divendres, de juny 22, 2007

Barcelona i els Toros

La ciutat de Barcelona té una llarga tradició en la celebració de les curses de braus. De fet la ciutat de Barcelona ha tingut fins a tres places en actiu, encara que actualment nomes una fa el que pot gràcies als turistes amb ganes de conèixer l’espanya de pandereta i als autobusos arribats d’arreu d’espanya l’altre dia per quasi omplir la plaça amb el retorn d’un “famós” torero madrileny.
Alguns sectors tauromàtics i altres obertament de l’espanyolisme més malaltís, vaig veure la imatge patètica d’aquell home embolicat amb la bandera espanyola insultant els manifestants antitaurins, han agafat la bandera de la defensa dels toros amb nom de la defensa de la tradició.
La tradició és una cosa molt bonica que serveix per tot, però com tot el que és humà és un invent, un invent que cada generació canvia al seu gust i a les seves necessitats. Cert que els toros són un acte celebrat històricament a la ciutat de Barcelona i a la resta de Catalunya, si algú vol també tinc documentada una festa amb bous a la ciutat de l’Alguer per celebrar l’arribada de l’Emperador Carles V, són part de la tradició? Si sense dubte. Estem obligats a fer per sempre més festes amb els toros? No, certament no! I aquí està la clau de l’engany, la tradició no justifica res, el fet que el meu besavi fos abonat a la Monumental i anés de putes amb el seu amic Carlos Gardel, no implica que jo i els meus germans per posar un exemple, estiguem “obligats” a seguir la tradició, en aquest cas familiar i col.lectiva al mateix temps.
La tradició és un invent que cada generació reelabora a la seva mesura, amb les influències culturals, socials, econòmiques i polítiques de la seva època, avui la festa dels toros és un element residual de l’espanyolisme més carrincló -encara que tingui uns bons altaveus com les demencials portades de la Vanguardia- que no permet mantenir cap estructura dedicada als toros oberta tot l’any a la ciutat de Barcelona, la seva desaparició és produirà per l’esgotament ideològic d’un model obsolet d’espanya, per una qüestió de consciència en defensa de la “dignitat” dels animals i especialment per la incapacitat de generar els recursos economics per mantenir un negoci, que és allò que al final del trajecte és qualsevol activitat humana, una forma per moure els recursos suficients per fer viure la gent. Només la injecció de diners públics pot tirar endavant aquell espectacle de mort pública de les besties i aquí els opositors haurien de jugar, i amb raó, en contra.