Il potere logora a chi non ce l’ha (II)

El passat més de setembre em feia aquesta mateixa reflexió, els polítics catalans l’han aplicada amb determinació, tots han intentat governar de la forma que sigues, no perque siguin insensibles a la ideologia, sinó perque no hi ha res que desgasti més que estar a l’oposició. Els vells democratacristians italians creadors d’aquesta màxima política, sabien també que per enviar als inferns al PCI servia articular un bloc social anticomunista on ells fossin hegemònics però amb cabuda i espais per a socialistes, republicans, radicals, liberals... aquí en Madí ha tallat tots els ponts, en Duran els hi ha posat foc, i en Mas ha pagat creure la paraula d’en Zapatero. En ZP que és un politic que promet “l’oro i el moro” per després fer tot el contrari, ens va prometre a tots els catalans públicament que acceptaria l’estatut que sortís del Parlament de Catalunya, aquell que en Montilla va iniciar a retallar el dia després de la seva aprovació al Parlament i aquell que en Mas va matar per una foto i una promesa de Presidència de la Generalitat a la Moncloa.
Vaig rebre amb entusiasme el tripartit del 2003, ara la versió 2.0 no em produeix cap efecte d’alegria política, de la mateixa manera que no m’hauria produït cap satisfacció especial un govern de CiU i ERC, o aquell que volien els poders forts de Catalunya i Espanya la “sociovergencia”. Potser el fet que no desperti entusiasmes és un element positiu, les expectatives són més baixes, ara la gent espera que governi i no doni espectacles.
Però més enllà de la governabilitat del país, i de la necessitat que tenim tots els ciutadans de fer bullir l’olla i tenir garantida la sobrevivència, com a persona que creu que l’única sortida positiva per a la col·lectivitat catalana és constituir-se en un estat propi, més enllà de la vella màxima democristiana que comparteixo plenament si és fa política, m’agradaria saber en quins aspectes del nou pacte de govern s’insereix dins d’una estratègia de consolidació d’un poder estatal català, resumint estar al govern per fer què? Després de rebutjar l’oferta “suculenta” de CiU, ningú pot dir que el tripartit 2.0 fet per ERC és per assegurar-se els càrrecs, els tenien assegurats igualment, és una opció política presa a consciència, per tant seria interessant conèixer on inserim aquest moviment tàctic dins una estratègia global de creació d’un estat propi.