dijous, de setembre 28, 2006

Un anunci ple de dignitat.

En els darrers dies vinc llegint comentaris respecte de l'anunci televisiu de la Plataforma pro Seleccions Esportives Catalanes, dir que l’he trobat esplèndid comunicativament i d’una absoluta dignitat nacional, aquells que han sortit escandalitzats és simplement perque no volen l’existència de les seleccions catalanes i no podem suportar que sigui explicat de forma clara i entenedora que les federacions espanyoles i darrera d’elles el govern espanyol, fa i farà tot el possible per evitar la seva existència. La imatge del minyonet espanyol impedint que aquell català pugui jugar és clarificadora, i la reacció col·lectiva de treures les samarretes un crit a la llibertat. La decisió final del Consell de l'Àudiovisual de Catalunya (CAC) de no impedir la seva emissió em sembla del tot correcte, res hi ha que pugui ser censurable, i la imatge de la infància no surt perjudica sinó dignificada. Malgrat el que pugui dir el PP o qualsevol altre grupet parapolític, el vídeo no fomenta l’exclusió, sinó que escenifica visualment el comportament de persecució i marginació que l’esport espanyol realitza sistemàticament contra l’esport català.

dilluns, de setembre 25, 2006

Churchill i Aznar

Demano disculpes per posar al mateix nivell Sir Winston S. Churchill i el personatge de Quintanilla de Onesimo, Churchill no mereix una comparació d’aquesta categoria, però llegint les declaracions d’aquest senyor m’han vingut al cap les obres complertes del primer ministre britànic, l’Aznar a la seva crida a la Guerra contra l’Islam pren el to i els continguts de Churchill quan crida als britànics i als democrates del món a lluitar per la llibertat contra el feixisme.
El de Quintanilla ha fet una lectura de les obres complertes de Churchill aquest estiu i ha tingut una indigestió, ha confós el moment històric i l’enemic que tenim davant, jo no tinc problemes a catalogar l’islamisme totalitari enemic, no són els enemics d’occident, són enemics de la humanitat i punt. Però el grau d’estupidesa del petit home és immens, els “àrabs” han de demanar disculpes per l’ocupació d’Espanya! Només hi ha un problema Espanya no existia, és com si algun cretí del Marroc demanes que Espanya és disculpes per l’ocupació del regne de Granada.
Ja que estem amb Churchill recomanable és llegir les obres de Churchill, la seva Crònica de la Segona Guerra Mundial és esplèndida, malgrat carregada de l’alt ego del personatge. El mateix dir dels volums de La Història dels Pobles de Llengua Anglesa, molt interessants les seves reflexions sobre la Guerra de Successió i les responsabilitats britàniques a la pèrdua de Catalunya.Churchill és un personatge de gran alçada intel·lectual, res a veure amb desgraciadets de formació limitada i d’inspiració joseantoniana, el bagatge cultural, polític i militar del primer ministre anglès era impressionant. Per cert, molt interessant el llibre Churchill’s Folly. How Winston Churchil Created Modern Iraq de Christopher Catherwood que permet entendre més coses de l’Iraq actual.

El més votat, el que té més diputats o el candidat amb més suport parlamentaris.

La política catalana i els seus efectes col·laterals (premsa-blocs) està al mig d’un debat (interessat com tots) sobre qui hauria de presidir el proper govern de la Generalitat, el candidat de la llista més votada o la persona que tingui majoria al parlament. Vagi per davant que totes dues opcions són del tot legitimes i democràtiques, però de la manera que tenim la llei electoral els electors no decideixen qui és el proper President sinó que deleguen als seus diputats l’elecció d’una majoria parlamentaria que tria un President, com que l’elecció és indirecta estan obertes totes les possibilitats, pot ser president el candidat de la llista més votada o el de la menys votada, l’únic que ha d’aconseguir és la majoria dels parlamentaris elegits pel poble. Uns diran, però té mes vots X o té més vots Y. Aquest és un detall important, però no determinant, el més votat o aquell que té més diputats pot ser la minoria més gran, però si els altres grups concerten un programa i un President la legitimitat democràtica és clarissima, la majoria de diputats i per tant la majoria d’electors que representen decideixen l’elecció d’un President que es podria dir Mas, Montilla, Carod, Piqué o Saura.
L’altra possibilitat democràtica, és l’elecció directa del President, amb una doble votació President i Parlament, és un altre sistema electoral, legítim, democràtic, però té també les seves problemàtiques, un President d’un color i un parlament d’un altre que bloqueja totes les iniciatives governamentals.
Aquestes són algunes de les diverses possibilitats que ofereix aquest sistema imperfecte que és la democràcia parlamentaria, a les properes eleccions nosaltres estem cridats a elegir diputats al Parlament de Catalunya, és possible que el proper President sigui aquell de la llista més votada, però pot succeir que no, una situació i l’altre serà legal, legitima i democràtica, dir el contrari és simplement autoenganyar-se i mentir a l’electorat.
Per higiene democràtica segurament seria interessant que els partits diguessin amb qui pactaran sinó hi ha majoria absoluta la nit del dia 1 de novembre, esperem que Montilla surti dient que està disposat a refer el tripartit, trobar a Mas dient que oferirà a Carod la Conselleria Primera sinó té la majoria absoluta. Utopia? sense dubtes que si, l’únic que pot dir tot és en Saura, al no tenir un projecte propi, el ser la “consciència” roig, verd, violeta... dels socialistes provoca que nomes pugui fer una cosa, anar del bracet del PSC, alguns juguen a “l’equidistància” i altres no tenen “distància”.

dimarts, de setembre 19, 2006

El Papa Benet XVI i la llibertat de Càtedra

El passat mes de febrer reflexionava sobre les pretensions totalitàries d’una part del món islàmic, deia i dic que hi ha una part del món islàmic que té com objectiu polític la constitució d’estats teocràtics, estats on la sobirania no recau en la voluntat del poble, sinó en la voluntat de Déu, més concretament en la voluntat dels homes que diuen parlar en nom de Déu.
Els estrategues del totalitarisme islàmic han posat ara el dit a l’ull al Papa filòsof Benet XVI i al seu discurs “Fe, raó i universitat. Records i reflexions” una intervenció en què demostra una vegada més el seu gran nivell intel·lectual, independentment de les coincidències o divergències amb els seu contingut. Llegir l’article és l’única manera de veure que ens trobem enfront d’un gran muntatge mediàtic islàmic que té com a principi una mentida “el Papa ha insultat el profeta Mahoma”.
No hi ha res en la intervenció del bisbe de Roma que sigui una opinió seva insultant vers l’Islam, hi ha una citació erudita d’un diàleg entre Manuel II Paleòleg i un savi persa que li serveix per reflexionar sobre el tema de la raó i Déu, qualsevol intent de tergiversar el text és simple i planerament intentar limitar i/o prohibir la llibertat de Càtedra i la llibertat d’expressió. Tots tenim dret a discutir les raons del text, ningú té el dret de mentir i atribuir a una persona coses que no ha dit. La mentida és sempre un arma, i en aquest cas la seva utilització vol servir per incentivar el suposat conflicte de civilitzacions per part dels creadors de l’odi com a instrument polític per aconseguir el poder dins el món islàmic.
El Gran Mufti de Jerusalem en unes declaracions a la premsa internacional afirma “Jo crec que aquell qui realitza una citació d’algú altre sense prendre les distancies immediatament fa seu el concepte de la citació” Hossein té parcialment raó, per evitar equívocs alguns autors rebutgen d’entrada la frase citada i després enllacen amb la seva argumentació, però acadèmicament no és sempre així, pots agafar la cita i iniciant amb ella, recorre un camí raonat en direcció on tu vols portar al lector o escoltador, el professor Ratzinger durant la seva dissertació a Ratisbona va actuar així, res del seu parlament porta a deduir que el vell professor bavarès comparteixi les paraules de Manuel II Paleòleg.
Però Hossein en qualitat de líder espiritual dels musulmans de Jerusalem i del món ens diu una cosa que té un sòlid fonament, “Wojtyla mai hauria citat res de semblant” aquesta és sense dubtes la base del problema, el vell professor amb la seva erudició no ha tingut en consideració, que ja no pot actuar com a un simple intel·lectual orgànic de l’església catòlica, ara ha de gestionar el poder carismàtic d’origen diví que comporta ésser Papa, Ratzinger hauria de rellegir Max Weber per no tornar equivocar-se en el paper que juga actualment.
El nou Papa és un intel·lectual catòlic amb una solida formació, l’anterior fou un religiós/polític format sota la dictadura comunista, més propens a conèixer l’art de les maniobres i intrigues. El professor Ratzinger, tornant a la seva Universitat, tornant a la seva Baviera, ha oblidat el seu paper de cap d’estat diví infal·lible per retornar a la lliçó magistral, puc en un exercici d’empatia posar-me per uns moments a la pell del vell professor, tenir davant antics col·legues i alumnes, els seus amics i parents, i tornar a dissertar lliurement, preparar la lliçó amb entusiasme i trobar aquella citació del segle XIV que deixarà sorprès al teu auditori, als col·legues, als lectors, és una emoció que aquells que fem o hem fet docència coneixem be.
L’església catòlica després de la mort de Wojtyla ha escollit com a nou sobirà un dels seus millors intel·lectuals, aquell que segurament intenta portar una línia de reforçament identitaria que contrasta amb la modernitat formal i mediatica de l’antic Papat, que tenia una imatge més propera a una estrella del Pop o del Roc que a la figura intel·lectual i acadèmica de Ratzinger, però el Papa/infal·lible ha deixat de ser fa temps un home de paper, per ser un home de format digital, les paraules del professor no haurien sortit de les parets de la Universitat de Ratisbona, unes paraules d’un Papa/infal·lible de l’època digital giren el món, però donen aquesta volta al planeta no dins del seu context, sinó fora del seu marc original i prenen una dimensió contraria a la voluntat del seu propi creador. Ratzinguer és un home intel·ligent, haurà aprés la lliçó, no pot actuar al mateix temps com a professor i cap d’estat per voluntat divina.
El món islàmic no ha tingut encara la seva bretxa de Porta Pia, la societat civil està sotmesa al poder teocràtic, la llibertat d’expressió i de càtedra són pura fantasia en la majoria dels casos; a les relacions amb l’Islam en el seu conjunt poc pes té la teologia, enfront d’una societat majoritariament totalitària on el poder civil i religiós no està diferenciat, és menester més política i gest mediàtic que dissertació acadèmica, de moment podem dir que Wojtyla dominava millor la posta en escena, de fet ells dos eren un equip, un l’escriptor, l’altre l’actor, a aquell equip triomfant li manca la seva estrella, caldrà veure si ara l’escriptor sabrà dominar l’escenari.

divendres, de setembre 15, 2006

Il potere logora chi non ce l'ha

La veritat és que per a mi és una incògnita com serà el govern que sortirà després del 2 novembre, un Montilla president o un Mas president em produeix el mateix dolor de ventre, no sé de quin mal és pitjor morir, això de no tenir la força suficient per imposar un propi candidat alternatiu al regionalisme d'un color o altre és una limitació molt emprenyador, tenir que decidir entre els gàngsters del Baix Llobregat o els “pijos” de Pedralbes és una disjuntiva dificil.
De totes maneres la praxi de la política italiana diu que al final del trajecte has de tapar-te el nas, o potser serà el Mas, deixar molt clar els espais de poder de cada un dels socis i endavant! Com diu en Giuliano Andreotti “Il potere logora chi non ce l'ha” que traduït vol dir simplement “El poder desgasta a qui no el té”, espero que tots siguin grans i madurets i tinguin clara aquesta màxima dels vells democratacristians.