La Feria d’Abril, el negoci de l’emigració andalusa o la mala consciencia d’alguns polítics.

Hi ha algunes coses que farien riure sinó fessin plorar, en els últims temps comencen a sentir-se veus sobre aquest gran negoci organitzat amb diners públics que és la Feria d’Abril de Catalunya, dir que no hi ha res més normal en el món que una comunitat desplaçada del seu territori original organitzi festes i celebracions en la seva nova terra d’adopció, els catalans organitzats arreu del planeta a l’intern dels Casals saben perfectament de que estic parlant, les diades catalanes amb mostres de Folklore i gastronomia són una constant de la Catalunya a l’exterior.
Una altra cosa és intentar vendre gat per llebre, que és que més o menys allò que intuíem de fa molts anys tots aquells que no ens mamen el dit , estadisticament parlant és molt, però molt difícil, per no dir impossible, que una manifestació d’aquests tipus pugui a treure 3 milions de persones, representaria el 50 % del país i seriem un cas únic en el món. Ens trobem davant una inflada de números constant i consentida des del poder i els mitjans de comunicació per permetre el cobrament de subvencions d’aproximadament 400.000 €, un poc massa per organitzar un festival folklòric que a tot estirar pot arribar als 150.000 participants.
La pregunta natural a fer-se és quin interès hi ha en continuar pagant aquestes quantitats quan és evident que són falsos els números, al meu entendre hi ha un interès polític primer d’integració de persones de diverses procedencies a Catalunya, fet que em sembla del tot correcte, subvencionar activitats culturals, és una feina obligada de l’administració publica, però al mateix temps ha de controlar que amb el diner públic no es faci negoci, perquè negoci és obtenir tot de franc i vendre després el producte als ciutadans com fa la Feria d’abril de Catalunya. Negoci és tenir 150.000 participants i declarar tres milions per obtenir mes ajuts.
Aquí entra la mala consciencia i les pors de la classe política catalana, sigui aquella de CiU o aquella del PSC, amb l’excusa d’evitar un fenomen lerruxista contemporani han subvencionat a una colla d’espavilats que viu a costelles dels legítims sentiments d’estima a la terra d’origen, ens diuen allò de que el tema de la immigració "és molt delicat", i en aquest aspecte em sento identificat amb les paraules de la Isabel Clara Simó l’altre dia al seu article a l’Avui:
“Cada cop que sento això de "molt delicat" em poso nerviosa. Si tu no ets un discriminador, si tu no ets un racista, acostumes a parlar obertament dels temes immigratoris; només quan et sents íntimament incòmode et sembla que has de dissimular. Recordo un editor anglès, especialitzat en literatura africana, que va rebutjar un original d'un escriptor negre i aquest va acusar-lo de racista. "No senyor -li va dir-: el que passa és que vostè no ha entès que no n'hi ha prou sent negre per ser bon novel·lista". És obvi que tractar amb pinces, amb excessius somriures, els immigrats, tant espanyols com comunitaris com extracomunitaris, és una forma més subtil de discriminació, però és discriminació. »