divendres, d’octubre 27, 2006

En Carod Rovira i en Jordi Moners.

L’impertinent Sala Martin, fervent creient del mercat com a salvador de la humanitat, creença irracional com pensar el contrari, va arrancar l’altre dia una declaració de fe liberal a en Carod del tot innecessària, de fet no crec que el programa d’Esquerra és plantegi l’economia soviètica, la divisió està en creure que el mercat ha de dirigir la societat o si és la societat aquella que ha de dirigir el mercat, jo sóc de la segona escola de pensament econòmic, sobre els desastres històrics de l’economia lliberal recomano llegir la Gran Transformació d’en Karl Polanyi (1886-1964). Però deixant de costat la discussió sobre qui i com hem de dirigir el mercat, m’ ha sobtat el comentari d’en Carod sobre en Jordi Moners, el fa sense dir el seu nom, però aquells que hem tingut el privilegi de militar al PSAN i de conèixer en Carod i en Moners sabem que la referència a la lletuga i els iogurts anava per ell, les opcions vegetarianes d’en Moners no penso que fossin un problema, és més aquells que continuarem al partit ens fèiem un fart de riure dels tomàquets d’en Moners mentre ens menjàvem uns bons bistecs, des de la meva estima personal a tots dos crec que en Jordi Moners ha fet coses molt interessants pel nostre país, les seves múltiples traduccions de l’alemany i l’italià al català, entre ells Marx i Gramsci, són una aportació important a la literatura catalana, i la seva Síntesi d’Història dels Països Catalans, lectura iniciatica de molts dels que volíem descobrir la nostra realitat nacional amagada. Estic segur que a l’amic Carod li va pesar més la qüestió ideològica de la qual no tinc cap problema a reconèixer amb la perspectiva dels anys que tenia raó que els tomàquets i les lletugues d’en Jordi Moners.

Usted viene de partidos comunistas; del PSAN,
del PSUC…

–No, no perdone… Justamente dejo el Partit Socialista
d'Alliberament Nacional cuando éste se convierte
en comunista. En la universidad, a los 18
años, veo muchos carteles antifranquistas, muy revolucionarios,
muy radicales pero escritos en una
lengua que no es la mía y con unos referentes culturales
que no son los míos. Un día veo un cartel también
muy revolucionario ymuy antifranquista donde
me hablan, no sólo en mi lengua, sino con un lenguaje
más atractivo, más cercano ami mundo, y con
un lenguaje muy emancipador desde el punto de vista
nacional (hablaban de la liberación de Argelia,
Vietnam…) y eso me seduce mucho.
–El cartel era del PSAN–Efectivamente. Después llega un momento en el que el PSAN se convierte en un partido comunista,
marxista-leninista con dictadura del proletariado y
no sé cuántas cosas más y entonces veo que ese partido
ya no está hecho para mí, sobre todo cuando veo
que alguno de sus dirigentes se decide a comer sólo
lechuga y yogures desnatados y entonces sí que eso
me parece, desde el punto de vista ideológico, definitivo.

Después de un tiempo de cierto desconcierto,
en el 79, soy uno de los fundadores de una aventura que
se llamó Nacionalistes d'Esquerra. Pero en el
PSUC no he estado nunca.

1 Comments:

At dilluns, de novembre 20, 2006 4:27:00 p. m., Anonymous Antoni said...

Va trigar tres anys a adonar-se'n de la ideologia del PSAN? Va participar al Congrés de l'any 78 (em sembla recordar), en el que hi ingressaren Fèlix Cucurull i Jordi Carbonell, i no sabia quin n'era el programa? Formava part del Comitè Executiu i no sabia que el partit es definia com a m-l? Ai, quines ganes de quedar bé!

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home