dijous, de març 30, 2006

Vendrell té raó i el finançament dels partits.

Aquests dies estic una mica perplexa amb tot aquest enrenou del finançament d’ERC, fins ara per la meva experiència personal i política coneixia els problemes morals i judicials que significa el finançament il·legal dels partits, Itàlia és un cas clarissim d’enfonsament d’un sistema polític vinculat al finançament dels partits. Ara tinc la sorpresa de trobar-me enfront davant de l’intent d’execució publica a la transparència en el finançament dels partits. Encara no he entès com és pot dir alguna cosa de la pretensió d’ERC de cobrar dels seus càrrecs públics i de designació quan és la resolució no d’un senyor X, en aquest cas en Xavier Vendrell, sinó del conjunt del partit que estableix aquesta pràctica.
Com que jurídicament és indefensable qualsevol acusació a aquesta pràctica, és més personalment considero que és d’una correcció moral absoluta, les causes només poden atribuir-se a la desorientació total d’un simulacre de partit com és IC, els quals després de fer el paper de la trista figura amb el seu seguidisme acrític dels pactes Zapatero-Mas, és volen convertir en els “campions” de la moralitat.
L’esquerra d’origen marxista-lenista de sempre té un gran dosi de moralina conservadora, el provindré d’una església encara que sigui “laica” porta aquestes conseqüències i encara més donada la seva condició de posseïdors de la veritat científica de la política i de l’economia.
L’operació d’atacar a ERC no els portarà cap redit electoral, no trobarà la comprensió de les “masses populars” escandalitzades, les cartes d’en Xavier Vendrell reclamant el pagament de les quotes degudes al partit no son el 3% d’ERC. Es convertirà en un episodi més del govern de coalició actual, malgrat totes les cartes que demani la fiscalia. Això si serveix perque CiU pugui fer bullir l’olla i demanar la dimissió de Vendrell i mostrar una vegada més el caos governatiu. Estic convençut però que tindrà conseqüències per la propera legislatura, IC només té la possibilitat política de pactar amb el PSC i ERC per existir, és sempre un apèndix ideològic “verd-violeta-roig” i no sé que més, les eleccions ens queden massa lluny però em jugaria alguna cosa que el proper govern serà bipartit.

dilluns, de març 27, 2006

Crear el “Taronger”

Si l’estatutet català és petit i esquifit per als nostres interessos nacionals, aquell valencià és com diu l’amic Agustí Cerdà un estatut per ofrenar “nuevas glorias a España”.
Els polítics italians són com són, amb les seves mancances però tenen la capacitat d’imaginar projectes i construir sempre nous invents que els permeten aglutinar el màxim possible de la seva base social, l’invent de “l’Ulivo” per part de l’esquerra i de la “Casa della Libertà” per l’altre en són un clar exemple. Al sud del país cal imaginació i ganes per foragitar els lladres que entraren per Almansa, ara disfressats de PP o de PSOE, hi ha un 20% de l’electorat que estaria disposat a votar una opció nacional, doneu aquesta oportunitat a la gent! Els partits polítics tenen l’obligació de pensar i imaginar les formes, la creació d’un “Taronger” valencià que aglutini a tots els hereus de Fuster i de tots aquells que reconstruiren poc a poc el País Valencià en els anys negres del feixisme. L’espai polític existeix, només cal generositat i ganes per part de tots, un programa que sigui el mínim comú denominador dels valencians conscients, un programa de mínims per la propera legislatura, on cada partit faci les seves aportacions sense renunciar als seus objectius finals. El “Taronger” és possible, doneu l’oportunitat a la gent de demostrar-ho.

dissabte, de març 25, 2006

Il Caimano. Berlusconi, Nanni Moretti i Michael Moore

Encara no he vist l’últim film d’en Nanni Moretti dedicat a la figura de Berlusconi per tant no cauré en l’exercici de comentar una pel·lícula encara no vista. Però potser el més interessant és el prefilm.
De fet el títol és una aportació metafòrica de Franco Cordero que Moretti aprofita per titular el seu film, Franco Cordero l’11 d’abril en un article a La Repubblica escrivia: "Il bello dello studiare Berlusconi è che le ipotesi analiticamente giuste risultano sempre confermate a opera sua: salta sulla preda, la inghiotte e digerisce, indi ripete l'operazione; fenomeni naturali, come le cacce del coccodrillo o la digestione del pitone. Tout se tiene nella sua storia. I paleontologhi ricostruiscono l'intero dinosauro da una vertebra. Idem qui. Persi i protettori salta in politica e non perché gliene sia venuto l'estro: impadronendosi dello Stato vuol salvare una terrificante ricchezza in crescita continua; siccome ha la cultura dei caimani, non gli passa nella testa che esistano poteri separati; e non stia bene diluirsi i falsi in bilancio, ai quali risulta piuttosto dedito, o storpiare la disciplina delle rogatorie affinché prove d'accusa spariscano dai processi milanesi, o codificare stramberie utili alla fuga da Milano"
Com era d’esperar l’anunci de l’estrena ha provocat una gran polseguera, hi ha qui critica obertament el fet que l’estrena és realitzi ara a pocs dies de les eleccions, al meu entendre és una critica injusta, Moretti havia anunciat l’estrena a finals de març del 2006 fa uns dos anys aproximadament, els films no és realitzen en dos dies, tenen un llarg procés de gestació, podrem convindré que ara pot ser oportunista o inoportú fer l'estrena segons l’òptica de cada un, alguns creuen que l’aparició de la pel·lícula ara causarà danys al candidat del centre esquerra, com Michael Moore va provocar l’efecte contrari al que cercava amb el seu treball sobre Bush i família. Crec és absolutament intracendent, els italians ja tenen feta la seva composició de lloc respecte a Berlusconi, amb film o sense film. Passi el que passi a les eleccions Berlusconi ha triomfat, ha vençut la seva visió de veure i entendre el món, ha transformat un país de gent que produïen en un país de gent que especula. Però potser ens equivoquem, i els Berlusconi, Aznar i Bush no són més que el reflex al qual votar, són allò que la gent vol ser i no diu en veu alta però vota en la soledat de l'urna electoral, els Berlusconis del món són el mirall on es reflexa la nostra societat. Pesimista? No! Simplement cada vegada més coneixedor de la condició humana i amb ganes de trencar el mirall.

dijous, de març 23, 2006

Abdul Rahman

Abdul Rahman és un afganès de 41 anys que està condemnat a mort al seu país per apostatar, sembla ser que va convertir-se al catolicisme fa més de 16 anys quan treballava a Alemanya, després de tants anys i com a conseqüència de la separació amb la seva dona, aquesta l’ha denunciat a les autoritats religioses per apostatar i aplicant-li la “sharia” la condemnà és la pena de mort per aquells que deixen la fe musulmana.
Una vegada més està en joc la llibertat, la llibertat religiosa, la llibertat de creure, no creure o canviar de creença. No hi ha un terme mig enfront això, estàs per la llibertat o estàs amb els despotes que volen portar a la humanitat sencera sota la dictadura teocràtica. Des d’aquest petit racó de món, la meva solidaritat amb Abdul Rahman, amb el qual no comparteixo ni ara ni abans les seves creences religioses.

Santiago Brouard

Ara arriba aquesta treva que sembla definitiva d’ETA, no cal ser un gran analista polític per saber que l’anunci d’avui era el fruit de llargues converses amb el govern espanyol i/o els seus representants, i que marcarà un abans i un després. La trobada d’ETA amb en Josep Lluís Carod Rovira feia part dels contactes preliminars polítics, no era el més important, però la incontinència burocràtica d’ETA, el transcriure totes i cada una de les reunions va provocar que aquella trobada sortís a la llum i fos coneguda i publica.
De totes maneres la declaració d’avui m’ha portat a la memòria la figura d’en Santiago Brourd, el qual vaig conèixer el 1984 a Euzkadi en una llarga i càlida xerrada anant jo en representació del PSAN, un home madur, ple de coneixement, d’estima per la vida i pel seu país, de respecte pels seus i pels altres. Un any després ens tornarem a trobar pocs mesos abans de la seva mort a mans dels sicaris del GAL. Desgraciadament vaig participar als seus funerals i vaig tenir una bona amistat amb la seva filla amb la qual ara fa ja molts anys no he tornat a veure. La veritat és que m’hauria agradat escoltar ara les paraules plenes de sentit d’en Brouard.

dimecres, de març 22, 2006

Club de Fans de Zapatero

Amb tot el mullader que s’ha organitzat amb l’entrevista d’en Carretero he tingut la sensació que alguns dirigents del PSC són membres del Club de Fans de Zapetero, aquest resum de les gràcies que té l’actual president espanyol realitzat per en Miquel Iceta al seu bloc semblen més la intervenció nerviosa d’un que presideix un club de fans que la resposta política a unes declaracions polítiques con les del Conseller Carretero
“Gràcies a Zapatero Catalunya tindrà l’Estatut més potent de la història. Gràcies a Zapatero els papers de la Generalitat incautats després de la guerra civil han retornat a Catalunya. Gràcies a Zapatero s’ha honorat per part del Govern d’Espanya l’honor del President Companys. Gràcies a Zapatero el català ha obtingut el reconeixement institucional a la Unió Europea. Gràcies a Zapatero Consellers de la Generalitat poden participar a reunions de la Unió Europea de nivell ministerial. Gràcies a Zapatero la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions s’ha instal·lat a Barcelona. Gràcies també a Zapatero s’ha reconegut per ICANN el domini puntCAT. Zapatero va ser present als camps de concentració nazis en reivindicació de la memòria dels republicans espanyols, d’entre els quals molts catalans. Zapatero no es mereix les desqualificacions que li ha fet un Conseller de la Generalitat que, actuant així, no ha fet precisament honor a la confiança que li va fer el President de la Generalitat en nomenar-lo”
La veritat que aquesta reconstrucció històrica recent em recorda aquelles reconstruccions històriques del passat en que els homes providencials ho feien tot, construint imperis, ponts, aqüeductes, etc. La veritat és que sense entrar a discutir punt per punt, que hauria de discutir i molt en cada un d’ells, pensava que els pensadors amb una certa base “marxista” havíem deixat de costat les interpretacions històriques de les personalitats per centrar-nos més en les realitats complexes de la història social, on els homes amb la seva individualitat són importants però no determinants, i les intervencions personals corresponen en gran part a les correlacions de forces socials de cada moment.
En fi, esperem que passi la histèria i que la sang no arribi al riu com sempre. Curiosa aquesta determinada defensa de Zapatero enfront de Carretero i la solitud de Maragall enfront dels atacs de Bono, perquè Iceta no demanaven caps cada vegada que el Ministre de la Guerra espanyol ataca el President de la Generalitat, ho estem enfront d’un joc de poder Maragall-Zapatero. Si és això Maragall l'únic aliat fiable que té és ERC, el seu partit juga a Zapatero, però això la histèria.
De totes maneres a Zapatero el Conseller Carretero no el va qualificar pel seu nom, el que realment li correspon és : "aquell que realitza assercións fetes cientment contra la veritat”, ja li poden donar les voltes que vulguin, ell va afirmar amb rotunditat que acceptaria allò que proposes el Parlament de Catalunya i no ha complert la seva paraula, li poden donar les voltes que vulguin, però aquest és un fet incontestable.
Personalment podem pensar que un Zapatero és millor que un Aznar, però aquesta constatació de la realitat no vol dir que ens hem de deixar encantar per les formes amables i que ens deixin amb els continguts buits, les formes de Zapatero van molt millor que les d’Aznar, però els seus continguts són insuficients.

dilluns, de març 06, 2006

Democrates contra Teocrates. Manifest: tots junts contra el nou totalitarisme

El Manifest “Tots junts contra el nou totalitarisme” em sembla d’una claredat ideològica important, posa les coses en el seu lloc, el conflicte entre demòcrates i teòcrates, lluny dels estúpids i racistes pamflets d’Oriana Fallaci, el manifest centre el problema, un problema que no és nou, que la societat occidental ha superat relativament, malgrat que les tendències teocràtiques del cristianisme continuen existint. En un món global el totalitarisme teocràtic dels islamistes no afecta només a una part de la població mundial, és una amenaça global que cal afrontar ideologicament, separar la fe de l'islam de l’islamisme teocràtic és una qüestió d’higiene mental, al mateix temps és important assumir que el “relativisme cultural” lluny de ser una ideologia, ha d’ésser només una tècnica de recerca sociològica i antropològica, qui confon tecniques amb ideologies té un problema i crea problemes al conjunt de la societat.

Manifest: Tots junts contra el nou totalitarisme

Després de superar el feixisme, el nazisme i l'estalinisme, el món topa ara amb una nova amenaça global de totalitarisme: l'islamisme. Nosaltres, escriptors, periodistes, intel·lectuals, fem una crida a la resistència als totalitarismes religiosos i en favor de la llibertat, la igualtat d'oportunitats i el laïcisme per a tothom. Els incidents recents motivats per la publicació dels dibuixos sobre Mahoma als diaris europeus demostren que és necessari de lluitar per aquests valors universals. Aquesta lluita no es podrà guanyar amb armes, sinó amb idees. No es tracta d'un col·lisió de civilitzacions, ni de la dicotomia entre Oest i Est de què som testimonis, sinó d'una lluita global entre els demòcrates i els teòcrates. Com en tots els totalitarismes, són la por i les frustracions que alimenten l'islamisme. Els predicadors de l'odi apel·len a aquests sentiments per forjar escamots destinats a imposar un món menys lliure i més desigual. Però nosaltres diem amb fermesa i claredat: res, ni tan sols la desesperació, no justifica l'elecció de l'obscurantisme, el totalitarisme i l'odi. L'islamisme és una ideologia reaccionària que liquida la igualtat, la llibertat i el laïcisme onsevulla que sigui present. El triomf de l'islamisme sols ens pot conduir a un món de dominacions: la dels homes sobre les dones; la dels islamistes sobre tots els altres. Per combatre això hem de reafirmar els drets universals de la gent oprimida i discriminada. Rebutgem el 'relativisme cultural', que consisteix aacceptar que els homes i les dones de la cultura musulmana poden ser privats del dret de la igualtat, la llibertat i el laïcisme en nom del respecte a les cultures i tradicions. No pensem renunciar al nostre esperit crític per por de ser acusats de 'islamòfobs'; aquest és un concepte desafortunat que confon la crítica de l'Islam com a religió amb estigmatitzar-ne els creients. Demanem que s'universalitzi la llibertat d'expressió i que, així, l'esperit crític es pugui exercir a tots els continents, contra els abusos i els dogmes. Apel·lem els esperits democràtics i lliures perquè facin que el nostre segle sigui el de la il·luminació, i no pas el de l'obscurantisme.

12 signatures:
Ayaan Hirsi Ali Chahla Chafiq Caroline Fourest Bernard-Henri Lévy Irshad Manji Mehdi Mozaffari Maryam Namazie Taslima Nasreen Salman Rushdie Antoine Sfeir Philippe Val Ibn Warraq