Efectes col·laterals

Aquesta terminologia militar té la intenció de ser asèptica, és utilitzada per amagar els morts i les desgràcies teòricament no volgudes durant un conflicte. La proposta d’Estatut de Catalunya més enllà del seu contingut ha provocat i provocarà molts efectes col·laterals.
Dir que aquest estatut és o serà millor que l’anterior és d’una obvietat absoluta, l’actual és molt limitat i fruit d’una època històrica postdictatorial, afirmar que aquest que arribarà ara és el màxim que podien tenir és del gènere estúpid, no podrem conèixer mai fins on podia arribar el PSOE quan una part dels negociadors catalans ha afluixat la corda amb massa rapidesa (PSC-CiU i IC). Cert que tenien pressions fàctiques (militars, jutges, premsa, oposició...) però els colpistes actuals són colpistes digitals i de paper, colpistes mediatics, fins i tot en Tejero ha de fer comunitats de premsa, malgrat les seves ganes i fins que la realitat no em desmenteixi, no és podem permetre actualment (econòmicament i políticament) el cop militar clàssic dins el marc europeu.
El cop de mà final d’en Mas a Zapatero ha provocat un desencadenament d’efectes col·laterals, el primer de tot dins al PP amb una crisi de cavall que anirà augmentant a mesura que passi el temps, el PP ha de decidir més tard o més d’hora si és un partit de dretes homologable a Europa o si és una organització d’extrema dreta, en Piqué és la punta de l’iceberg del problema, o el PP juga al centre polític o el PSOE els guanyarà durant unes quantes legislatures. Cert que l’anticatalanisme primari unifica el nacionalisme espanyol, però no serà suficient per derrotar el PSOE que en el seu interior té introduït aquest virus, en la seva forma més sibil·lina, però no per això més inofensiva.
A l’interior de CiU el pacte amb Zapatero els ha portat de moment a una certa centralitat política, els provoca un problema intern que anirà creixent amb el temps, el conflicte Mas-Duran anirà creixent, si hi ha poder a repartir serà menys evident i sinó es picarant de valent. La contradicció entre la radicalitat virtual de CiU i el pragmatisme posterior portarà a un cert desencant d’algunes de les seves bases, però que pot ser compensat per la desaparició del mapa electoral català del PP si continua amb una política d’oposició frontal a l’estatut.
Dins els socialistes catalans, el problema és el Príncep (Maragall) el qual és un mal de cap, el Príncep vol ser-ho i la teoria Gramsciana del partit com a príncep col·lectiu no li sona, l’Iceta té els nassos inflats de les sortides del Príncep, però el drama per ells és que sense Maragall no hi ha candidat, tampoc tenen candidat a l’Ajuntament de Barcelona, carregar-se en Maragall seria anar al suïcidi com a partit. Diguin el que diguin el Príncep vendrà l’estatut com el seu gran triomf i la seva aportació a la història de Catalunya, el somni del Príncep pot ser una realitat, les generacions futures demanaran, quin Maragall? el President? El Poeta? En Zapatero i el seu equip visualitzant a Mas volia castigar Maragall indirectament, però el PSC no el canviarà i tindran tensions dins del PSC i amb el PSOE.
Que dir d’IC? Cada dia em costa més saber que pensar d’ells, son un apèndix ideològic dels socialistes, amb tocs verds i liles, però sense un horitzó polític propi. Trista figura la dels dirigents d’IC en aquest tram final del sainet estatutari.
La veritat que el paper d’Esquerra és teòricament el més difícil, però em desplau no coincidir amb tots els analistes polítics, en Zapatero i en Mas han fet un favor a ERC, les dificultats d’ERC eren continuar mantenint una imatge de partit independentista i al mateix temps pactar un estatut espanyol, el grau de pragmatisme que les bases tenien que menjar era gran, ara amb la nova solució “la traïció a la pàtria” l’ha feta CiU; Esquerra té l’oportunitat de continuar castigant nacionalment Convergència i al mateix temps presentar-se com els únics que continuen defensant l’estatut del Parlament de Catalunya enfront de la claudicació general dels altres, els socialistes catalans no existeixen a Madrid com a grup parlamentari, Iniciativa no existeix, per tant es poden convertir en l’única veu catalana a la gàbia de lleons de Madrid, i si els socialistes fan l’error de fer fora Esquerra del govern de la Generalitat, les properes eleccions pot recollir encara més vots. Si el PSC desfà el tripartit (Esquerra no marxarà), obre les portes a CiU, l’estabilitat del govern nomes la podria oferir-la CiU i si van eleccions anticipades CiU surt guanyant, demostrant-se que un govern “d’esquerres” fa aigües per tot arreu. Si el PSC pacta amb CiU estan morts, obren les portes a la possibilitat de que en un segon moment una ERC sense complexos i una CiU baixada dels altars governamentals pactin.
No sé si tots els dirigents d’Esquerra són “burros” con diu en Mas, però els burros els van fer fora de la Generalitat, ara si continuen presentant-se com els defensors de l’estatut del parlament durant tot el recorregut parlamentari madrileny els poden fer molt de mal.
El futur? Millor que ahir, però pitjor que demà. Veig ultimament que alguns companys tenen preses vitals, és normal, jo també algunes vegades, però els processos històrics són llargs i potser a nosaltres ens tocarà encara ser un esglaó més vers la independència del nostre país, per egoisme personal i generacional voldria ser part d’aquells que en puguin gaudir, malgrat tot, comparant allò que visqueren les dues generacions anteriors veig la tassa mig plena.
Molt interessant, al meu entendre, l’article d’en J.J.López Burniol al Periodico, una reconstrucció històrica molt correcte feta per una nacional espanyol, una bona reflexió del moment que ens ha tocat viure. L’estatutet serà un pas de puça, ens tocarà encara tirar del carro per arribar a l’autonomia de Portugal que és allò que necessitem per viure i sobreviure com a poble en aquest món global del segle XXI.