La mort del Papa Polonès.

Els mitjans de comunicació de masses ens bombardegen amb les imatges del Papa recent mort, de fet és un festival papal que segueix les línies marcades per Joan Pau II, un gran comunicador de masses que transmet el seu missatge ara també mort.

La veritat sigui dita escoltar i mirar aquests últims dies la programació de la RAI ha fet literalment fàstic, tant de fàstic que al final quan ha arribat el moment de la mort aquest periodista mediocre que és Bruno Vespa ja no sabia que dir, i així tants altres col·legues apologetes de la figura del Papa. Sento desentonar amb el cor, no sento especialment la mort d’aquest home, per ser més precís dir-vos que la sento com la de qualsevol altre home, em desplau el sofriment i la pèrdua de qualsevol vida humana, però per a mi la seva figura estava mancada del poder carismàtic de la infal·libilitat papal i el seu encant és aquell que pot oferir qualsevol altre home, ni menys ni menys, això no treu el meu total acord amb tants temes, la meva admiració per la seva valentia en la defensa de la pau, però al mateix temps el meu desacord amb tants altres temes. La llibertat d'estar fora el dogma de fe em permet pensar amb el meu propi cap i no deixar que altres pensin i decideixin per mi.

Ara vindran les anàlisis de la seva figura i després les loteries per saber quin serà el nou bisbe de Roma i cap de l’Església Catòlica, no entraré en aquesta disquisició, caps més alts i entesos en el tema ens il·lustraran sobre el tema, però no puc deixar de comentar una cosa que m’ha colpit especialment d’aquest seu llarg pontificat i que ens afecta com a poble, la seva constant animadversió vers la comunitat nacional catalana, que un home que ha conegut la repressió nacional com a polonès per part dels nazis alemanys i dels comunistes russos, tingues una certa fixació anticatalana no deixa de ser curiós, segurament la llarga mà del nacionalisme espanyol i l’influència de l’Opus Dei han tingut a veure amb això, la constant negativa a donar no nomes als catòlics catalans, sinó a tot el poble de Catalunya una salutació en la nostra llengua des de la plaça de Sant Pere denoten una voluntat de punició a la comunitat catalana que després s’ha manifestat amb altres aspectes a l’intern de l’església.

Per altres temes que amb tota seguretat pel conjunt del món són molt més importants el temps i l’anàlisi històrica diran, no soc capaç ara de valorar la figura d’un Papa que ha exercit de monarca a l’intern de l’església, un home que ha demanat disculpes pels pecats passats de l’església, però potser ha posat les bases per a pecats futurs amb el seu reconeixement de les sectes catòliques més tancades a altres realitats culturals i religioses. Un home complex com el món que li ha tocat viure, amb una actuació que té molts blancs, grisos i negres, com la resta de mortals que cerquem un sentit a aquesta vida, que potser no té cap sentit.