Espriu i Montilla

El nou President de la Generalitat ha pres possessió del seu càrrec, dir que li desitjo tota la sort possible i al país també, i a tots nosaltres la voluntat col·lectiva d’empènyer les nostres institucions i partits en el camí de constituir-nos en un estat, per alguns, aquest és el punt final de la seva generació, per a mi és una fermada tècnica vers la constitució d’un estat nacional català de sobirania limitada dins de l'Europa unida, com tots, com volen els turcs que acullen el Papa en la seva visita apostòlica.
No vull ser apocalíptic, de fet estic cansat d’escoltar i llegir apocalíptics “polítics” que decreten la fi de la nació amb el nou President, però continuo pensant que altres caps eren més adequats per aquest encàrrec dins mateix de la coalició que governarà el país els propers 4 anys, però el temps a molt breu ens dirà si aquesta era una apreciació correcta o errònia, el temps és una cura magnifica i acaba posant les coses i les persones al seu lloc.
El President Montilla ha escollit un vers d’Espriu per a definir el seu mandat, més enllà dels criteris estètics personals i de les capacitats de llegir correctament el text, el President cau en el tòpic del poeta nacional atribuït a Espriu, llegir Papasseit hauria estat un senyal de que aquest President i el seu govern entenen la cultura com un fet inseparable al benestar de les classes treballadores catalanes de les quals sorgeix la figura de Papasseit, esperem poder escoltar la veu del poeta del port i de les llibertats nacionals a les sales nobles de Palau i que en elles es facin les “Conspiracions” oportunes.

Salvador Espriu
La pell de brau
XXIV

Si et criden a guiar
un breu moment
del mil·lenari pas
de les generacions,
aparta l’or,
la son i el nom.

També la inflor
buida dels mots,
la vergonya del ventre
i dels honors.

Imposaràs
la veritat
fins a la mort,
sense l’ajut
de cap consol.

No esperis mai
deixar record,
car ets tan sols
el més humil
dels servidors.

El desvalgut
i el qui sofreix
per sempre són
els teus únics senyors.

Excepte Déu,
que t’ha posat
dessota els peus
de tots.