El dret a decidir i la majoria silenciosa nixoniana

La llunyania comporta no poder assistir personalment a molts dels esdeveniments importants que succeeixen al país, és un preu a pagar.
Gaudeixo, malgrat tot, de la possibilitat de viure al segon els esdeveniments i de llegir i escoltar els comentaris de tots els protagonistes.
De la manifestació del primer de desembre sobre el dret a decidir podríem omplir pàgines , però la veritat és que a part de considerar-la un èxit rotund, hi ha un altre aspecte que em sobta, és la posició nixoniana de molts militants del PSC, cert que tota comparació és odiosa, falsa si volem, però cada vegada em recorda més a la postura de Richard Nixon enfront de les protestes a la guerra del Vietnam, resumint l’argumentació és la mateixa, “cert que hi ha moltes persones manifestant, però hi ha moltes més que no manifesten i per tant estan amb nosaltres” aquest era el contingut ideològic bàsic de Nixon i Kissinguer, i és el mateix contingut de base de l’argumentació visceral de Joan Ferran resumida en una collonada que diu “dissabte 6.900.000 catalans no és van manifestar” i aquella més meditada de Miquel Iceta.
Totes les argumentacions donades per fer veure que no passa res, em poden semblar institucionalment correctes, però al final del trajecte és resumeixen en una: “Volem que guanyi Zapatero” que és allò que amb un excés de sinceritat va declarar el secretari general de la UGT per justificar la inactivitat del sindicat en la defensa dels drets dels treballadors-usuaris enfront del desastre ferroviari. Potser que Zapatero guanyi, i sembli que tot està al seu lloc, però la politica és molt més que el moment, és un estat d’ànim que és va acumulant i després explota quan menys l’esperen.
No seré jo a demanar dimissions de ministres espanyols, personalment poden fer el que volen, l’interès del país és que no gestionin ni un cèntim dels nostres recursos economics, podem fer-ho després bé o malament, però serem nosaltres amb els nostres èxits i fracassos.
L’escenificació és un element essencial de la politica i els socialistes catalans amb el President Montilla al davant en escenificat una servitud vers la incompetència absoluta dels gestors del govern espanyol, cert que hi ha responsabilitats anteriors, CiU i el PP en són corresponsables, però no per això és poden amagar les vergonyes del menyspreu espanyol vers Catalunya.
La politica d’amagar el cap sota l’ala, porta només a poder menjar ara i a passar fam després, pitjor per ells, millor per nosaltres. No pots anar dient que fa sol i quan cauen llamps i trons. Mai cap manifestació porta al carrer tota la població, però les manifestacions són el termòmetre que marca la temperatura i aquí estem per agafar una pulmonia.