El Camp de les Corts, el Camp Nou.

He nascut a la Travessera de les Corts, enfront del Pi de les Corts i del Camp Vell del Barça, he mamat barcelonisme des de petit, recordo encara avui la primera vegada que vaig anar al Camp del Barça (el Camp Nou) amb el meu avi i el meu pare, un partit trist contra l'Atlètic de Madrid que a més el Barcelona va perdre.
Recordo trobar-me mirat des de la finestra de casa els meus avis, com poc a poc anaven tirant les graderies del Camp de les Corts, la pols que omplia tot el carrer i els camions venien a treure la runa caiguda, era una imatge trista, i encara més trista fou la construcció d’una mole de pisos que ens tapa la visibilitat de Montjuïc i del mar, recordo encara avui que des del terrat de casa podia veure el mar, altres temps, un altre Barcelona, una Barcelona bruta, franquista i especulativa, de la qual sento la nostàlgia de la infantesa, però a la qual no voldria tornar, els 60 iniciaven a ser millors temps per a tots, però l’obscuritat del franquisme era present, jo sóc membre d’una família de vençuts, que saberen vèncer la derrota.
No em demaneu de quin equip sóc, no és necessari, el pas dels anys m’ha fet distanciar-me del barcelonisme de cada diumenge, però malgrat estigui on estigui del món, el dilluns he de mirar el resultat del Barça per saber com anem enguany.Aquest any si! Ens deia l’antic crit del barcelonisme del tardo franquisme, avui no és el mateix, és molt millor, el Barça té una junta directiva jove, catalanista i amb un projecte de futur, un equip que comença a consolidar-se, podem esperar guanyar la segona copa d’Europa, potser si, però no cal ser massa entusiastes, el futbol no és una ciència, és una bogeria, com son bojos els seus protagonistes, que juguen a un joc simbòlic que desconeixen.
La primera copa d’Europa del Barça la vaig festejar a casa d’en Vicent Partal, amb la follia total d’en Ferran Torrent, aquesta vegada si hi ha la possibilitat la celebraré amb tranquil·litat amb els meus fills, el més gran és un “tifoso” del Barça i del Cagliari. El Barça, amb seleccions o sense seleccions catalanes, amb democràcia o dictadura, és sempre un representant de la nostra identitat nacional, els pobles trien els seus jocs simbòlics, canalitzar sentiments, alegries, violència, a traves del joc és una manera brillant de pacte civilitzatori.