Un estatutet i tantes interpretacions

Avui m’he fet una volteta per tots els mitjans de comunicació que donen la possibilitat de llegir les seves noticies amb un format digital, i m’he fet aquest petit recull d’alguns seus editorials, sense entrar ara a la meva interpretació personal enfront d’aquest nou estatut, no deixa de ser interessant la visió distant, oposada, contradictòria i enfrontada que pot tenir una mateixa noticia, i en aquest cas un acord encara no plasmat en papers concrets. En Zapatero diu que això és el sostre d’autogovern per Catalunya als seus col·laboradors, em sap greu Zapatero, millor no fer el profeta quan fas política, normalment la realitat acaba deixant-te amb el cul destapat.
Si ens mirem a nosaltres mateixos amb tranquil·litat, descobrirem que malgrat totes les nostres mancances i totes les seves travetes, els catalans com a poble hem avançat molt, d’aquella realitat tardo feixista amb la qual em vaig criar, a la Catalunya d’avui hi ha una distància abismal, però el problema no era aquest, el centre de la qüestió era certificar jurídicament allò que és una realitat, l’estat espanyol és una realitat plurinacional.
D’aquest fet tenim diverses interpretacions contradictòries i contraries, qui té raó? qui no? la tenen tots? Cada u de nosaltres pot treure les seves conclusions, la meva és que per la salut mental de tots, la nostra i la seva, allò millor és crear dos estats integrats dins Europa i tant amics, fem negocis i ens trobem a Brussel·les.

“EN general, cabe decir que tras el acuerdo de la Moncloa el futuro del sistema constitucional se arbitrará con menos Nación española y menos Estado español. El «acuerdo global» supondrá que, por primera vez, una ley del Parlamento español reconocerá la existencia en España de una nación que no es la española. Esté en el preámbulo o en el articulado, tenga carácter definitorio o descriptivo, se atribuya a un sentimiento colectivo o a un pronunciamiento del Parlamento catalán, lo cierto es que los nacionalistas tendrán lo que querían: una ley que dice que Cataluña es una nación, afirmación que tendrá, sin duda, valor jurídico, como todo contenido de una ley….

El guión de la segunda transición se está cumpliendo a mandamiento. Ideado por el consorcio del socialismo con el nacionalismo, aboca a España a un Estado confederal, legitima a posteriori las reivindicaciones de otros nacionalismos soberanistas contra la existencia de la Nación española y la solidez del orden constitucional, y hace innecesaria la independencia, porque es el Estado el que se repliega y facilita la implosión constitucional al crear en su seno bolsas de soberanía territorial. En efecto, menos Nación y menos Estado. Éste es el proyecto de la Moncloa.”
ABC

“L'acord que han subscrit José Luis Rodríguez Zapatero i Artur Mas representa un avenç indiscutible en l'autogovern de Catalunya. En totes les grans qüestions que han estat en el centre del debat polític durant els darrers anys hi ha una millora palpable. A partir d'ara hi haurà un temps per delimitar quina ha estat la contribució de cada partit polític i del govern d'Espanya en l'acord final. Quins han estat els mèrits de cadascun. Incloent-hi el mateix Zapatero, perquè tant ell com el seu partit han hagut de sofrir un desgast desmesurat en mans d'una oposició que ha fet seva la divisa de la terra cremada si alhora s'hi crema també el govern. El PSOE ha arribat més lluny del que li permetia el context en què s'ha debatut l'Estatut i fins i tot les conviccions, els interessos i l'estratègia d'una part significativa dels seus dirigents territorials. L'absència de Bono i de Rodríguez Ibarra a la reunió del comitè federal que els socialistes van fer dissabte passat és, en aquest sentit, ben significativa....
Catalunya, doncs, pot tenir un Estatut millor que l'actual, però pitjor que el que va portar a Madrid. Dit això, cal preguntar-se què demanaven els catalans i què estaven disposats a cedir la majoria dels espanyols. El procés de reforma estatutària ha tornat a fer evident una relació anòmala. Una part de l'Estat -majoritària quantitativament- no està disposada a cedir gens en poder i privilegis. I una altra part -minoritària- està disposada a renunciar a molt per no sentir-se amenaçada.”
Avui

“Un ejemplo es lo sucedido con la definición de Cataluña como nación. Los ciudadanos de Cataluña tienen derecho a pensar y sostener que Cataluña es una nación, pero hacerlo figurar así sin más en el Estatuto equivale a dar por supuesto que esa convicción es compartida por las partes que pactan, España y Cataluña. Y eso no es así; ni la mayoría de los diputados de las Cortes ni la de los españoles en general asume esa definición. El Estado no podría reconocerla sin asumir el riesgo de que un hipotético gobierno nacionalista decida un día tomar pie en esa aceptación para proclamar el derecho unilateral de ruptura, o para interpretar el deber de conocimiento del catalán de una manera que afecte a derechos políticos de los ciudadanos, por ejemplo.”
El Pais

“Sobre la manera de fer aparèixer el terme nació també caldrà esperar, evidentment, el redactat final, però, si el text queda com han apuntat els negociadors del PSOE i de CiU, en la meua opinió ens trobem davant una humiliació. Tan pactada i legitimada per CiU com es vulga, però una humiliació. Una humiliació, especialment, per a molts dels qui ens considerem nacionalistes, perquè estem convençuts que formem part d'una nació igual a totes les altres de la terra i perquè volem donar contingut polític i no simplement emotiu o folclòric a aquesta reivindicació. Trobar-se escrit a l'estatut que el govern espanyol certifica allò que diuen els diaris, que el Parlament de Catalunya diu que som una nació, no s'acosta ni de lluny al reconeixement, per l'estat espanyol, del fet d'ésser una nació. Que d'això es tractava. Ho han explicat claret: 'descriptiu però no definitori'; exacte. Ells descriuen que nosaltres ens descrivim com una nació. I d'aquesta manera allà on Espanya hauria de reconèixer, davant els seus ciutadans i el món, que som una nació, es limita a posar-hi una nota, que deixaria a peu de pàgina, si poguera. Diu l'article 1 aprovat pel noranta per cent del Parlament de Catalunya, sense embuts: 'Catalunya és una nació'. I el redactat, que potser acabarà figurant al preàmbul, sembla que dirà: 'El Parlament de Catalunya, aplegant el sentiment i la voluntat de la ciutadania catalana, ha definit d'una manera àmpliament majoritària Catalunya com a una nació'. Entre l'un redactat i l'altre hi ha un abisme. No calia tanta solemnitat ni fer tant el milhomes, si al final ens havien de portar aquí. Amb aquest redactat Espanya torna a no reconèixer-nos com a nació, sinó que es limita a prendre nota que nosaltres creiem que ho som.”
Vilaweb