Al nou estatut no podré dir no, no podré dir si, no podré abstenir-me, hem d’anar més enllà

Aquests nou estatut del principat és molt millor que l’anterior, és molt millor que l’estatut republicà, és segurament un document que malgrat no ser aquell que va acordar el Parlament català té elements importants que el President Pujol exposa en una interessant conferència.
Dit això tot semblaria indicar que el més logic seria votar si, però és precisament per això que no cal fer-ho, allò que tindrem amb aquests estatut nou ja està consumit, i a més com molt bé diuen els dirigents del PNV atenció que l’estat espanyol pot carregar contra ell sense necessitat de derogar-ho amb referència directa a una possible tornada al poder del PP.
Espanya ha de tenir sempre la sensació real, que no poden solucionar el problema, que l’única solució definitiva és dos pobles dos estats, és necessari visualitzar la veu d’aquells que pensem que van bé els avenços d’aquest nou estatut, per això no podem votar no al costat del PP, no podem abstenir-nos de forma indiferent enfront de la que és al moment el nostre marc jurídic bàsic. Per això cal visualitzar aquells que pensem, si va bé, però nosaltres volem més, volem l’estat, l’estat a sobirania limitada europeu, l’estat simbòlic de les seleccions esportives, la cadira al consell de ministres a Brussel·les i compartir els nostres impostos amb tots els ciutadans europeus de manera directa sense passar per la sucursal del Banc d’Espanya de Madrid. No puc votar si a un avenç limitat, no puc destruir allò que existeix de positiu en aquest estatut, no puc passar com un indiferent de la vida política del meu país, he de pendre una opció clara i concreta per l’aparició d’un nou estat, jo votaré Si a la Independència, direu que és un vot nul, si! Però és un vot positiu per Catalunya sense negar allò de bo que pot tenir el nou text estatutari

Il professore ha vinto, il cavaliere non ha perso

Comentava en una meva reflexió abans de les eleccions que els electors davant la soletat de les urnes podien donar sorpreses i a la vista dels resultats reals no hi ha dubte:

Casa della Libertà (Berlusconi): 49.735% 18.976.460 vots
Unione (Prodi): 49.799% 19.001.684 vots

No existeix una majoria social, hi ha una petita diferència de 24.000 vots a favor de la coalició de Prodiana que no permet cridar molt alt victòria als seus seguidors, l’objectiu de l’esquerra italiana era passar pàgina a l’anomalia política que representa Berlusconi, però l’empat tècnic i el fet que el partit de Berlusconi (Forza Italia) sigui el primer partit en numero de vots fa que aquesta sigui una utopia, Berlusconi ha arribat per quedar-se, la seva presència no és conjuntural, és estructural i vertebrada socialment i organitzativament. La majoria parlamentaria està garantida per part del sistema electoral majoritari que premia amb escons de més aquell que treu més vots, encara que sigui només un vot, és discutible si el majoritari és un bon sistema, si és molt o poc democràtic, però ara per ara és així i veig difícil que es pugui canviar la llei electoral en un altre sentit.

Prodi ha d’intentar governar amb la seva majoria parlamentària, amb les contradiccions internes de la pròpia majoria i sense una majoria social que li dóna suport, té el país dividit en dos, fet que porta a un reforçament extrem de Berlusconi com alternativa de govern, enfront d’una nova majoria parlamentaria a la qual intentaran fer ixir totes les contradiccions internes. Els pròxims mesos/anys seran molt durs per Romano Prodi, el qual haurà de governar cercant el consens de la seva majoria i el consens de l ‘altre 50% des seus conciutadans. Berlusconi amb aquests números hauria intentat governar, Prodi haurà de fer el mateix, ara caldrà veure si realment és el líder de tota la majoria parlamentària o si tornarà a sortir expulsat pels seus propis sostenidors com ja va succeir durant el govern de l’Ulivo.

La Naturalitat del Matrimoni

En aquesta campanya electoral italiana on són candidats principals dos homes de dretes, un Berlusconi messiànic defensor dels seus interessos i un Prodi ex-democrata cristià cap d’un conglomerat de forces que res no tenen en comú sinó el fer fora Berlusconi, no he trobat res que en fes especial impressió, ha estat com un film ja vist diverses vegades, tot era previsible. La pregunta del milió d’Euros és qui guanyarà? Però com que no tinc ganes de fer prediccions la resposta que la donin les urnes, malgrat jo estic cada dia més convençut que sigui quin sigui el resultat Berlusconi ha guanyat ja, canviant els valors de la col·lectivitat, però aquesta és una consideració absolutament subjectiva.
De totes les collonades escoltades durant la campanya electoral, de fet les campanyes serveixen per dir collonades i quan més grosses les dius més espai tens a la TV, en Berlusconi coneix la tècnica a la perfecció. Com deia, de totes les collonades aquella que m’interessa intel·lectualment és la repetida afirmació que el matrimoni és una institució “natural”, i és una cançó repetida fins la infinitat i la pots escoltar a un costat i a l’altre. Doncs, no! No hi ha per definició cap institució humana que sigui natural, totes les institucions són fruit de la cultura d’una comunitat, a l’estat de natura no existeixen les institucions existeix només la jerarquia de la força.
El matrimoni que al final del trajecte és la realització d’un contracte entre dues persones per reproduir-se en unes determinades condicions i compartir/unir el patrimoni present i futur -i aquest últim extrem no sempre és produeix- on és la naturalitat del contracte? No existeix! Hi ha una confusió volguda i incentivada d’intercanviar la naturalitat reproductiva per la qual és necessària la presència de dos individus de sexe oposat amb la institució matrimonial. La reproducció humana és natura, el matrimoni de dos membres d’una comunitat és cultura, el com, el qui i el quan té dret un membre de la comunitat a contraure matrimoni pot variar i varia determinat pel moment històric i la comunitat a la qual podem pertànyer. El matrimoni entès com a institució natural és una desviació ideològica de clara influència cristiana, confondre natura i cultura és un error que retalla les llibertats individuals, les quals sempre estan organitzades col·lectivament, però aquesta és un tema del qual faré la meva reflexió un altre dia.