Ser relativament relativista

El nou Papa en Benet XVI ha iniciat el seu pontificat realitzant una carrega frontal contra el relativisme i l’agnosticisme, la veritat és que enfront els problemes que hi ha al món pot semblar un exces que el nou pontífex romà tingui aquest inici de regnat, però de fet és segurament el més normal, ens trobem davant un teòleg que coneix i predica la veritat, pot afirmar que la seva veritat és millor que la dels altres grups que tenen veritats, però al fi del trajecte es troba còmode parlant i intercanviant experiències amb ells, el problema pels homes que tenen la veritat són aquells que exposen els seus dubtes enfront les veritats absolutes, perquè reconèixer la seva possible raó és posar en dubte les propies certeses i sense les certeses la fe no és res.
Reconèixer que no coneixes és un acte d'humilitat intel·lectual, dir jo això no puc afirmar-ho ni negar-ho, és afirmar les propies limitacions, una posició que comporta el reconeixement de la pròpia finitud, enfront de la fe que permet la tranquil·litat psicològica de sentir-se immortal.
Des del cristianisme militant ens diuen que Déu ha d’ésser el centre de tot en contra de les tendències laiques i relativistes que posen l’home al centre, atribueixen totes les desgracies de la humanitat actual al canvi de centralitat, Déu-Home, quan de fet el canvi no és produeix entre la dicotomia Déu-Home, sinó entre aquella dels Homes que parlen en nom de Déu i els Homes que parlen com a homes, i no hi ha res més perillós pel futur de la humanitat que tornar a la centralitat dels Homes de Déu il·luminats pels llibres sagrats. El cercar una explicació o interpretació a la nostra existència, el trobar un sentit a la vida i interrogar-se sobre la mort és una constant humana, en el moment que un troba una possible explicació i la converteix en veritat-fe aconsegueix una posició de tranquil·litat psicològica, però si el creient té l’obligació moral de comunicar primer i d’imposar després la seva pròpia visió a la resta de la humanitat es converteix en un perill.
Cada època històrica i civilizatoria de la humanitat crea valors i certeses que són destinades al seu declivi o canviament, personalment em sento part d’aquesta civilització occidental que contràriament al que es pensa és capaç de crear un pensament tant fort que és permet el luxe social de trobar contradictoris a l’intern del seu propi sistema, convertint la seva pròpia debilitat en fortalesa regeneracionista. Comparteixo aquesta contradictòria síntesi de finals de segle XX inicis del XXI que recull elements del liberalisme, del cristianisme i del marxisme, la nostra societat Europea d’avui és la síntesi d’aquest tres “ismes” potents que han canviat el món en la seva globalitat.
Quan l’antropòleg americà J.M.Herskovits presenta l’ONU el 1947 un informe amb la recomanació sobre el respecte de les diverses cultures i dels valors professats per les persones individuals, entenia que cada societat era única i diversa de les altres i que la diversitat cultural sempre troba una justificació en el seu específic context. Vol dir això que Herskovits no tingues els seus propis criteris culturals i religiosos? crec que fer una lectura simplista del relativisme porta a pensar que com cada cultura pot trobar una justificació a l’intern de la pròpia societat, no és possible valorar les cultures, res més fals que això, cal entendre el relativisme cultural com una tècnica de recerca, si el recercador parteix de l’apriorisme que els individus d’aquella societat que està estudiant són essencialment estúpids per que creuen per exemple en la “transmutació” no arribarà a interpretar res del joc simbòlic que és produeix a l’intern d’aquella societat, per tant cal entendre el relativisme com una tècnica d’anàlisi que permet aproximar-se el més possible a altres realitats culturals que no són les propies. Vol dir això deixar de tenir les propies posicions religioses, polítiques i socials? Absolutament no! no és possible deixar aquest bagatge a la butxaca, però la practica d’un relativisme metodològic permet aproximar-te a altres realitats que no necessàriament has de compartir o justificar.