La Nació reservada.

De les moltes animalades que sento aquests dies escoltant les ràdios i llegint la premsa espanyola, aquella que trobo més enganyosa es considerar que el terme nació està reservat a Espanya i que per tant no és pot utilitzar per cap altre realitat a l’intern de l’estat. Es un fals, la constitució realitza una definició anomenant a Espanya nació, en cap altre article prohibeix la seva utilització per part d’altres realitats jurídiques i culturals, és més posats a filar prim, i no massa prim no existeix una diferencia real entre nació i nacionalitat, són termes sinònims fruits del consens metafòric i mentider de la segona restauració borbònica (transició democràtica). Per tant no existeix una reserva pel terme nació i més encara quan l’article que defineix Catalunya com a nació no fa part de la Constitució sinó del text de l’Estatut d’Autonomia. El problema és simplement de voluntat política de reconèixer la realitat plurinacional de l’estat, quan hi ha voluntat política podem parlar de “matrimonis” homosexuals quan de fet a la constitució l’article 32.1 diu :
“L’home i la dona tenen dret a contreure matrimoni amb plena igualtat jurídica.”
Tenim a l’estat espanyol matrimonis entre homosexuals per voluntat política, tensant al màxim la carta constitucional, si Catalunya serà o no definida una nació serà per voluntat política d’uns i els altres no per imperatius constitucionals.