ser interessant la visió distant, oposada, contradictòria i enfrontada que pot tenir una mateixa noticia, i en aquest cas un acord encara no plasmat en papers concrets. En Zapatero diu que això és el sostre d’autogovern per Catalunya als seus col·laboradors, em sap greu Zapatero, millor no fer el profeta quan fas política, normalment la realitat acaba deixant-te amb el cul destapat.
Si ens mirem a nosaltres mateixos amb tranquil·litat, descobrirem que malgrat totes les nostres mancances i totes les seves travetes, els catalans com a poble hem avançat molt, d’aquella realitat tardo feixista amb la qual em vaig criar, a la Catalunya d’avui hi ha una distància abismal, però el problema no era aquest, el centre de la qüestió era certificar jurídicament allò que és una realitat, l’estat espanyol és una realitat plurinacional.
D’aquest fet tenim diverses interpretacions contradictòries i contraries, qui té raó? qui no? la tenen tots? Cada u de nosaltres pot treure les seves conclusions, la meva és que per la salut mental de tots, la nostra i la seva, allò millor és crear dos estats integrats dins Europa i tant amics, fem negocis i ens trobem a Brussel·les.

“EN general, cabe decir que tras el acuerdo de la Moncloa el futuro del sistema constitucional se arbitrará con menos Nación española y menos Estado español. El «acuerdo global» supondrá que, por primera vez, una ley del Parlamento español reconocerá la existencia en España de una nación que no es la española. Esté en el preámbulo o en el articulado, tenga carácter definitorio o descriptivo, se atribuya a un sentimiento colectivo o a un pronunciamiento del Parlamento catalán, lo cierto es que los nacionalistas tendrán lo que querían: una ley que dice que Cataluña es una nación, afirmación que tendrá, sin duda, valor jurídico, como todo contenido de una ley….

El guión de la segunda transición se está cumpliendo a mandamiento. Ideado por el consorcio del socialismo con el nacionalismo, aboca a España a un Estado confederal, legitima a posteriori las reivindicaciones de otros nacionalismos soberanistas contra la existencia de la Nación española y la solidez del orden constitucional, y hace innecesaria la independencia, porque es el Estado el que se repliega y facilita la implosión constitucional al crear en su seno bolsas de soberanía territorial. En efecto, menos Nación y menos Estado. Éste es el proyecto de la Moncloa.”
ABC

“L'acord que han subscrit José Luis Rodríguez Zapatero i Artur Mas representa un avenç indiscutible en l'autogovern de Catalunya. En totes les grans qüestions que han estat en el centre del debat polític durant els darrers anys hi ha una millora palpable. A partir d'ara hi haurà un temps per delimitar quina ha estat la contribució de cada partit polític i del govern d'Espanya en l'acord final. Quins han estat els mèrits de cadascun. Incloent-hi el mateix Zapatero, perquè tant ell com el seu partit han hagut de sofrir un desgast desmesurat en mans d'una oposició que ha fet seva la divisa de la terra cremada si alhora s'hi crema també el govern. El PSOE ha arribat més lluny del que li permetia el context en què s'ha debatut l'Estatut i fins i tot les conviccions, els interessos i l'estratègia d'una part significativa dels seus dirigents territorials. L'absència de Bono i de Rodríguez Ibarra a la reunió del comitè federal que els socialistes van fer dissabte passat és, en aquest sentit, ben significativa....
Catalunya, doncs, pot tenir un Estatut millor que l'actual, però pitjor que el que va portar a Madrid. Dit això, cal preguntar-se què demanaven els catalans i què estaven disposats a cedir la majoria dels espanyols. El procés de reforma estatutària ha tornat a fer evident una relació anòmala. Una part de l'Estat -majoritària quantitativament- no està disposada a cedir gens en poder i privilegis. I una altra part -minoritària- està disposada a renunciar a molt per no sentir-se amenaçada.”
Avui

“Un ejemplo es lo sucedido con la definición de Cataluña como nación. Los ciudadanos de Cataluña tienen derecho a pensar y sostener que Cataluña es una nación, pero hacerlo figurar así sin más en el Estatuto equivale a dar por supuesto que esa convicción es compartida por las partes que pactan, España y Cataluña. Y eso no es así; ni la mayoría de los diputados de las Cortes ni la de los españoles en general asume esa definición. El Estado no podría reconocerla sin asumir el riesgo de que un hipotético gobierno nacionalista decida un día tomar pie en esa aceptación para proclamar el derecho unilateral de ruptura, o para interpretar el deber de conocimiento del catalán de una manera que afecte a derechos políticos de los ciudadanos, por ejemplo.”
El Pais

“Sobre la manera de fer aparèixer el terme nació també caldrà esperar, evidentment, el redactat final, però, si el text queda com han apuntat els negociadors del PSOE i de CiU, en la meua opinió ens trobem davant una humiliació. Tan pactada i legitimada per CiU com es vulga, però una humiliació. Una humiliació, especialment, per a molts dels qui ens considerem nacionalistes, perquè estem convençuts que formem part d'una nació igual a totes les altres de la terra i perquè volem donar contingut polític i no simplement emotiu o folclòric a aquesta reivindicació. Trobar-se escrit a l'estatut que el govern espanyol certifica allò que diuen els diaris, que el Parlament de Catalunya diu que som una nació, no s'acosta ni de lluny al reconeixement, per l'estat espanyol, del fet d'ésser una nació. Que d'això es tractava. Ho han explicat claret: 'descriptiu però no definitori'; exacte. Ells descriuen que nosaltres ens descrivim com una nació. I d'aquesta manera allà on Espanya hauria de reconèixer, davant els seus ciutadans i el món, que som una nació, es limita a posar-hi una nota, que deixaria a peu de pàgina, si poguera. Diu l'article 1 aprovat pel noranta per cent del Parlament de Catalunya, sense embuts: 'Catalunya és una nació'. I el redactat, que potser acabarà figurant al preàmbul, sembla que dirà: 'El Parlament de Catalunya, aplegant el sentiment i la voluntat de la ciutadania catalana, ha definit d'una manera àmpliament majoritària Catalunya com a una nació'. Entre l'un redactat i l'altre hi ha un abisme. No calia tanta solemnitat ni fer tant el milhomes, si al final ens havien de portar aquí. Amb aquest redactat Espanya torna a no reconèixer-nos com a nació, sinó que es limita a prendre nota que nosaltres creiem que ho som.”
Vilaweb

Estatut, estatutet…

Com era de preveure hi ha acord amb el nou estatut/estatutet de Catalunya, en Mas i en Zapatero es tanquen a la Moncloa i pareixen una puça, el nou estatut de Catalunya és un pas de puça. Caldrà llegir el redactat definitiu amb atenció, segurament en molts aspectes serà millor que l’actual, no era difícil donades les característiques de l’anterior, aquell també era un pas endavant enfront de la foscor absoluta del feixisme precedent, però el problema no era aquests, aquest nou text hauria de servir per acabar amb les metàfores subtils i inútils de tota la transició espanyola, si Espanya és un estat plurinacional calia que les seves institucions assumissin aquest fet.
Tot sembla indicar que continuarem amb aquest invent de la nacionalitat, que de fet cap jurista al món és capaç de diferenciar del terme nació, però Espanya és diferent i continuarà a inventar conceptes impossibles, per a nosaltres és un fet frustrant, tenir que continuar explicant el que són, però per ells som una eterna espina clavada a la cuixa, jo si fos espanyol estaria emprenyat que cada X anys uns “tios”decidieixen de canviar, reclamar, emprenyar per canviar el model d’organització política i econòmica, amb aquest estatut del pas de puça, el problema queda obert, a alguns ja els està be, jo preferiria tancar el problema, ells són ells i nosaltres som nosaltres i tots som germans en la “Gran Nació Europea”, que aquesta si que serà gran de veritat, si és que serà.El bon Enric Borras, que és un patriota de pedra picada, em “renya” amigablement comentant que els del PP són dolents, però els del PSOE són pitjors “van de progrés”, a uns els veus a venir molt fàcilment i els altres són més subtils i desgraciats, tens raó Enric, no hi ha molta diferència entre un espanyol de dretes i un d’esquerres, els dos són espanyols, però entre un feixista espanyol del PP (Zaplana per exemple) i un espanyol del PSOE (Zapatero per exemple) jo continuo preferint el segon, cap dels dos em reconeix com a nació, el primer segurament ens voldria morts personalment i nacionalment, del segon no seria capaç al moment de dir el mateix. Diguem innocent!

3i4 la fidelitat a la terra

Els feixistes d’ahir, d’avui i de sempre saben molt bé qui defensa la nostra identitat nacional, l’atac a la llibreria 3i4 de València és un pas més amb l’escalada de la tensió que els ideòlegs del PP en programat per tallar els possibles avenços de llibertat nacional dels catalans; els autors materials seran tres imbecils sense cervell, els autors intel·lectuals estan a la seu del PP i de la COPE.Si un persona llegeix el meu comentari, pot pensar que és una exageració, que una cosa no té una relació directa amb l’altre, és més que possible que tingui raó, però és el tipus d’anàlisis estil COPE, no veig la raó per la qual és necessari analitzar subtilment les agressions espanyoles, quan ells no tenen ni la més mínima vergonya a fer-ho respecte els nostres drets nacionals. L’atac a 3i4 és responsabilitat ideològica del PP i de la COPPE.

FILLS DE PUTA!

No és el meu estil personal insultar i posar-me amb les mares de ningú, però com que la cosa ja és fa insuportable, nomes queda l’explosió dels sentiments. Són uns fills de puta! una banda d’assassins com els seus avis i pares que van intentar el nostre extermini durant el 36 i si ara no tornen a intentar-ho és perquè el marc europeu impedeix el cop militar directe i intenten realitzar el colpisme mediàticament i judicialment. Enfront l’ofensiva criminal del PP, resistència, dignitat nacional i no baixar el cap. L’aparició de l’Audiència Nacional com a element per frenar el retorn de la documentació robada per l’exercit feixista espanyol, ens mostra que no hi ha diàleg possible, el PP ha triat el paper de la confrontació total. Retornem cop per cop, fem amb la nostra actitud avui, que el futur dels nostres fills i nets no sigui enterbolit d’aquesta plaga pestífera espanyola.