A MOS VEURE DANTE

El meu sogre ens ha deixat després d’una llarga i odiosa malaltia, l’Alzehimer és una malaltia destructiva (com totes) que et fa perdre la consciència del propi ser, que poc a poc et porta de la follia a la destrucció total del sistema, el nostre cap ja no és capaç d’organitzar i donar ordres a la totalitat del nostre organisme, és un fet desesperant veure un home ple de vitalitat, d’idees, de capacitat creativa anar-se destruint d’aquesta manera lenta i constant.
Recordo que la primera vegada que he parlat amb ell he perdut part del seu discurs, encara no tenia acostumada l’orella a la dolça melodia i els girs lingüístics de l’alguerès, però era un home que és feia estimar, de fet em va agradar des d’aquella primera conversa, després anàrem junts a fer tantes coses, recordaré sempre els nostres viatges a la font per poder pendre aquella magnifica aigua lleugerament gasada que després amb passió embotellava a casa. En Dante era un home que estimava el treball, era d’aquella raça de gent que ha treballat tota la vida fent allò que li agradava i aquest fet segurament no té preu, poder fer allò que a un li agrada és la cosa més gran pel desenvolupament personal, en Dante és un d’aquells, un que del seu treball i de fer les coses ben fetes va fer bandera, un tipus de treballador que avui ja no existeix, orgullós del seu treball i de la seva condició.
Desgraciadament la malaltia no l’ha deixat gaudir dels seus tres nets, en Gabriel, en Gerard i l’Alessandra, de l’únic que ha pogut gaudir un poc més ha sigut d’en Gabriel i penso que el meu fill gran tindrà sempre un bon record del seu avi matern, segurament l’ha perdut massa aviat, em desplau per tots dos, jo que he pogut gaudir del meu fins a edat adulta he de reconèixer que és una gran fortuna tenir un altre punt de referència més enllà dels propis pares.
La mort és part de la vida, la qual és tota un misteri, malgrat els humans som aquella espècie animal conscient de la nostra finitud i intentem anar descobrint-ne coses, poc a poc el nostre coneixement col·lectiu és més gran, però en front la fi de la vida em reconec incapaç de saber-ne més, enfront de les certeses d’aquelles que creuen en un més enllà i d’aquells que el neguen, jo declaro la meva incapacitat d’afirmar certeses, nomes amb la humilitat de declarar que desconeixem podrem avançar en el coneixement i esper que les nostres capacitats col·lectives ens portin a poder garantir a les generacions futures una vida i una mort dignes.Sigui quin sigui el nostre destí final A MOS VEURE DANTE