Benigni è rock, Celentano è rock lento.

En aquestes darreres setmanes el món polític i mediàtic italià està mogut com a conseqüència del program d’Adriano Celentano a la RAI 1 “RockPolitik”. L'escàndol arriba més que res pel primer programa on la figura de Silvio Berlusconi fou durament satiritzada i posteriorment criticada per Santoro, un periodista italià vinculat políticament a l’esquerra i fins fa poc eurodiputat.
La dreta italià va clamar al cel per aquest primer programa, la veritat és que no hi ha per tant, és més penso que si l’alternativa de l’esquerra continua sent atacar Berlusconi pels seus pecats de sempre no anirem a en lloc, és l’hora que diguin clarament que volen fer.
Tornant al programa de Celentano, dir que és un tros d’artista, m’agrada Celentano, però al mateix temps em preocupa, la seva part de telepredicador em molesta, malgrat les seves intervencions de “filosof” televisiu siguin molt efectives mediaticament, aquest gran artista és incapaç d’articular un discurs que tingui cap i peus, el seu pensament caòtic no troba ordre, això el fa potser genial, però al mateix temps transmet la incapacitat d’articular un discurs complexe.
La seva predica televisiva a sobre d’una trona amb faristol, divideix el món en lento (coses dolentes) o rock ( coses bones), una simplificació del mon i del pensament que converteix tot en blanc o negre, oblidant tota la gama de grisos que hi ha al mig. Ahir com a convidat tenia en Benigni, agafaré la classificació d’en Celentano, Benigni és Rock, Hard Rock, la seva posta en escena és formalment caòtica i destructurada, però sota els moviments compulsius de Benigni regna l'ordenació del pensament i l’articulació d’un discurs complex, Celentano al seu costat és Rock lent, molt lent!