L’italianització i una campanya de quarta categoria.

Aquests últims dies estic sentint i llegint arrel de la caiguda del tripartit aquesta història de la italianització de la vida política catalana, comentant-ho de forma negativa, cert que si voleu podeu fer-hoa com a sinònim d’inestabilitat i de mal govern, però de fet serià injust mirar-ho nomes des d’aquesta perspectiva, podem fer-ho des d’una altra visió, aquella positiva.
Malgrat tot el sistema politic italià ofereix una visibilitat absoluta a l’estructura social i ideològica, tots d’una forma o altre estan representats, cert que això pot portar a certs graus de malabarisme politic, governar amb una coalició de 9 partits (Prodi) o de 7 partits (Berlusconi) no és fàcil, però aguditza la imaginació política i la cultura del pacte, aquí un 0,5 de l’electorat compte alhora de decidir majories i minories.

Menys ironies amb la política italiana i més respecte per una gent amb gran capacitat política, una altra història seria parlar de la petita política sarda, Sardenya té i ha donat grans polítics a la República Italiana, però la seva política és petita i aquesta és la seva desgracia.

Tornant al tema de la inestabilitat política italiana dir que aquesta és molt relativa, durant anys les crisis de govern han estat un seguit de crisis internes de la DC que portaven una recomposició de cadires no de polítiques, per tant la inestabilitat era sempre relativa, tempestes a una tassa d’aigua.

Respecte a la nostra entrada en un govern provisional monocolor, és fruit de la incapacitat d’un ex-alcalde de portar endavant un govern de coalició, i al mateix temps del drama permanent dels socialistes catalans de ser traïts sistemàticament pels seus “germans” espanyols i de no saber mai que han de fer i ser, si fer política catalana o espanyola, el pacte Zapatero-Mas és la voluntat de supeditar per sempre la política catalana a l’espanyola. El “talante” zapateril nomes és funcional en temes de guerres llunyanes, matrimonis homosexuals i la defensa coratjosa dels drets dels primats, quan parlem de temes catalans, es pot mentir i dir tot el contrari del que es va dir sense por a perdre el “talante”, Zapatero és un tipus simpàtic, però és un mentider.

Es també la voluntat dels poders “forts” catalans d’experimentar la “sociovergencia”, si llegim a Lara i la seva valoració sobre les bondats de la “sociovergencia” tindrem el quadre complert, agradi o no l’arribada d’Esquerra al govern a fet trontollar moltes coses, i els poders “forts” no estan per experiments, el “problema” és que la “sociovergencia” en el cas que es produeixi serà la fi del sistema de partits que coneixíem fins ara, amb la “sociovergencia” Esquerra serà l’única oposició real i així comportarà molts canvis estructurals profunds.

Parlant de campanyes, aquella del PSC per l’estatutet és una porcada i els del PP han decidit jugar-hi, per reduir la campanya a una discussió espanyola de qui és més bo amb Catalunya, tots dos són dolents, uns són pitjors si voleu, però no estan molt lluny els amics del “talante” utilitzant el ribot. De totes maneres no deixa de ser simptomàtic que l’eix de la campanya sigui la confrontació amb el PP i no explicar els continguts de l’estatutet, vol dir simplement que hi ha poc a explicar.