El vot

El fet de votar és una conquesta de la societat contemporània, cert que hi ha un desencís general, un cansament de la politica que puc constatar tant a Catalunya com a Sardenya, però el fet poder escollir, de poder decidir amb el vot és un fet transcendental en el nostre tipus d’organització social.
Alguns no recorden o no han conegut els anys foscos de dictadures i repressions, altres encara estan amb la cantarella que diu que el vot, la democràcia formal, és un invent burgès, res més fals històricament, el dret de vot universal és una conquesta dels radicals, els liberals burgesos estrictes eren partidaris del vot limitat a aquells que tenien propietats, només des de la radicalitat és va imposar el principi democràtic un home un vot i amb molta lluita i sofriments també el dret de les dones a poder exercir el vot.
El fet de poder triar els nostres representants, és un arma que permet un cert moviment social a l’intern de les classes dirigents, cert que mediatitzat per tot un seguit de condicionants socials i economics, però a la fi aquell bocí de paper que dipositem de forma quasi sacramental dins d’una urna compte, agradi o no compte, per això el festival de promeses durant un cert període de temps anomenat campanya electoral és espectacular.
Ara em trobo enfront de dues campanyes electorals, aquella espanyola i aquella italiana, a les quals resulta que tinc dret a dipositar un paperet amb la meva opinió, i ho fare potser sense convicció i alegria, però aniria al col·legi electoral a donar la meva indicació, perque diguin el que diguin en els dos casos les eleccions són a diputats i senadors, no a President de res, així que jo votaré els meus diputats i senadors.
El meu vot per diputats a Barcelona serà per en Ridao i la seva llista, esperant que en l’Agustí Cerdà també surti elegit, no tinc clar el vot al senat haure de meditar-ho encara. Votaré Esquerra Republicana perque malgrat totes contradiccions possibles, no hi ha acció sense contradicció, és l’única possibilitat de portar veus independentistes catalanes a Madrid, davant la dicotomia espanyola d’en Zapatero i en Rajoy em sembla el vot nacional amb el qual em sento més identificat, el PSOE i el PP són dues opcions que tenen tantes similituds que deixant de costat el “bon rotllo” Zapateril tot l’altre els fa semblar germans bessons en el seu espanyolisme desenfrenat. La cara simpàtica i la cara agre de l’espanyolisme no ofereixen cap garantia de res, pel que fa al respecte dels nostres drets nacionals.
Encara manquen uns quants dies per les eleccions italianes, així que encara tinc temps per meditar el meu vot, encara que en Veltroni potser una bona opció mancant una real alternativa politica sarda que sigui capaç de defensar els interessos de l’Illa.