APUNTS DES DE L'ALGUER

SIGNA el teu recolzament a Moratòria Pena de Mort també per a Tareq Aziz

2008-07-21T15:27:00.001+02:00

Crida:

En aquest moment, a Iraq, està en curs un procès-farsa que, molt probablement, durà a la condemna a mort de Tareq Aziz, número 2 del règim criminal guiat durant decenis per Saddam Hussein.

A Tareq Aziz, cristià caldeu, se li ha negat tota garantia de procediment. S'ha quedat sense defensa, després que el seu advocat hagi abandonat el país per por d'ésser assassinat, cosa que succeí amb l'advocat defensor de Saddam Hussein. Fins i tot se li ha prohibit a Tareq Aziz d'ésser defensat per advocats estrangers que havien demanat d'assistir-lo.

Seguint l'extraordinària iniciativa noviolenta, parlamentària, institucional i d'opinió pública que ha menat a l'aprobació de la "Moratòria Universal de la Pena de Mort" per l'Assemblea General de l'ONU el 18 de desembre de 2007, i, conformement a aquest resultat històric, considerable tant des del punt de vista humà com polític, afirmem i demanem avui: "Moratòria de la Pena de Mort també per a Tareq Aziz".

No es tracta pas d'un simple acte humanitari, sinó d'un objectiu polític precís, concret i puntual: la defensa de l’Estat de Dret i de la veritat, de la legalitat i de la justícia a Iraq. Evitar la condemna a mort i l'execució de Tareq Aziz, que -ho repetim- risquen de produir-se sense que tingui lloc un procés digne d'aquest nom, pot representar un trencament de continuitat respecte als métodes i pràctiques corrents als temps de Saddam, a més a més d'assegurar veritat i justícia a totes les víctimes del seu règim, no només aquelles per les que Aziz és avui processat en justícia.

Signa el teu suport a aquesta crida clicant aquí

Mala Memòria

2008-07-01T17:29:00.001+02:00

Ara feia temps que no escrivia res al blog, no tenia ganes d’escriure, avui ho faig per reflexionar sobre alguns e-mails rebuts per part d’amics referents a la victòria espanyola a l’Europeu, em sembla que no cal mortificar-se molt per les mostres d’espanyolisme que ha sortit per Catalunya, primer de tot perque sabem que existeixen, PP i Ciutadans mostren el gruix electoral, a més hi ha part de l’emigració extracomunitaria que pensà que cridant viva espanya tindrà papers, i aquí tenim un problema real d’assimilació d’aquesta nova onada migratòria d’inicis del segle XXI. Però dic que no hi ha que exagerar les conseqüències, entre altres coses cal fer memòria i recordar que el 92 i els Jocs Olímpics va ser una maniobra encara més agressiva que la loteria de l’Europeu, l’altre dia als espanyols els va tocar la loteria en canvi les Olimpíades era una maniobra planificada, en Gonzalez era més polític que en Zapatero, i malgrat això les reivindicacions nacionals catalans han anat endavant, per tant millor no preocupar-se tant per les pilotes de futbol i fem una politica nacional catalana ara i sempre, els problemes que hi ha no desapareixen amb els gols passada l'eufòria el retorn a la realitat és ineludible, i el noi de la Moncloa continuara tenint els mateixos problemes sobre la taula .

El vot

2008-03-06T15:21:00.005+01:00

El fet de votar és una conquesta de la societat contemporània, cert que hi ha un desencís general, un cansament de la politica que puc constatar tant a Catalunya com a Sardenya, però el fet poder escollir, de poder decidir amb el vot és un fet transcendental en el nostre tipus d’organització social.
Alguns no recorden o no han conegut els anys foscos de dictadures i repressions, altres encara estan amb la cantarella que diu que el vot, la democràcia formal, és un invent burgès, res més fals històricament, el dret de vot universal és una conquesta dels radicals, els liberals burgesos estrictes eren partidaris del vot limitat a aquells que tenien propietats, només des de la radicalitat és va imposar el principi democràtic un home un vot i amb molta lluita i sofriments també el dret de les dones a poder exercir el vot.
El fet de poder triar els nostres representants, és un arma que permet un cert moviment social a l’intern de les classes dirigents, cert que mediatitzat per tot un seguit de condicionants socials i economics, però a la fi aquell bocí de paper que dipositem de forma quasi sacramental dins d’una urna compte, agradi o no compte, per això el festival de promeses durant un cert període de temps anomenat campanya electoral és espectacular.
Ara em trobo enfront de dues campanyes electorals, aquella espanyola i aquella italiana, a les quals resulta que tinc dret a dipositar un paperet amb la meva opinió, i ho fare potser sense convicció i alegria, però aniria al col·legi electoral a donar la meva indicació, perque diguin el que diguin en els dos casos les eleccions són a diputats i senadors, no a President de res, així que jo votaré els meus diputats i senadors.
El meu vot per diputats a Barcelona serà per en Ridao i la seva llista, esperant que en l’Agustí Cerdà també surti elegit, no tinc clar el vot al senat haure de meditar-ho encara. Votaré Esquerra Republicana perque malgrat totes contradiccions possibles, no hi ha acció sense contradicció, és l’única possibilitat de portar veus independentistes catalanes a Madrid, davant la dicotomia espanyola d’en Zapatero i en Rajoy em sembla el vot nacional amb el qual em sento més identificat, el PSOE i el PP són dues opcions que tenen tantes similituds que deixant de costat el “bon rotllo” Zapateril tot l’altre els fa semblar germans bessons en el seu espanyolisme desenfrenat. La cara simpàtica i la cara agre de l’espanyolisme no ofereixen cap garantia de res, pel que fa al respecte dels nostres drets nacionals.
Encara manquen uns quants dies per les eleccions italianes, així que encara tinc temps per meditar el meu vot, encara que en Veltroni potser una bona opció mancant una real alternativa politica sarda que sigui capaç de defensar els interessos de l’Illa.

Rugby 4 Barres al Poble Nou

2008-02-11T23:38:00.000+01:00

Els discursos d'en Salvador Marinaro, en Luca Nurra i d'en Jordi Homs durant el lliurament de regals al tercer temps del partit del Quatre Barres Enginyers&l'Alguer són un bon resum del clima i la voluntat del torneig.

Aquell incompetent d’en Clos

2008-02-11T20:23:00.000+01:00

Ja fa anys vaig escoltar per primera vegada en Joan Clos parlant en viu i en directe durant els lliuraments de premis de la Fundació Jaume I, va ser sense dubtes una de les intervencions més patètiques i sense cap ni peus que he sentit mai, vaig pensar que l’Alcalde Barcelona tenia un problema aquell dia, després una vegada i l’altre ha anat demostrant que no hi ha personatge més nefast i inútil dins l’univers polític del PSC, l’han tret de l’Ajuntament de Barcelona i l’han fet ministre, senyor que creu! no és capaç de solucionar res, els tios del PP valencià li prenen el pel en la qüestió de les freqüències del TDT i ell traga i deixa fora TV3, ara engega una campanya de promoció teòricament d’Internet dins el món dels joves, però la realitat és simplement la voluntat d’imposar el domini .es d’una manera descarada regalant-ho, enfront de les protestes que li diuen que a l’estat espanyol hi ha més dominis i no només aquell del .es respon que aquells que vol el .cat ja tenen la Generalitat, però no hi ha ningú dins el partit que li pot aclarir coses bàsiques de la xarxa, l’Iceta no el telefona i li dóna instruccions? el .cat no és de la Generalitat és de la societat catalana en general, no pertany a l’administració, no entén res de res, és de llarg el ministre catalano-espanyol més inútil que hem tingut mai.

Yes, we can

2008-02-07T09:52:00.000+01:00

Aquest és el fantàstic eslògan electoral de Barack Obama, que podem traduir per Si, podem o Si, es pot fer, el qual sintetitza una certa voluntat de canvi intern dels USA, és un personatge que em cau simpàtic, malgrat que si jo fos ciutadà americà votaria la Clinton, malgrat el que és digui els dos són part de l’aparell polític americà, els dos fan part del sistema de partits i Obama no és cap franctirador, malgrat la seva imatge fresca i nova. Personalment votaria la Clinton perque en un país multicultural, multiracial i multireligios com els USA ella pot fer millor la síntesi i enfrontar-se als Republicans que presentaran un liberal-conservador amb el mantell d’heroi del Vietnam, per tant els jocs estaran oberts sigui quin sigui el candidat democràtic, i la Clinton té més possibilitats de victòria que Barack.

De totes maneres això del nou i el vell és sempre molt relatiu, i Obama juga al nou a casa i al vell en politica internacional, cert que hi ha una declaració potent per part seva de retirar les tropes de l’Iraq, posició que enllaça amb una històrica línia politica americana de no intervencionisme, dues maneres de veure la politica internacional sempre presents als Estats Units, però Barack el primer que fa és reassegurar la seva defensa incontestable de l’estat d’Israel:

ON ISRAEL

· Ensure a Strong U.S.-Israel Partnership: Barack Obama strongly supports the U.S.-Israel relationship, believes that our first and incontrovertible commitment in the Middle East must be to the security of Israel, America's strongest ally in the Middle East. Obama supports this closeness, stating that that the United States would never distance itself from Israel.

· Support Israel's Right to Self Defense: During the July 2006 Lebanon war, Barack Obama stood up strongly for Israel's right to defend itself from Hezbollah raids and rocket attacks, cosponsoring a Senate resolution against Iran and Syria's involvement in the war, and insisting that Israel should not be pressured into a ceasefire that did not deal with the threat of Hezbollah missiles. He believes strongly in Israel's right to protect its citizens.

· Support Foreign Assistance to Israel: Barack Obama has consistently supported foreign assistance to Israel. He defends and supports the annual foreign aid package that involves both military and economic assistance to Israel and has advocated increased foreign aid budgets to ensure that these funding priorities are met. He has called for continuing U.S. cooperation with Israel in the development of missile defense systems.

http://www.barackobama.com/pdf/IsraelFactSheet.pdf

No és que em sembli malament, al contrari jo sóc partidari de l’existència de l’estat d’Israel, l’antiga Unió Soviètica i els USA és van posar d’acord en el seu naixement i és una realitat que ha vingut per quedar-se. Però no ofereix res de nou a part de les bones intencions per crear un Estat Palestí, segurament actualment a més de bones intencions poca cosa més és pot proposar.

A la senyora Clinton i Obama fan part del mateix sistema polític i les diferencies moltes vegades són de forma, escara que com molts sabem les formes tantes vegades condicionen els continguts.

He trobat divertit el vídeo promocional de Barack, amb les estrelles americanes fent els cors al candidat, tot molt improvisadament preparat, però d’una gran efectivitat mediàtica.

800 anys del bon rei Jaume

2008-02-02T22:46:00.000+01:00

Ara feia dies que no actualitzava el meu bloc, però la crida d’en Vicent Partal a retre homenatge al bon rei en Jaume em fa tornar a escriure quatre lletres i tornar a l’activitat blocaire, el bon rei va ser el primer dels blocaries com diu en Vicent, però el meu i el nostre record és perque ell fou el pare de la patria i sense ell i aquells que amb ell visqueren avui nosaltres no fórem un poble, llegiu aquest fragment del Llibre dels Feits com a homenatge al bon rei Jaume, pare de la nació catalana.

282. E quan vuench altre dia a hora de vespres enviam a dir al Rey e a Raiç Abulhamalet, per tal que sabessen los christians que nostra era Valencia, e que negun mal nols faessen, que metessen nostra senyera en la torre que ara es del Temple. E els dixeren quels playa. E nos fom entre la rambla el reyal,e la torra, e quan vim nostra senyera sus en la torre descavalgam del caval, e endreçam nos ves hoirent, e ploram de nostres uyls, e besam la terra per la gran merce que Deus nos havia feyta.

Primer partit del Quatre Barres de Rugby a l'Alguer

2007-12-20T17:25:00.000+01:00

Bono, la nació i la mediocritat

2007-12-11T18:41:00.000+01:00

En Zapatero és un simpàtic mediocre espanyol, en Bono és un antipàtic mediocre espanyol, per això a la fi són capaços d’arribar a compromisos, i el primer proposa el segon com a President del pròxim parlament espanyol, segurament tindrà els vots del PP per ser antipàtic i espanyol.
Ara en Bono és despenja amb el descobriment de la sopa d’all, sempre que puc ho repeteixo, els nacionalistes espanyols per “atacar” el nacionalisme català descobreixen que la “nació” és un invent, clar home, totes les nacions són invents humans històrics, perque sino són invents humans, només hi ha la possibilitat del naixement diví de la nació, que és la concepció ideològica hegemònica del nacionalisme espanyol. Tot en la cultura humana és un « invent» i això no és bo ni dolent simplement és. En la cultura humana res hi ha de natural, tot és invent, creació i recreació. El problema de Bono i dels altres mediocres nacionalistes espanyols, és per ells les nacions són « invents» prescindibles, la nació dels altres clar, la seva és sagrada única i indivisible. Invent per invent, prefereixo els meus invents que els invents de Bono i companyia, el meu « invent» nacional català és problemàtic, el seu invent nacional espanyol ha estat i és un invent criminal.

El dret a decidir i la majoria silenciosa nixoniana

2007-12-03T20:17:00.000+01:00

La llunyania comporta no poder assistir personalment a molts dels esdeveniments importants que succeeixen al país, és un preu a pagar.
Gaudeixo, malgrat tot, de la possibilitat de viure al segon els esdeveniments i de llegir i escoltar els comentaris de tots els protagonistes.
De la manifestació del primer de desembre sobre el dret a decidir podríem omplir pàgines , però la veritat és que a part de considerar-la un èxit rotund, hi ha un altre aspecte que em sobta, és la posició nixoniana de molts militants del PSC, cert que tota comparació és odiosa, falsa si volem, però cada vegada em recorda més a la postura de Richard Nixon enfront de les protestes a la guerra del Vietnam, resumint l’argumentació és la mateixa, “cert que hi ha moltes persones manifestant, però hi ha moltes més que no manifesten i per tant estan amb nosaltres” aquest era el contingut ideològic bàsic de Nixon i Kissinguer, i és el mateix contingut de base de l’argumentació visceral de Joan Ferran resumida en una collonada que diu “dissabte 6.900.000 catalans no és van manifestar” i aquella més meditada de Miquel Iceta.
Totes les argumentacions donades per fer veure que no passa res, em poden semblar institucionalment correctes, però al final del trajecte és resumeixen en una: “Volem que guanyi Zapatero” que és allò que amb un excés de sinceritat va declarar el secretari general de la UGT per justificar la inactivitat del sindicat en la defensa dels drets dels treballadors-usuaris enfront del desastre ferroviari. Potser que Zapatero guanyi, i sembli que tot està al seu lloc, però la politica és molt més que el moment, és un estat d’ànim que és va acumulant i després explota quan menys l’esperen.
No seré jo a demanar dimissions de ministres espanyols, personalment poden fer el que volen, l’interès del país és que no gestionin ni un cèntim dels nostres recursos economics, podem fer-ho després bé o malament, però serem nosaltres amb els nostres èxits i fracassos.
L’escenificació és un element essencial de la politica i els socialistes catalans amb el President Montilla al davant en escenificat una servitud vers la incompetència absoluta dels gestors del govern espanyol, cert que hi ha responsabilitats anteriors, CiU i el PP en són corresponsables, però no per això és poden amagar les vergonyes del menyspreu espanyol vers Catalunya.
La politica d’amagar el cap sota l’ala, porta només a poder menjar ara i a passar fam després, pitjor per ells, millor per nosaltres. No pots anar dient que fa sol i quan cauen llamps i trons. Mai cap manifestació porta al carrer tota la població, però les manifestacions són el termòmetre que marca la temperatura i aquí estem per agafar una pulmonia.

Catosfera 2008

2007-11-29T08:58:00.000+01:00

Catosfera 2008 és la primera gran trobada de blocaires, bloggers, experts i emprenedors de la nova xarxa 2.0. Mai s’ha organitzat cap esdeveniment amb un caràcter tant global i ambiciós a casa nostra al voltant del fenomen blog. Catosfera ha de ser un punt de reflexió i aprenentatge de tres jornades de duració al voltant de la blogosfera catalana, però amb la mirada posada de manera objectiva sobre el que es fa en altres indrets. Les jornades seran obertes i gratuïtes al públic en general, tot i que qui estigui interessat haurà de registrar-se en aquest blog obert a l'efecte i vinculat des de la majoria de blogs i webs catalanes..

PROGRAMA PROVISIONAL

Divendres 25
17:00 Recepció i acreditacions
18:00 Inauguració institucional
18:15 Conferències inaugurals
18:30 Combat “Blogs o blocs?”
19:00 Taula “Blocs i educació. Universitat 2.0″

Dissabte 26
10:00 Taula “els blocs i la literatura”
11:00 Taula “els blocs i la política”
12:30 Taula “els blocs i els negocis”

16:00 Taula “associacions i xarxes de blocs”
17:30 Taula “blocs i periodisme ciutadà”
19:00 Taula “blocs i nació”

Diumenge 27
10:30 Taula oberta “deontologia i codi ètic blocaire”
12:00 Taula “la influència dels blocs”
13:00 Clausura

TALLERS:

Dissabte 26
Com fer un bloc
Vull fer un videoblog
Guanyar diners amb un bloc

Diumenge 27
Taller d’eines socials a la xarxa

Els Savoia i els pocavergonyes

2007-11-23T00:55:00.000+01:00

Quan era petit sentia a la iaia que deia: aquest és un pocavergonya! És una expressió que m’ha agradat sempre, i ara em sembla la més suau per qualificar els Savoia actuals, per ser més concret el net i el bisnet de Víctor Manuel III, l'últim rei d'Itàlia que va regnar entre el 1900 i el 1946.

La família reial italiana dels Savoia reclama a l'Estat italià 260 milions d'euros amb interessos com a compensació moral pel seu exili de 56 anys, així han indicat els mitjans de comunicació italians, i després he escoltat en Manuele Filiberto en diverses entrevistes explicant el mal que l’estat li havia fet tenint-lo exiliat. Això si, els diners no els volen per ells sino per una Fundació filantròpica que han de crear, fundació de la qual certament decidiran ells quins són els seus patrons i al final tindrà per objectiu subvencionar d’una manera o l’altre els Savoia.

Els homes de casa Savoia tenien prohibida l’entrada al territori de la república italiana per mandat constitucional, el govern Berlusconi amb el suport de gran part del Parlament italià va aixecar dita disposició constitucional per permetre el retorn dels mascles de casa Savoia, semblava a la fi una mesura justa vers una generació que no tenia responsabilitats directes amb el feixisme.

De fet existia un pacte no escrit, que comprometia a aquesta branca dels Savoia ha no fer reclamacions de cap tipus i retirar les demandes fetes als tribunals internacionals. Ara han decidit trencar el pacte, espero que l’estat italià els porti als tribunals a ells per reparar els danys materials i morals que dita família va realitzar durant el feixisme i la II Guerra Mundial, entre les seves malifetes no oblidem que hi ha les lleis racials que van perseguir les comunitats hebraiques d’Itàlia.

Els Borbons de Nàpols i el Papa de Roma podem iniciar ja el seu procés jurídic, els van robar els seus estats saltant-se totes les normes del dret internacional, en Garibaldi i Mil terroristes de camisa vermella que actuaven sota les ordres dels Savoia en són els culpables. Els recomano que posin un plet no a la República Italiana, sino directament a la família usurpadora dels seus regnes, els Savoia.

Llegint a Mas

2007-11-22T09:48:00.000+01:00

El líder convergent ha realitzat finalment l'esperada conferència sobre la refundació del catalanisme, el nou món de les comunicacions ens permet saber el que ha dit paraula per paraula sense ser-hi presents, és una gran cosa per aquells que són repartits arreu del món, la diàspora catalana és gran, molt més gran del que alguns imaginen, malgrat això la nostra vinculació amb el país continua sent fonamental per nosaltres.
He llegit la seva conferencia amb atenció, dir que he trobat coincidències, algunes coses són part del discurs dels independentistes des de fa 30 anys, la novetat és que ara les diu un home des de les files del regionalisme convergent, malgrat que continua a jugar amb l’ambigüitat com sempre ha fet CiU.
La proposta de refundació del catalanisme, que de fet només té sentit si arriba a una refundació politica, és al meu entendre un cant al sol, per fer una refundació és necessari tenir interlocutors, qui poden ser, ERC ? el Partit Democràtic d’en Maragall que no existeix?
Salvant les distàncies i amb tots els respectes que tinc per Mas, l’operació en recorda massa a aquella de Berlusconi de l ‘altre dia volen refundar el centre dreta italià, dic salvant les distàncies, perque Mas en mereix respecte polític i personal, Berlusconi no. Però les dues propostes em semblen més una OPA hostil a l’electorat d’ERC i en el cas de Berlusconi de Fini i Cassini, que una proposta seriosa de refundació politica. La diferència important rau en el fet que Mas té contingut polític, Berlusconi no.
De totes maneres de la seva conferència en quedo amb aquesta part
Que és un bon resum de la politica de CiU i no només d’ells duran els darrers trenta anys. Política que he combatut sempre.

” Fa trenta anys que actuem pedagògicament: vàrem ajudar a fer la transició de manera exemplar, vàrem participar en la Constitució i la vàrem votar majoritàriament, vàrem ajudar a superar el cop d’Estat del 23F, vàrem lluitar contra l’agressió de la LOAPA sense estripar les cartes, vàrem impulsar l’entrada d’Espanya al Mercat Comú, a la UE i a l’euro. Hem estat els grans impulsors de l’Estat autonòmic en benefici de tots els territoris de l’Estat sense excepció, hem estat coprotagonistes de gairebé totes les grans reformes econòmiques i socials, hem ajudat a tot tipus de governs espanyols, hem donat més suport que ningú a la lluita contra el terrorisme, i a més hem pagat religiosament tot el que ens tocava i també el que no ens tocava, havent d’aparèixer, malgrat això, com uns egoistes que només mirem per nosaltres. Hem fet des del catalanisme pedagogia per parar un tren i, si em permeteu la ironia, ja veieu que el tren no arriba en justa correspondència.
Tanmateix, hi ha quelcom que no ens farà mai simpàtics del tot: nosaltres volem transformar Espanya en un Estat plurinacional, i ells no volen ser canviats i prefereixen exercir com un Estat uninacional.Gaziel ho va deixar escrit fa molts anys: ni el catalanisme ha estat prou fort per fer canviar Espanya, ni Espanya ha estat prou forta per fer desaparèixer el problema català. Mentre els catalans vulguem mantenir la nostra personalitat i defensar els nostre interessos com a poble i com a nació, no caurem mai del tot simpàtics ”

Les meves diferències amb el projecte de Mas, que em sembla del tot respectable, al final del trajecte és redueixen a dos, jo no tinc interès en un estat plurinacional, jo sóc partidari de la creació d’un estat nacional català, i em sembla fantàstic que els espanyols tinguin un estat com ells vulguin, l’altre essencial és que jo crec que la societat ha de controlar el mercat i l’economia, i no és el mercat que ha de controlar la societat. Fetes aquestes línies divisiories en tot allò que és pugui treballar conjuntament hauríem de fer-ho, pel bé del país i del seu futur.

Bilingüisme castellà-espanyol

2007-11-19T17:04:00.000+01:00

En Mariano Rajoy que sembla vol ser president d’espanya inicià la seva campanya amenaçant-nos lingüisticament amb la imposició per llei del castellà a totes les etapes de l’educació, el qual vol dir simplement continuar en la politica d’eliminació del català de qualsevol context que no sigui residual i/o familiar.
Per al nacionalisme espanyol l’únic marc lingüístic possible és aquell bilingüe castellà-espanyol, i això provoca que s’alcin de la cadira a ovacionar a en Mariano a qualsevol conclave d’espanyolisme ranci, que de fet és l’únic espanyolisme possible. Segurament la politica lingüística del PP l’haurà consultat amb algun cosí seu filoleg, espanyol clar.
Però no és menester escandalitzar-se, la seva línia d’extermini cultural no és una novetat, són hereus d’una llarga tradició que no enganya i no dissimula, els seus predecessors ho van intentar també físicament el 36 del segle passat, així que l’únic que cal fer és treballar per construir un estat propi i cada un a casa seva i déu a la de tots que dirien les iaies.

Tazenda

2007-11-16T17:14:00.000+01:00

La musica sarda normalment està vinculada al cant tradicional sard, té per a la gent normalment un sentit folkloristic, del passat, si voleu carrincló per dir-ho de catalana manera. Però sense dubte és una visió imposada per part dels medis de comunicació de masses italians que deixen i marginalitzen qualsevol expressió musical que no sigui feta en llengua italiana o aquella anglesa.

Dins el panorama musical sard destaca un grup amb una sonoritat i un carisma propi, són els Tazenda, grup format i liderat pel gran cantant sard Andrea Parodi l’any 1988 fins l’any 1997, desgraciadament Andrea Parodi ens va deixar després d’una desgraciada malaltia.

El grup lluny de desaparèixer ha consolidat el seu estil amb la incorporació de la veu i el lideratge de Beppe Dettori, que conjuntament amb els històrics Gigi Camedda e Gino Marielli són la columna vertebral del grup. La seva discografia és llarga Murales, Limba, Il Popolo Rock, Fortza Paris, Il Sole di Tazenda, Sardinia, Bios i Bumba els situen en unes vendes properes als 500.000 exemplars, un volum molt important per una cultura marginalitzada com aquella sarda.

Els seus èxits més importants com Pitzinnos in sa gherra, Nanneddu, Mamojada, Carrasecare, Preghiera Semplice, els converteixen en uns artistes de referència a l’illa.

Les seves col·laboracions amb altres artistes com Gianni Morandi, Simple Minds, Fabrizio de Andrè, Pierangelo Bertoli, Mauro Pagani, Paola Turci, Intillimani, Maria Carta els fan obrir-se portes a nous mercats.

Ara el seu darrer treball “VIDA”Recull nous treballs i un duet "Domo mia" amb Eros Ramazzotti que els ha fet fer un forat molt important dins les ràdios i les classificacions musicals italianes. Una música i una gent que val la pena escoltar i descobrir.

Col·laborant amb el 30è joc literari

2007-11-14T12:01:00.000+01:00

Ja fa 30 setmanes que el bloc Tens un racó dalt del món proposa jocs literaris cada dimecres, amb regals mensuals inclosos que sorteja entre tots els participants, i per a celebrar-ho ha organitzat un joc especial amb la col·laboració d'una bona colla de blocs.
L'objecte d'aquest 30è joc literari consisteix en trobar diversos fragments del llibre Cròniques de la veritat oculta, de Pere Calders, repartits per tots els blocs col·laboradors. El text que li correspon en aquest bloc és el següent:

"Quan vam salpar, cap dels mariners podia imaginar-se un tros de mar així: sense sirenes."

Si voleu participar, trobareu les instruccions a Tens un racó dalt del món, a partir del 14 de novembre al matí, al post del seu bloc titulat 30è joc literari.

Copa Quatre Barres

2007-11-08T16:26:00.000+01:00

En Luca Nurra primer de tot que és de fet el pare de la criatura i després en Salvador Marinaro ens han portat a organitzar una primera competició rugbistica, la Copa 4 Barres, que té la voluntat d'anar incorporant diversos clubs de tots els territoris de llengua catalana, em va semblar una iniciativa brillant aquella que ens proposava en Luca, per això i vaig donar un cop de mà en tot el que va ser possible, resultat final, la competició inicia el seu recorregut i jo mateix amb en Salvador ens toca de fer de directius d'aquesta nova competició, paciència! en Luca ens ha deixat la part burocràtica, esperem que ell sigui un magnífic entrenador de l'equip alguerès a la competició. Endavant l'Alguer! encara que enguany el nostre primer equip està fluixet a la primera italiana, el canvi s'ha notat, esperem que els jugadors més joves madurin i consolidin l'equip.

Les Colònies

2007-11-06T15:37:00.000+01:00

El Borbó ha anat a fer un tour per les colònies africanes, el fet sembla que molesta al seu amic del sud, el monarca del Marroc, el qual en contrapartida a la manifestació espanyolista organitzada a la colònia espanyola ha organitzat una manifestació “espontània” on els convocats cantaven l'himne nacional marroquí i cridaven lemes com "Ceuta, Melilla i el Sàhara són marroquins" i "No volem fronteres, volem la terra dels nostres avis".
Les dues colònies espanyoles i l’illa del “julivert” se les poden confitar tots dos, però no hi ha molta diferencia entre la “marroquinitat” d’aquells que criden dient que el Sàhara és marroquí i la “espanyolitat” d’aquells que diuen que Ceuta i Melilla són espanyoles, tots dos són uns colonialistes de manual.
Cada dia que passa tinc més clar que en politica internacional tot allò que no va bé a Espanya fa bé a Catalunya, per tant Ceuta i Melilla marroquines i Gibraltar pels gibraltarenys. És simplificador? si! però és la politica que els altres apliquen a Catalunya de sempre.

L’Agència EFE i els catalans a la Copa Amèrica de Hoquei

2007-10-31T10:20:00.000+01:00

Que el Hoquei patins català és una primera potència mundial és cosa sabuda, i ara amb la participació a la Copa Amèrica encara més. Interessant i divertit és veure els comentaris espanyols al respecte, per un costat hi ha la tendència degradatòria, és una competició sense importància, no té sentit que Catalunya participi a una competició Americana…, quan ja és fa insostenible el discurs degradatori inici la manipulació informativa, la nota feta per l’Agencia EFE el 30/10/2007 des de Sao Paulo és l’exemple clar d’aquesta manipulació informativa de la presència catalana de cara al consum intern espanyol “se ha disputado el encuentro entre las selecciones de Argentina y Catalunya, que como equipo independiente representa a España en el torneo.” Divertit i al·lucinant, Catalunya representa Espanya? Quan? On? El redactor de la noticia incapaç d’explicar que la selecció catalana representa Catalunya crea una nova figura esportiva on una selecció nacional (catalana) representa una altra selecció nacional (espanyola), així evita d’explicar que la Federació Catalana fa part de la Federació Sud-americana i que la situació és conseqüència de la intervenció de l'espanyola contra la catalana dins la Federació Internacional que va provocar la seva exclusió.
El més preocupant del cas és que aquesta mentida informativa venia reproduïda íntegrament pel diari esportiu barceloní El Mundo Deportivo, el qual per sortit del pas de la crònica del partit Catalunya-Argentina reproduí segurament sense llegir la nota de l’Agencia EFE, un aplaudiment per tots dos a la seva gran professionalitat. Mediocres.

Recife 2007

2007-10-30T09:34:00.000+01:00

Aquest cartell oficial de la Copa Amèrica d'Hoquei Patins és una peça de conservar, la selecció continua competint i portant el nom de Catalunya peti qui peti. El reconeixement simbòlic de Catalunya que implica la presència esportiva dels catalans porta a la histèria als nacionalistes espanyols. Ells com nosaltres saben que l’inici és jugar en nom de la nació i després arriben també els reconeixements polítics internacionals, una vegada iniciat el procés no hi ha manera d’aturar-ho.

Esport català, vells i nous passos

2007-10-28T20:20:00.001+01:00

Com que començo a ser grandet tinc una certa perspectiva històrica de les coses, de fet ara ja fa uns quants anys vaig ser un dels que va començar l’aventura de l’ADOC sota presidència de l’Albert Bertrana i la feina incansable d’en Francesc Serra. Des de l’Associació per la Delegació Olímpica de Catalunya iniciarem a treballar pel reconeixement internacional de l’esport català i la conseqüència fou la creació del COC, el Comitè Olímpic Català, fou un bon treball, un gran treball, enfront trobàrem totes les dificultats del món i una mica més i si no anàrem més lluny una part de responsabilitat de la no presència catalana a Barcelona la tingueren dos Presidents de la Generalitat, en Jordi Pujol i en Pasqual Maragall, l’Albert Bertrana podria escriure un llibre al respecte. L’ADOC fou la mare i el pare de tot el moviment per la creació de les seleccions nacionals catalanes.
Ara amb la perspectiva del temps no estem com volem, però hem avançat molt, hi ha federacions reconegudes internacionalment, altres estan en procés i és un camí imparable, serà més ràpid o més lent però el camí ja està obert en la direcció del reconeixement esportiu de Catalunya. La noticia del reconeixement de la Federació Catalana de Bitlles (Bowling) és un precedent polític-esportiu molt important, la caverna espanyola farà burla, la histèria arribarà a les estrelles, però ara els papers canviaran, seran ells el que hauran de recórrer als tribunals i amb poques garanties d’èxit, una entitat privada de forma unànime ha decidit l’ingrés, per tant hi ha poc a dir jurídicament. Per altra part la batalla de l'hoquei català continua i ara amb la Copa Amèrica, agradi o no els catalans un altre vegada tornen a la primera línia de la competició internacional i la nostra selecció estarà més motivada que mai, la victòria és a l’abast de la mà i les possibilitats espanyoles de frenar el lent camí vers el reconeixement internacional cada dia seran menys.

En Duran i el .cat

2007-10-23T15:38:00.000+02:00

En Duran i Lleida és un polític pel qual no tinc cap simpatia, la seva posició política al meu modest entendre és simplement surreal, puc entendre que un català no sigui partidari de tenir un estat propi, em sembla una opció legitima políticament malgrat jo en sigui fermament partidari, el que no és comprensible és que una persona auto proclamada com a nacionalista, ens digui que en cas de referèndum ell votarà en contra. Comprenc que la vida és complexa, però la definició que ens dóna el diccionari de l’IEC és molt clara, nacionalista: que propugna o afavoreix la unitat i la independència de la seva nació. Per tant és molt clar que el senyor Duran va de regionalista i prou, de la mateixa manera que és una altra al·lucinació ideològica aquesta suposada diferència que alguns dirigents d’Esquerra volen fer entre ser independentisme i nacionalisme, són la mateixa cosa, malgrat el/els nacionalisme/es posteriorment puguin derivar per altres camins que vagin més enllà de l’estricta definició que ens dóna el diccionari. Dit això arribem al blog del senyor Duran, que em sembla molt bé que el faci i que tingui així la possibilitat de parlar amb els seus electors i els seus detractors, el que em deixa de pasta de moniato, és que jo i tants altres internautes que fem els nostres blogs de temps, utilitzem dues direccions, en el meu cas tinc registrat i en funcionament també www.gustaunavarro.cat en semblava de justicia fer-ho després de tots els esforços fets per aconseguir un domini propi català, si jo puc fer-ho, el senyor Duran té una mancança de recursos economics i no pot permetres el domini .cat? o simplement a ell o als seus possibles assessors els importa un dimoni el domini .cat? i el .org ja va bé i és més baratet. Misteris de la vida politica catalana.

Alguns comentaris sobre la Conferència Nacional d’ERC

2007-10-22T12:32:00.000+02:00

Després de la reunió del dissabte em quedo amb algunes reflexions a fer al respecte a la vista dels resultats: A) Agradi o no l’actual direcció d’Esquerra té un ample suport de la militància, és l’única interpretació possible al fet que ha superat amb molta facilitat la votació final, amb un 83% de vots a favor, un 12% en contra i un 5% de vots en blanc. La interpretació fàcil de les poltrones és una mentida per deixar tranquil·la la pròpia incapacitat.
B) Agradi o no Uriel Bertran ha aconseguit un 43% de suport a la seva esmena de renegociar els acords de govern. Dels 1.909 vots emesos, l'esmena ha obtingut 818 vots a favor, 931 en contra (48%) i 160 vots en blanc (11%). Aconsegueix el seu objectiu de donar un toc molt important a la direcció i és fa visible com a líder dins el propi partit.
C) Agradi o no en Carretero i Reagrupament.cat, no aconsegueixen el seu objectiu en cap sentit, el seu 22% no és suficient per considerar-se una alternativa a l’actual direcció i ell personalment comet un greu error polític al no ser la persona a defensar l’esmena a la totalitat, si algú té la pretensió de dirigir una organització a curt o llarg termini ha d’ésser ell en primera persona a defensar la seva posició. En Carretero fuig de la confrontació politica amb massa facilitat, a diferència d’Uriel Bertran, que d’acord o no defensa les seves posicions en primera persona proposant-se així visualment i realment com a alternativa.

La Nuria o l’estupidesa

2007-10-17T10:28:00.000+02:00

Una senyora que és diu Nuria, sense accent a la ú que fa català, i que sembla ser escriu llibres en castellà i no va ser convidada a Frankfurt, ens diu que el govern de Catalunya és en mans dels nacional-socialistes, enfront d’una afirmació històrica d’aquestes dimensions, els historiadors ens haurem de posar a treballar intensament, cap persona del gremi ha arribat a aquestes conclusions tant precises, una part del govern de la Generalitat és Nazi, carrramba que sorpresa!!!! que diria la meva estimada Rafaela Carra.
Després de repassar diversos llibres i fer aquesta tarda una lectura de l’obra complerta del meu admirat Winston Churchill, no he trobat cap element que abonin la tesi de na Nuria, aquella senyora sense accent a la ú que fa català, per tant en un moment de síntesi del meu pensament conclueixo: a) Vol una mica de publicitat i ser convidada als mitjans de comunicació espanyols i vendre alguns llibres més b) És una bona escriptora, però és essencialment una ignorant en tot allò que fa referència als processos històrics i les ideologies del segle XX.
Si fos el cas a) dir que la misèria humana no té límits, si fos el cas b) dir que l’estupidesa humana tampoc en té.
Estimada Núria, el teu pare estava preocupat en tenir una bona biblioteca plena de llibres i de bones traduccions al català, tu estàs preocupada en dir bajanades, pots compartir els criteris polítics d’algunes decisions o no compartir-les, però una persona del teu nivell hauria de conèixer més la història i no dir simplement estupideses.
Dir que el govern de Catalunya està format en una part per Nazis és una estupidesa històrica, dir en un article “la lengua castellana que siempre se ha hablado en Cataluña” és una patètica incapacitat de situar les coses en una línia històrica, “siempre” és un temps fora del temps, res no ha existit “siempre”, tot té un inici històric i normalment una fi. En el cas del castellà a Catalunya la seva presència hegemònica és fruit de l’ocupació militar del 1714, el “siempre” té una data de fabricació, desconec, però si en tindrà de caducitat.

Gianfranco Fini, el Partit Popular i el mal absolut

2007-10-16T17:48:00.001+02:00

En Gianfranco Fini és un home de dretes, un home important de la dreta italiana, amb una solida formació politica, amb una gran intel·ligència i capacitat de maniobrar, a diferència de Berlusconi en Fini defensa els seus postulats partint d’una base ideològica, mentre el pare de Forza Italia defensa en politica estrictament els seus interessos economics.
El novembre del 2003 sent ministre d’afers estrangers visita Jerusalem i tributa un sentit homenatge a les victimes del nazi-feixisme, és més qualifica de « mal absolut» el feixisme, l’hereu del Moviment Social Italià, la línia directa amb els homes de la República de Saló defineix els seus orígens polítics de mal absolut, no decideix amagar-se en la coartada intel·lectual que els altres (partisans) també mataven (que és una altra veritat històrica), fa un condemna del feixisme que provocarà que una part del seu partit (la neta de Mussolini) entres en crisi existencial i marxes.
D’aquell moment Fini és un líder democràtic, no hi ha dubte de la seva posició democràtica, els jocs són oberts i el pecat original no hi és més, l’acte de constricció no era una farsa programada sinó un acte polític volgut i sentit a la seu del Museu de l’Holocaust.
Algú pot imaginar algun líder del PP dient que el franquisme fou el mal absolut davant les fosses comuns dels milers de represàliats de la dictadura franquista? la veritat és que no, no veig més que justificacions de la dictadura i revisionisme històric per part de la dreta espanyola, la qual de forma podem dir genètica és dictatorial. Les declaracions i la histèria enfront de la miserable llei sobre la memòria d’en Zapatero ens mostren una vegada més que la dreta espanyola és a anys llum dels seus homòlegs europeus.

Pistes al Joc literari pels Països catalans

2007-10-10T20:31:00.000+02:00

El bloc Tens un racó dalt del món proposa des de fa mesos jocs literaris cada dimecres. Avui arriba al 25è joc literari i ens proposa un repte especial. Per a participar en aquest joc caldrà fer un viatge virtual per blocs de tots els Països Catalans, entre els qual es troba aquest bloc com a col·laborador en representació de l’Alguer.
Per participar caldrà que visiteu la seva pàgina http://jmtibau.blogspot.com/ i seguiu atentament les instruccions.
Com a pista, us ofereixo una imatge

i el següent fragment de text:

“la bella Flora, un dia”

Animeu-vos a jugar i difoneu al màxim aquesta iniciativa lúdica i cultural, per tal de fomentar la màxima participació i unir el territori de parla catalana gràcies a la força del moviment blocaire i la literatura.

Els bloc que participen en aquest Joc literari pels Països Catalans són:

Coordinació: Tens un racó dalt del món http://jmtibau.blogspot.com/
País Valencià: Filant prim http://cat.bloctum.com/josepmanel
Catalunya: El vertigen del trapezista http://elvertigen.blogspot.com/
Franja: Serret llibres http://www.serretllibres.com/autorsebrencs/
Illes Balears: No em diguis que és un somni http://cat.bloctum.com/mallorquina
Alguer: Apunts des de l’Alguer http://gustaunavarro.blogspot.com
Andorra: Blokand http://www.blokand.com/weblog/
Catalunya Nord: Catnord http://www.catnord.cat/

A més a més, participant en aquests jocs literaris es poden aconseguir premis mensuals.

Adéu Remei

2007-10-10T09:49:00.000+02:00

Controlo el correu i trobo una lletra d’un bon amic que em diu que la Remei no hi és més. Ara fa molts anys que no la veia, però el cor em fa un salt i el nus arriba a la gola, no ploro per fora però si per dins. Quan torno a Barcelona l’aniré a trobar. Adéu estimada Remei, que el barquer et porti al costat d’aquells que vas estimar i la maleïda fortuna els va fer marxar.

Segons em conta el meu avi
- i a ell li va contar el seu -
quan el desembre s’albirai
la gent tota s’abriga,
se surt a observar el cel

El meu avi no dorm massa
i de la finestra estant,
esdevé l’ àngel de casa
que a tots ens va anunciant:
si veu l’estel que flameja,
si la nit es torna clara,
si l’aire esdevé suau....
que l’Infant fill de Maria
no ha nascut a cap palau.

És tan fonda la mirada
que li ha regalat l’edat
que ha vist com de l’establia
- tanta claror en sortia!-
que un ocell que allí dormia
ha confós la nit pel diai
ha començat a cantar.

Remei Oliver,
Nadal 2003

Llibertat per Birmània

2007-10-05T09:13:00.001+02:00

Periodisme, entre la informació i el safareig.

2007-10-01T20:15:00.000+02:00

Normalment llegeixo dos diaris electrònics catalans, Vilaweb i E-notices, el primer em sembla periodisticament i nacionalment impecable, de l’altre sempre tinc la sensació que es dedica al safareig i a cercar la provocació fàcil, és totalment subjectiu però aquesta és la sensació que tinc.
Avui comparava les noticies sobre la conferència nacional d’ERC i hi ha una diferència de professionalitat impressionant, tots dos donen espai al fet que les esmenes del sector Carretero i d’Uriel Bertran arribaran al plenari, fet del qual em congratulo, la discussió i el debat polític és el que fa créixer les organitzacions. La diferència era un titular impressionat d’E-notices que ens diu “Uriel arrasa”, mentre que Vilaweb ens informa que Esquerra té quatre-centes deu seccions esteses pel territori i només cinquanta-quatre seccions locals hi presentaven esmenes, de les quals a quinze de les seccions locals s'ha aprovat la ponència alternativa (pdf) de Reagrupament.cat i a dinou, alguna de les esmenes d'Esquerra Independentista.
Home! Amb tota l’estimació personal per Uriel vist els números no em sembla que arrasi tant, donar tota la informació al lector és una obligació d’un mitja seriós i Vilaweb en aquest cas també marca les diferències, i en Vicent Partal no es mossega mai la llengua, però no fa espectacle de la informació i això és molt d’agrair en els temps que corren.

Montevideo i Barcelona. A Cristina Peri Rossi amb desitjos de bona salut

2007-09-29T00:45:00.000+02:00

Si algun dia vaig a Montevideo continuare sent un català, la meva llengua serà la catalana, però no tindré la pretensió de forçar els mitjans de comunicació pública locals a contractar-me sense intentar parlar el més correctament possible la llengua del país. Si el primer any no ho faig bé paciència, si en passen cinc i continuo igual potser tinc un problema amb l’aprenentatge de les llengües, si després de trenta anys no sóc capaç d’articular paraula no és una incapacitat, les possibilitats es redueixen a dos: a) sóc imbecil. b) simplement tinc la voluntat politica de no parlar la llengua del país.
Alguna eixerida ens dirà, però és que aquí també es parla el “uruguayo”, té tota la raó la senyora, també el berber, el mandinga el zulu o el bantu i una ampla i rica varietat lingüística internacional, les ciutats i els països cosmopolites com Barcelona i Catalunya tenen aquesta diversitat cultural que les fan encara més interessants.
Estimada amiga eixerida a Montevideo la llengua pròpia del país és “ el uruguayo” i a Catalunya el català, per això és de sentit comú pensar que als mitjans públics locals de Catalunya i de Uruguai la llengua de comunicació sigui la del propi país. Si algú a Montevideo no el contracten a una ràdio per no parlar uruguaià correctament l’interessat o interessada haurà de tenir paciència, cap tribunal internacional responsabilitzarà a l'emissora de crims contra la humanitat.

Cremar símbols

2007-09-23T11:44:00.000+02:00

Per tradició-formació familiar no sóc gaire partidari de cremar res, encara recordo les explicacions del meu pare de com els falangistes espanyols cremaven llibres catalans a Olot, per allò del foc purifica i per la seva sistemàtica politica d’extermini cultural, que primer va ser també física encara que alguns vulguin fer relectures de la història. Tinc ara i he tingut sempre una certa al·lèrgia a cremar res, té unes connotacions negatives evidents.
Però malgrat això hi ha cremades i cremades, hi ha accions que fan part de la llibertat d’expressió i fan part de la posta en escena del conflicte polític. La fiscalia de l’estat espanyol té la pretensió de convertir la família real espanyola en una família divina o semi-divina i per tant intocable, el procés al Jueves i ara aquell per cremació publica del retrat reial contra en Jaume Roura en són una demostració. L’estat està obrint un camí que no porta a res més que la família reial sigui cada dia més contestada, fet que personalment m’agrada, malgrat pugui tenir conseqüències negatives per alguns.
Dins de la moderna societat de la informació, intentar convertir a una família en semi-divina via fiscalia provoca hilaritat, la divinització de la persona com element carismàtic és produeix quan aquest té una atracció personal que el fa incontestable per part dels seus súbdits, un carisma que pot arribar per mèrits propis o per ocupació d’un càrrec. El Cap divinitzat o el líder carismàtic fan part de la politica antidemocràtica.
Cert que la democràcia és un sistema imperfecte, però les monarquies d’origen diví encara ho són més. L’estat espanyol intenta imposar una visió divinitzada de la monarquia i una sacralització dels seus símbols que una part de la població no considerem propis, fan part de l’intent de nacionalització espanyola forçosa engegat des de fa quasi 300 anys; altres estats malgrat apreciar i estimar els propis símbols consideren amb criteri democràtic que el fet de cremar una bandera o un retrat fan part d’una expressió politica, el mateix dir respecte al fet de posar o no una bandera als pals d’un edifici institucional. L’exercit espanyol no posa mai la bandera catalana als seus edificis, és la voluntat politica d’aquesta institució militar de rebutjar públicament la nació catalana, res estrany doncs que altres autoritats civils no posin la bandera espanyola als seus com a mostra de rebuig a la nació espanyola.

Rugby a l’Alguer

2007-09-20T17:41:00.000+02:00

El rugby és un esport minoritari a la major part del món, malgrat tinguí alguns punts forts repartits dins el món anglosaxó principalment. L’Alguer és una petita illa rugbistica dins de Sardenya, l’equip de la ciutat jugarà enguany la sèrie A italiana i esportivament parlant és segurament l’entitat algueresa que té la més gran projecció i això és un fet important.

Actualment no tot l’equip és alguerès, de fet és normal que sigui així si vols mantenir un nivell competitiu alt, els famosos Dragons Catalans de Perpinyà (Rugby a XIII) són farcits de jugadors forasters, però el Club representa a Catalunya amb dignitat pels camps de la Gran Bretanya.
L’Amatori Rugby Alghero fa el mateix amb la nostra ciutat i enguany participant amb la sèrie A italiana encara pot potenciar més aquesta imatge de la ciutat. Dos dels seus dirigents històrics, en Salvador Marinaro i en Luca Nurra, enguany han plantejat també la possibilitat de crear una competició catalana de Rugby on l’Alguer també fos present, segons sembla la resposta de cinc clubs catalans és positiva, els històrics Poble Nou i els Químics de la ciutat de Barcelona, així com els equips de Parets, Torroella i el de la ciutat agermanada de Tarragona estan disposats a donar vida a aquest nou torneig. Em sembla una idea positiva aquesta proposta dels amics Luca i en Salvador, estic convençut que quallarà i serà una competició de referència dins l’esport català i alguerès, i una oportunitat més d’intercanvi entre les gents de l’Alguer i Catalunya.

Com que estic convençut que existirà sempre algú que veurà el perill de colonització catalana, en Salvador i en Luca em diuen que continuaran afiliats a la Federació Italiana i que jugaran la Copa de Sardenya amb Capo Terra i Olbia, però estan emprenyats amb la Federació perque passa els partits d’Itàlia dels mundials per Skype i és una manera per no popularitzar el Rugby, tenen tota la raó, la comercialització de l’esport el mata, esperem que una proposta esportiva no comercialitzada es pugui consolidar i facin uns tercers temps de Sèrie A, l’edat comença a portar-me a només poder jugar el tercer temps.

L’espanyolisme és una malaltia senil

2007-09-12T16:36:00.000+02:00

Un conegut periodista i escriptor català qualificava l’altre dia a l’independentisme, el català clar, com una malaltia infantil. No entraré en el moll de l’argumentació, la qual en alguns aspectes puc coincidir, malgrat realitzi una tergiversació extrema de les coses per arribar a les seves conclusions. Dit això l’independentisme pot ser una malaltia infantil, el problema és que enfront seu té una malaltia senil, l’espanyolisme en les seves diverses modalitats, és un cadàver que s’arrossega i nomes ha creat mort i destrucció al llarg de la història, per tant millor les malalties infantils que poden rebre tractaments correctius, que aquelles senils que porten directament al cementiri.

Permís?

2007-09-04T19:39:00.000+02:00

Llegeixo amb sorpresa que la Federació Espanyola no vol donar permís per jugar el Catalunya-USA de Futbol, no sé si això pot comportar que els nord-americans no vulguin jugar, però segons el meu entendre la Federació Catalana que és una entitat jurídicament independent que pot organitzar els partits que cregui convenient, cap organisme privat pot impedir a un altre de jugar, a menys que existeixi una intervenció governativa espanyola i en aquell moment ens trobem enfront d’un acte dictatorial que segueix els passos de sempre de les institucions espanyoles.
Retornem a la realitat una vegada superat l'estiu.

El Jueves, Walter Benjamin, un fiscal i un jutge.

2007-07-22T17:43:00.000+02:00

Encara que pugui semblar estrany en Walter Benjamin té molt a veure amb el que ha passat amb el dibuix satíric del Jueves sobre els prínceps espanyols dedicant-se alegrament a cardar.

El 1936 Walter Benjamin publicava segurament el més conegut dels seus treballs L'obra d'art a l'època de la seva reproductibilitat tècnica on teoritzava sobre la desaparició de l’Aura de l’obra d’art com a peça única, original, autentica, en el moment que la reproducció massiva de la nova societat industrial permet un accés democràtic a l’obra artística.

Malgrat la possible desaparició de l’Aura de la peça original, en la reproducció industrial mecànica, continua existint la peça original, i aquí està la clau de l’error del fiscal i del jutge, els dos han anat a cercar l’original, la planxa d’impressió, que permeti frenar la difusió de l'obra.

El problema rau en el fet de que d'ençà Walter Benjamin va escriure el seu assaig la tecnologia ha continuat evolucionant, canviant, fins arribar a una nova era-època en la qual ja no discutim sobre el fet de la pèrdua de l’Aura de la peça original, sino en el fet mateix del concepte de peça original. El fiscal i el jutge, no podran mai agafar l’original, perque no existeix, una vegada creat dins del món digital la seva reproducció és idèntica i infinita, la seva durabilitat eterna mentre existeix un suport electrònic per llegir-ho i la seva difusió universal. Allò que era un dibuix de gust discutible que hauria quedat només materialitzat a unes pàgines de paper, s’ha convertit en una icona digital de difusió universal i indestructible.

Moltes felicitats, voler governar el món digital amb la visió del món del 1936, té aquests petits problemes.

Persecució jurídica contra el Jueves

2007-07-20T18:56:00.000+02:00

Un jutge ha decidit que fer la caricatura del Príncep Felip de Borbó i la seva muller dedicant-se a la divertida activitat de cardar i riure és un delicte d’ultratge a la Corona. La revista satírica El Jueves veu com els seu darrer numero serà segrestat per aquest fet, em sembla una mesura absolutament fora de lloc, i encara més quan els autors de la caricatura poden patir de 6 mesos a 2 anys de presó.

Una situació de normalitat mental portaria a pensar que la imatge és simplement de mal gust, divertida, però de mal gust, però com que la normalitat en temes de monarquia no existeix, el jutge decideix intervenir repressivament.
L’intent de sacralització dels monarques és una practica antiga, el problema és el fet que vivim en una societat completament secularitzada, en la qual ningú creu que el Rei, el Príncep i les seves honorables dones ho siguin per gràcia divina.

Si el seu càrrec no és d’origen diví, ho seran per conveniència d’algú o de molts, concretament de la monarquia borbònica d’aquesta segona restauració la llista seria llarga, però treta la seva divinitat l’única funció real és garantir la continuïtat dinàstica, feina per la qual l’actual Príncep hereu sembla estar disposat a fer de forma consistent.

Si a l’obscuritat dels comptes reials, a la qual el PSOE, PP, CiU ...han contribuït amb devoció monàrquica, votant contrariament a les propostes dels únics republicans declarats del Grup d’ERC del Parlament Espanyol, ara afegim també la persecució per unes caricatures de gust discutible, ens trobem davant una veritable ofensiva de divinització monàrquica, i és un problema, perque normalment als Déus el poble finalitza menjant-los.

Ryanair i els acudits de catalans

2007-07-19T22:59:00.000+02:00

Riure d’un mateix és una cosa saludable, riure de la pròpia col·lectivitat també, el que és més discutible és que la politica de màrqueting d’una companyia sigui aquella de demanar acudits sobre una comunitat i regalar bitllets d’avió als millors.

Com a proposta de Màrqueting és molt bona, tothom en parla, uns a favor i altres contra, i fan sortir el nom de la companyia, pot funcionar, veurem si la comunitat ridiculitzada després decideix que no és bo viatjar amb una companyia que fa aquest tipus de propostes i la promoció al final no funciona, tot podria ser? o no?

Però apart d’aquest aspecte comercial, no em deixa de sorprendre una certa discriminació ètnica, si els acudits són de catalans,de bascos, podrien ser també de gent de Lepe, no importa en aquest cas, els ridiculitzats han de tenir sentit de l’humor, perfecte, si la mateixa companyia hauria fet una campanya de promoció de vols a un país africà, hauria demanat acudits de negres? Hauria demanat acudits de moros? Arribats aquí senyors, tots moros o tots cristians, això vol dir que si per una comunitat ètnica considerem que no es poden fer jocs i joguets lingüístics amb les altres tampoc.

El sabem aquell que diu, havia un espanyol...

El TGV a Barcelona

2007-07-17T17:41:00.001+02:00

Personalment em nego a canviar el nom original als Trens de Gran Velocitat, els nostres veïns de ponent han de contaminar-ho tot amb la E, inventant sigles no reconeixibles a la resta de la humanitat, així que allò que passarà subterràniament sota els carrers de Barcelona en direcció a Girona i Perpinyà per anar a França és i serà un TGV.

Dit això, parteixo d’una total desconfiança de les autoritats espanyoles que fan aquest tren, estic convençut que podia existir un traçat millor que no aquell que va al costat de la Sagrada Família, però de totes maneres tinc algunes perplexitats tècniques sobre els que ara encapçalen les protestes, no foren el PP i CiU a donar l’aprovació a aquest traçat durant l’anterior legislatura espanyola? És ara que han descobert l’error? firmem les propostes sense llegir-les?
Tècnicament el túnel pot afectar l’estructura de la Sagrada Família, ens diuen, és possible, tot dependrà de la incompetència tècnica espanyola, si és major o menor del normal. Però i les dues línies de Metro que passen al costat del Temple Expiatori no provoquen cap problema? Que jo recordi no van provocar cap reacció d’aixecament popular en el moment de la seva realització.

Al final del trajecte, aquesta protesta em sembla molt instrumental, l’Hereu és un xicotet que no m’agrada, en Trias i en Portabella em són molt més simpàtics, posats a somiar m’hauria agradat un govern de coalició entre els dos, personalment penso que ho tenien parlat ells dos, és una intuïció, no un coneixement real de la situació. Però malgrat aquesta preferència, i considerar que és molt positiu per la higiene democràtica deixar sempre que és pugui en minoria la prepotent maquina politica dels socialistes. Veig molta demagògia en aquesta protesta, personalment i amb dades econòmiques a la mà, sense TGV i sense Aeroport, econòmicament estarem tocats.

En aquesta línia de pensament, molt interessant és l’article del mestre Castells a la Vanguardia, en Castells sempre des d’una òptica exquisidament acadèmica destrueix sistemàticament els mites del nacionalisme espanyol, on l’estupidesa és reina enfront de la racionalitat.

Montilla, Iceta i el puntCAT

2007-07-08T19:29:00.000+02:00

Tinc debilitat per llegir en Miquel Iceta, m’agraden els seus silencis, quan no parla al seu blog diu moltes coses, l’altre dia trobo una crònica d’una classe a la Universitat Ramon Llull, ens diu Iceta:

"Divendres a la tarda vaig participar en una classe a la Universitat Ramon Llull sobre blocs i política. El professor era David Miró i ens havia convidat a Saül Gordillo (periodista, internauta, blocaire, expert en la blogosfera catalana, impulsor de Poliblocs i recentment nomenat director de l’Agència Catalana de Notícies), a Marc Roca, impulsor de l’Olla de Grills, i a mi. Ens ho vam passar d’allò més bé i Saül Gordillo va tenir l’amabilitat de regalar-me i dedicar-me el seu darrer llibre Nació.cat (editat per Mina, Grup62) que explica fil per randa l’aventura per aconseguir el domini puntCAT. Una aventura a la que, modestament, vaig contribuir a instàncies d’Amadeu Abril, veritable pare de la criatura. Una criatura que no hagués arribat a néixer sense la complicitat de l’avui president de la Generalitat i llavors Ministre d’Indústria."

En aquest cas en sorprèn no el silenci, sino el parlar massa, el voler apuntar-se el gol. El tenir avui el puntCAT no és un triomf individual sino col.lectiu, amb molts actors, el llibre en Saül Gordillo Nació.cat fa un bon recorregut històric en tot el procés, la intervenció d’en Montilla i la del mateix Iceta pot ser important per la conclusió final del procés i crec que mereix el seu reconeixement, però sense voler ésser maligne, estic convençut que per part seva no hauria sorgit mai la iniciativa. És sense dubte un apriorisme negatiu vers ells? Segurament, però certes actuacions passades i presents em porten a pensar-ho.

De totes maneres, jo estic disposat a escriure si arriba el moment, "les seleccions catalanes no haurien jugat els Jocs Olímpics sense la complicitat de l’avui president de la Generalitat" Pura fantasia? Potser, però de més verdes en maduren.

Un bon discurs a Madris

2007-07-04T23:36:00.000+02:00

He llegit amb atenció tot el discurs de l’Agustí Cerdà al patí dels lleons de madrid, i el seu intercanvi de comentaris amb en Zapatero, dir que m’agrada el discurs de l’Agustí, feia anys que no escoltava un discurs independentista en aquella casa i em sembla molt bé que sigui un català de València qui ho faci.
En Zapatero que és el germà espanyol de Pinocchio, a més ara el descobrim com a gran interpretador de la història, això dels segles de convivència és insostenible històricament, la història d’Espanya és la història del totalitarisme polític i el continuat intent de genocidi cultural i nacional d’aquelles comunitats no castellano parlants, xiquet el teu discurs és de fantasia i mentida continuada.
Bona la troballa d’en Zapatero que les democràcies no reconeixen els processos d’autodeterminació a Europa, si clar, els anglesos van reconèixer la República d’Irlanda després de sortir d’una brutal dictadura? O potser són la monarquia constitucional més antiga d'Europa? Zapatero et sona Oliver Cromwell? la revolució constitucional anglesa no té quatre dies. Potser Suècia era una brutal dictadura quan acordaren la independència de Noruega, no Zapatero? No diguis bajanades home, estudia abans d’inventar-te noves històries al respecte del dret d’autodeterminació.

La lletra de l’himno!

2007-06-30T17:00:00.000+02:00

No sé d’on surt la idea aquesta de posar-hi lletra a la paxanga de la marxa reial, també coneguda com l’himne d’espanya, de fet no m’interessa massa, però és una demostració més de la necessitat que tenen de construir la “identitat” espanyola simbòlicament, la bandera és una copia dolenta de la bandera catalana, de l’himne sembla ser que encara paguen drets d’autor cada vegada que el fan sonar, i ara volen posar-hi lletra a la “musiqueta”. Faig un viatge mental a la meva infantesa i recordo que ja tenia lletra “Franco, Franco que tiene el culo blanco porque su mujer, lo lava con Ariel…” cantaven nosaltres al patí de l’escola i el meu pare em va ensenyar una altra versió, aquella catalana de “Viva espanya, penjada d’una canya, si la canya cau, espanya adéu-siau...” res home podem fer un concurs d’idees.

Roquetes, Paco, Alcalde.

2007-06-27T22:02:00.000+02:00

Cada dia que passa descobreixo que alguns dels meus amics de sempre agafen responsabilitats de govern. Aquest fet em deixa molt satisfet, és la demostració que la llarga filera d’homes i dones que ens formarem en moments durs per l’independentisme català s’ha anat consolidat i ha anat agafant les responsabilitats polítiques de direcció del país. Per un altre costat, hi ha un aspecte que em deixa una mica bloquejat, és la constatació de que ens hem fet grans, per no dir vells, i que estem substituint altres generacions, esperem fer-ho millor i poder donar als nostres fills la possibilitat de superar el mal espanyol.
Ara li toca el torn al bon amic Paco Gas, Francesc Gas és el nou alcalde de Roquetes, després de 23 anys de govern absolut dels socialistes, un pacte entre ERC, CiU i la regidora del PP que ha marxat del seu partit per poder pactar, han portat a Paco a la màxima carrega representativa de la seva població. La meva felicitació i el millor desig per a Paco.

En Duran

2007-06-26T14:59:00.000+02:00

Algú deia pels passadissos del parlament que ell era democratacristià de cintura cap a dalt, de cintura cap a baix era lliure pensador!

Res més respectable que la llibertat de pensament, el senyor Duran l’exerceix de manera habitual. Malgrat no compartir el seu ideari democratacristià, jo sóc lliure pensador de cos sencer, hi ha pensaments del Secretari General de CiU que em deixen bocabadat, esmaperdut i acollonit.

No és que em sorprengui que els dirigents de CiU siguin al cap i a la fi regionalistes, el que sorprèn és aquesta innecessària genuflexió vers els espanyols que és del tot innecessari i a més al final del trajecte no és creïble, en Josep Antoni ens diu:

"Tengo un gran respeto por España, de la que forma parte Catalunya, y por el sentimiento nacionalista español" Entrevista a El Mundo 25 de juny del 2007.

La veritat sigui dita, també jo tinc aquest respecte amb el condicional de no posar-me a mi al mig, és a dir, jo nacionalment sóc català i ells que siguin allò que vulguin o puguin. En Duran era més creïble si es deixava a la butxaca “de la que forma parte Catalunya” , és evident que una part de Catalunya fa part de l’estat espanyol, però ell estava parlant d’adscripcions nacionals, de sentiments nacionals, i en aquest aspecte és més que evident la diversitat d’adscripció nacional dels catalans. Si realment en Duran és el dirigent d’un partit nacionalista català i no vol provocar el dolor de cap i l’emprenyamenta dels seus militants, votants i connacionals, potser seria el moment de començar a saber que estat i nació no són sinònims, i que ciutadania i nacionalitat tampoc.

Blogger finalment en català

2007-06-23T16:15:00.000+02:00

Blogger és segurament el programa més popular arreu del món per poder escriure aquests diaris personals que avui anomenem Blogs, poc a poc ha anat incorporant el català en totes les seves parts, avui finalment podem dir que està totalment disponible en la nostra llengua. Es un petit gran pas en la nostra normalització linguistica i nacional, per fortuna el villatge global deixa dia si dia també, les barraques espanyoles més lluny: Gràcies Blogger.

Barcelona i els Toros

2007-06-22T11:04:00.000+02:00

La ciutat de Barcelona té una llarga tradició en la celebració de les curses de braus. De fet la ciutat de Barcelona ha tingut fins a tres places en actiu, encara que actualment nomes una fa el que pot gràcies als turistes amb ganes de conèixer l’espanya de pandereta i als autobusos arribats d’arreu d’espanya l’altre dia per quasi omplir la plaça amb el retorn d’un “famós” torero madrileny.
Alguns sectors tauromàtics i altres obertament de l’espanyolisme més malaltís, vaig veure la imatge patètica d’aquell home embolicat amb la bandera espanyola insultant els manifestants antitaurins, han agafat la bandera de la defensa dels toros amb nom de la defensa de la tradició.
La tradició és una cosa molt bonica que serveix per tot, però com tot el que és humà és un invent, un invent que cada generació canvia al seu gust i a les seves necessitats. Cert que els toros són un acte celebrat històricament a la ciutat de Barcelona i a la resta de Catalunya, si algú vol també tinc documentada una festa amb bous a la ciutat de l’Alguer per celebrar l’arribada de l’Emperador Carles V, són part de la tradició? Si sense dubte. Estem obligats a fer per sempre més festes amb els toros? No, certament no! I aquí està la clau de l’engany, la tradició no justifica res, el fet que el meu besavi fos abonat a la Monumental i anés de putes amb el seu amic Carlos Gardel, no implica que jo i els meus germans per posar un exemple, estiguem “obligats” a seguir la tradició, en aquest cas familiar i col.lectiva al mateix temps.
La tradició és un invent que cada generació reelabora a la seva mesura, amb les influències culturals, socials, econòmiques i polítiques de la seva època, avui la festa dels toros és un element residual de l’espanyolisme més carrincló -encara que tingui uns bons altaveus com les demencials portades de la Vanguardia- que no permet mantenir cap estructura dedicada als toros oberta tot l’any a la ciutat de Barcelona, la seva desaparició és produirà per l’esgotament ideològic d’un model obsolet d’espanya, per una qüestió de consciència en defensa de la “dignitat” dels animals i especialment per la incapacitat de generar els recursos economics per mantenir un negoci, que és allò que al final del trajecte és qualsevol activitat humana, una forma per moure els recursos suficients per fer viure la gent. Només la injecció de diners públics pot tirar endavant aquell espectacle de mort pública de les besties i aquí els opositors haurien de jugar, i amb raó, en contra.

La Rahola i la carmanyola

2007-06-14T23:24:00.000+02:00

He llegit l’article de na Rahola on fa una carrega frontal contra en Vendrell, cada u és lliure de fer el que vol, no he llegit el llibre d’en Xavier Vendrell així que no puc opinar de les floretes que li dedica, per tant afers d’ells.
De totes maneres en crida l’atenció alguns aspectes de l’article de na Rahola, ja he pensat més d’una vegada que mentalment els seus referents són espanyols, per exemple en una entrevista ens deia:

" ¿Por qué es importante recordar la Noche de los Cristales Rotos?- Creo que es importante vacunarnos para siempre de la cultura de intolerancia más importante de la historia de la humanidad. En mi caso tengo un triple compromiso. Por española porque vengo de un país que inventó la inquisición, que inventó la expulsión de árabes y judíos, que inventó la cultura de la intolerancia. Segunda por europea, porque formo parte de un continente que creó una ideología totalitaria de muerte y masacró y además se destruyó a sí misma. Y además soy una persona de izquierdas preocupada por los valores de la libertad que incluyen la convivencia y la tolerancia."

No està malament per una independentista radical no?, no conec afirmacions d’aquest tipus en boca d’en Vendrell, d’en Puigcercós, Portabella, Carod... però si surten de la seva boca i no és casual que a l’article dedicat a Vendrell li fa una recomanació per estudiar a la universitat, quina universitat? Doncs la UNED, la universidad española a distancia, potser al seu imaginari universitari per adults no existeix la UOC, ja sé que sóc part interessada en aquest cas, però està molt clar al meu entendre quins són els referents culturals de na Rahola, no entro a valorar si positius a negatius, però si més no rars en una persona que s’ha declarat i potser és declara independentista.

Respecte al teòric pas d’en Vendrell de la bomba a la democràcia, la cosa fa riure, no fotis Rahola! et passes la vida defensant un estat que ha nascut de les mans de gent que dinamitaven l’Hotel Estrella de David a Jerusalem i ara et poses purista amb el pobre Vendrell, en Xavier Vendrell ha fet un recorregut polític com tants altres polítics del món, alguns d’ells han arribat a cap d’estat i altres premi Nobel de la Pau, en Vendrell té el merit de ser el Conseller de la Generalitat més breu, res comparable de moment.

Partit Catalunya-Espanya

2007-06-12T21:58:00.000+02:00

Els espanyols estan emprenyats, una seva selecció ha anat a Rússia a jugar el Mundial de Futbol sala i ha perdut, paciència l’esport és així! En Diego López Garrido (portaveu del grup del PSOE al Congrés) ha declarat que “l'Advocacia General de l'Estat estudiarà les circumstàncies” home! Que estudiaran, si els gols eren vàlids? Si era fora de joc? El grau d’estupidesa no té límit, no són els estats a organitzar les competicions, són associacions privades i això encara no els ha entrat al cap, estan tant acostumats a la pressió indeguda i al xantatge econòmic que quan hi ha una cosa que no els funciona van en crisi i aleshores, que fan, doncs res home, uns advocats per veure a qui podem donar-li castanya. No importa, és una batalla llarga, molt llarga, massa llarga, però la tenen perduda, el temps els posarà al seu lloc.
Algun periodista espavilat ha escrit que era una competició no oficial, simplement patètic, era i és oficial d’una federació internacional que no vol estar dins la FIFA, l'Associació Mundial de Futbol Sala no vol que la FIFA entre en les competicions d’aquest esport i ens trobem amb dues competicions, la Federació Catalana fa part de l’AMFS i l’espanyola de la FIFA, però ens trobem que hi ha clubs espanyols que fan part l'Associació Nacional Independent de Futbol Sala que tampoc vol saber res amb la FIFA i ja tenim l’embolic, així que la veritat és que el torneig era oficial. Nomes hi ha una possibilitat perque Espanya impedeixi el desenvolupament de les seleccions catalanes, una llei que condemni a la presó els esportistes catalans que juguin amb les nostres seleccions, arribaran a tant? Alguns ho voldrien, veurem fins on arriben amb la seva estupidesa. Si en Zaplana i en Garrido estan d'acord vol dir que el camí és el correcte.

Municipals alguereses (III). Martinelli el rei de les preferències

2007-06-05T23:25:00.001+02:00

L’altre dia reflexionava sobre el gran nombre de vots d’en Gianni Martinelli, la seva manca de campanya electoral estricta i el seu gran resultat electoral 736 preferències, a les anteriors ja en va treure 519, l’altre dia en deia a mi mateix, com és possible aquesta acumulació de força electoral i no hi ha per part de la premsa local la més mínima intenció interpretativa del vot. Finalment poc a poc arriba, el diari electrònic Alguer.it en fa una entrevista, interessant de llegir, de la qual el més interessant és allò que no diu, perque francament l’entrevista està feta per un amic, un germà, un familiar, un empleat, és una plàcida conversa entre amics, contrasta seriament a l’ultima entrevista amb Nicola Salvio on el to inquisitorial de l’entrevistador feia dir a Salvio coses tan suculentes com “No sóc l’home de Giorico”, doncs potser a Martinelli algun periodista intrèpid hauria de demanar-li amb més profunditat que i qui representa, a més de com ell diu el seu cercle familiar, amics i coneguts. Aquest aspecte de l’acumulació de vot ja és important, però no determinant, a l’Alguer hi ha candidats que no els vota ni la dona ni la mare, sé que és una interpretació masclista però les quotes roses a l’Alguer són pura fantasia.
Això de saber, qui representa a qui, no és un afany inquisitorial, penso que en una democràcia els grups de poder poden intervenir, l’únic problema és fer-ho de manera amagada, si és fa públicament no hi ha cap problema, per posar un exemple democràtic pensem en el suport públic i notori de les corporacions econòmiques americanes a un o diversos candidats, a la llum del dia i sense vergonyes. La rumorologia sobre suposats o veritables recolzaments a un candidat o a un altre per part de notables empresaris locals fan mal i distorsionen el joc democràtic, si això és produeix a la llum del dia tot és clarificador i afavoreix la llibertat dels electors a l’hora d’escollir candidats.
De totes maneres hi ha un parell de coses que m’han sorprès del nou conseller, una en la que és mostra partidari d’incorporar al nou govern municipal Giovani Uniti, francament dissenteixo profundament que és faci entrar per la porta posterior grups o persones que no tenen el consens mínim electoral, i dic més, personalment penso que tots tenim dret a fer politica, a participar de la vida publica, però al meu entendre la gent que la fa ha de tenir una formació acadèmica i/o professional prèvia per poder oferir alguna cosa a la comunitat, la politica no ha de ser el camí fàcil d’algú que vol “sistemar-se” i de fet no té ni ofici ni benefici. L’actual majoria de govern actual té persones capacitades per realitzar el treball polític administratiu a la Ciutat, sense necessitat d’anar a cercar persones i organitzacions que els electors han deixat fora del govern municipal.
L’altre concepte amb el qual discrepo profundament és el seu pensament sobre la filosofia politica “Nella politica ci sono troppi discorsi filosofici, mentre la gente vuole concretezza. Chi governa ha la responsabilità di decidere, ma si deve soprattutto impegnare a fare. “ Doncs ni molt ni poc el pensament filosòfic, la politica és pensar col·lectivament sobre el be de la col·lectivitat, sense una línia concreta d’actuació no hi ha acció, no hi ha projecte, pensar, filosofar és una necessitat de la politica, sense això no es poden prendre decisions, primer és pensa i després és menester actuar, si fas al contrari normalment acabes molt malament, no en politica, sino en qualsevol activitat humana.

Municipals Alguereses (II)

2007-06-02T02:05:00.000+02:00

En els darrers temps hi ha a Catalunya una certa tendència a mirar el dit model italià, model que personalment penso que no existeix, concretament en nom de la democràcia participativa alguns parlen d’eleccions primàries, de la possibilitat de llistes obertes i el President Maragall sembla interessat a encapçalar la creació del Partit Democràtic, encara no sé si serà el Partit Democràtic espanyol, català o tots dos, projecte que no lliga amb la seva presència al PSC, i aquest si que és un problema greu i no les suposades o reals discussions a ERC. En Maragall haurà d’aclarir-se algun dia, qui és, on és i on va, o deixar de marejar la perdiu d’una vegada.
El model italià veritablement no existeix, si alguns pensen que això de fer governs de 3 partits és complicat, poden imaginar que és fer un govern amb 9 partits i tenir una oposició amb altres nou. Això del tripartit a Itàlia el fan els nens al patí de l’escola.
Tornant a les eleccions alguereses en concret i a la teòrica democràcia participativa, aclarir alguns conceptes que crec importants, del tema primàries dir que Itàlia és una mala copia del model nord-americà, si als EEUU aquesta consulta està dins de tot un sistema més complex i permet als membres i simpatitzants d’un dels dos partits de confrontar programes i idees, a Itàlia és una confrontació entre els diversos partits d’una mateixa coalició, on pesa més el color del candidat que les seves propostes. A l’Alguer el candidat de l’esquerra va ser escollit amb aquest sistema i sense dubte no era el millor candidat per enfrontar-se a Marco Tedde.
De la democràcia de les llistes obertes hauria molt a dir, si a les grans ciutats pot ser i semblar un vot més democràtic on el ciutadà trià el seu candidat preferit, a les petites i mitjanes poblacions és una porta oberta al vot clientelar o “caciquil”, on els electors poden ser condicionats encara més pels poders economics locals i provoca l’existència d’una sèrie de bosses electorals controlades en mans dels més potents de la ciutat, a l’Alguer per posar la ciutat com a exemple, el conseller més votat és un senyor que no ha fet campanya electoral, és diu Gianni Martinelli i té ell solet 736, en contraposició per exemple a l’Assessor Antonello Muroni que durant 5 anys ha estat tots els dies sortint a la televisió local, perque de fet era ell aquell que donava la cara en representació del govern municipal, ha fet un gran resultat de "només" 482 preferències després de cinc anys de treball, com expliquem la diferència? Aquesta pregunta que cap dels diaris locals s’ha fet, hauria de ser clau per entendre la teòrica democràcia de les llistes obertes, en tota democràcia els grups de pressió existeixen, amb les llistes obertes la seva presència és fa evident i condiciona l’elecció dels candidats amb molta més força que amb les llistes tancades. La cosa arriba a un extrem tant greu que la llei electoral ha de prohibir la utilització de telèfons mòbils amb la maquina fotogràfica incorporada, per evitar que el votant fotografiï la papereta electoral amb el nom del candidat “preferit” per demostrar el compliment del vot.

Portabella, una “bestia” de la política.

2007-05-30T19:30:00.000+02:00

No recordo quan va ser, però en X.Vendrell en una conversa em va donar aquesta definició d’ell, és una bestia de la política, el vaig mirar una mica perplexa, sense creure les seves paraules, però la veritat avui li he de donar tota la raó. En Portabella amb el seu toc d’avui ha mogut totes les peces del tauler i sense despentinar-se, quan Portabella anuncia de manera solemne que no és un moviment tàctic, que va fora de la majoria de govern a Barcelona, la cosa va molt seria, perque sinó hi ha per part dels socialistes un canvi d’actitud fonamental no hi ha marxa enrera per la posició de Portabella, sinó el seu discurs quedaria en un no res i tot l’efecte positiu vers la ciutadania, el passaria encara un compte polític pitjor a la pèrdua de només un regidor.
En les entrevistes de campanya electoral el vaig escoltar dir “ja ho trobarem” dirigit a en Jordi Hereu i la seva vergonyant baixada de pantalons amb el castell de Montjuïc, doncs bé en Jordi Hereu ja l’ha trobat, i no el veig capaç de resistir trobar-se amb un govern de minoria amb l'Imma Mayol.

Crònica d’una mort anunciada (I). Municipals a l'Alguer

2007-05-29T23:30:00.000+02:00

Que el centre-esquerra alguerès anava a perdre el sabíem fins els pollastres, el que ens ha sorprès és el resultat, no tant el fet que Tedde aconseguís guanyar a la primera volta, sino el fet que ho faci amb el doble dels vots que l’esquerra.
Una victòria d’aquestes característiques parteix certament del mèrit del vencedor, però quan pren les dimensions com aquestes que tenim ara, cal cercar l’explicació també en la incapacitat de l’adversari en poder crear una alternativa real amb la qual confrontar-se amb dignitat i voluntat de vèncer.
Sorprèn que després de la desfeta el candidat de l’esquerra ens digui que l’electorat no ha entès el missatge, quan un polític fa una declaració dels tipus és que no compren res, no és l’electorat que no ha entès, és ell que no sap transmetre, avui Curedda, com Sechi en el seu moment fan de la seva arrogància la principal arma amb el qual són derrotats.
El problema de l’esquerra algueresa no és conjuntural, és estructural, i amb l’actual composició del consistori alguerès cap dels representants del centre-esquerra és capaç d’articular una oposició que sigui alternativa a l’actual majoria de la dreta, al ritme que portem tindrem aquesta majoria per vint anys. Difícil serà construir una alternativa d’esquerres a la ciutat, quan després de la monumental garrotada els DS i la Margherita encara celebren que tenen sis consellers, sis de trenta, però que dimonis estaven celebrant?
Desitjo el millor a la nova administració algueresa, que sigui capaç de governar la ciutat pensant en tots, malgrat conec perfectament els interessos que hi ha darrera de molts dels membres de l’actual Consell, però la politica també és això, el saber governar els diversos interessos en conflicte. Espero, desitjo, que el centre-esquerra algueresa articuli un discurs creïble pel conjunt de la societat, que alguns dels personatges que han estat protagonistes de l’esquerra algueresa en els últims trenta anys desapareixen definitivament del panorama polític, que tinguin com a mínim aquest acte final de decència, perque amb el seu sectarisme, la seva incapacitat per comprendre la realitat i la seva pretensió de ser els únics en tenir la veritat absoluta han portat a aquest desastre que ha deixat orfes a tants homes i dones de l’esquerra ciutadana.

La demencial esquerra jacobina italiana i algueresa

2007-05-17T23:23:00.001+02:00

Que l’estat italià és més o menys una república bananera és cosa sabuda, de totes maneres entre una república bananera i una monarquia bananera sempre millor la forma republicana que aquella monàrquica, és simplement una qüestió d'higiene democràtica. Però apart d’aquesta consideració general sobre la forma formal d’estat, com a persona que fa part de l’esquerra sociològica, ideològica i aquella militant, l’esquerra italiana em provoca cada dia més molèsties, l’ultima perla ha estat la reforma per fer de l’italià la llengua oficial de l’estat, no era suficient l’oficialitat de facto i el genocidi cultural realitzat en aquests anys contra les minories lingüístiques a Itàlia, sinó que ara calia consagrar la seva oficialitat. Algú podria pensar que és una iniciativa politica d’aquells ex-camises negres d’Allianza Nazionale, però no, és la nostra esquerra jacobina amb les seves diverses tonalitats de color agafen la bandera tricolor per iniciar una orgia patrioteristica contra aquells pobres desgraciats que tenen altres idiomes i fan part de l’estat italià, fet que afecta agradi o no primer de tot als sards que són la primera minoria demograficament parlant i després clar als algueresos que parlen català de l’Alguer. Per cert, dins aquest atac de jacobinisme agut l’esquerra algueresa arranca amb fervor patriòtic i ens regala un bonic punt sobra la identitat en el seu programa municipal on es diu literalment entre altres perles cultivades: “Tanto meno, la lingua locale può essere motivo di esclusione delle migliaia di concittadini che non la conoscono e non la parlano”
Nomes des de la mala fe i la mentida és pot afirmar que a l’Alguer els algueresos realitzant discriminació lingüística, els algueresos que parlen català són una minoria que claudica de fa temps enfront de qualsevol que parla l’italià i l’italià és la llengua hegemònica a la ciutat, una declaració com la que fa aquest manifest electoral només pot partir de la ment malaltissa d’algú que vol la desaparició de la vida social de l’Alguerès i la seva reclusió a l’àmbit de cantar tots contents i embriacs una bella cançó dedicada a Txu Franciscu. Els creadors del mite de l’italianitat no descansen. Agradi o no si alguna llengua avui està discriminada i en vies de desaparèixer és la llengua de la ciutat, “L'identità di una città non può riguardare una minoranza di cittadini – secondo gli ultimi dati, solo il 30% degli attuali 40.000 abitanti parla l'algherese –, ma deve coinvolgerli
tutti, compresi quelli di recente immigrazione che non possono continuare a sentirsi stranieri in patria” aquests fenòmens de la sociolingüística encara no han entès que els únics que és senten estrangers en patria son els algueresos? Jo penso que si, és simplement que ells han decidit que el millor que pot passar és que l’alguerès desaparegui, i que tots siguin feliços en “patria”, italiana certamente! No penses algú que hi ha algun projecte de sarditat nacional sota tanta retòrica inconsistent.

L’experiència d’Oristany

2007-05-09T20:05:00.000+02:00

La politica sarda en general és d’una complexitat tremenda, i moltes vegades d’una mediocritat colonial terrible, és per això que sento una alegria especial al trobar processos de clarificació nacional sarda encara que siguin molt esporàdics i limitats, és el cas de la candidatura a Síndic de Carlo Pettinau al municipi d’Oristany, finalment una coalició sardista amb cara i ulls al davant de la qual hi ha una persona capaç que no necessita posar-se barretina per dir que és sard i independentista, de cor li desitjo el millor resultat possible enfront del mortal bipolarisme italianofil. La candidatura de Pettinau té el suport del Partit Sard d’Acció (PSADZ) i de Sardegna Natzione, les dues forces polítiques tradicionals del sardisme.
Segons el meu modest entendre i manca l’anima més dretana del nacionalisme sard, Fortza Paris, la creació d’un “Polo” nacionalitari era l’objectiu de l’amic Carlo Monaco (PSDAZ) llàstima que finalment la gent de Fortza Paris ha optat per continuar a jugar políticament dins el camp del centredreta italianofil, la candidatura de Pettinau és un senyal que desitjo tingui una continuïtat en la creació d’un bloc patriòtic sard fora de les dinàmiques de “politiqueria” italiana de la dreta i l’esquerra .

Maragall i la “malaltia” del Partito Democratico

2007-05-08T19:51:00.000+02:00

L’ex-president Maragall és un italianofil de fa molt de temps, té bons amics entre els impulsors del nou “invent” de l’ex-esquerra italiana, el Partito Democratico de Prodi, Rutelli, D’Alema.... una amistat d’anys amb Rutelli i amb Massimo Cacciare dos homes forjats al poder municipal com ell.
El nou subjecte polític vol ser una unió de l’antiga esquerra de la DC amb la dreta del PCI, el “compromís històric” fet partit amb un ex-Radical convertit al catolicisme com a cap del projecte (Rutelli), una bona empanada politica de difícil digestió, que deixa fora els hereus presentables de l’antic PS de Craxi i l’esquerra del PCI reconvertit ara en DS. El nou subjecte polític pot tenir un cert èxit a l’estat italià on la fragmentació politica arriba a la paranoia, però no deixa de ser curiós que neix creant la ruptura encara que sigui civilitzada dels DS, més fragmentació de moment.
El malestar dels socialistes amb en Maragall és doble, un estrictament nacional, els ha deixat amb el cul enlaire dient la veritat sobre l’actuació de Zapatero en tot el procés de l’estatut, de fet Maragall és deixa ell mateix destapat, perque ara diu en públic allò que els seus socis d’ERC deien fa nomes uns mesos? L’altre i no crec anar molt errat, que en Maragall ja ha decidit crear un nou subjecte polític en la línia del Partit Democràtic Europeu de la qual ja fa part Rutelli i la seva “Margherita” i els ex-fundadors de la internacional demòcrata cristiana els bascos del Partit Nacionalista Basc que van ser obligats a marxar en els moments de màxim esplendor europeu de l’Aznarisme de la seva antiga organització internacional.Per cert els dirigents bascos anaven a sopar amb Maragall aquests dies per Roma. La creació d’un nou partit crea problemes greus als socialistes, escoltar els silencis significatius de Miquel Iceta al seu blog i llegir l’informe d’en Raimon Obiols al respecte del Partit Democràtic permet tenir un quadre bastant complert de la “malaltia Maragall” en tota la seva complexitat.

Els de Bétera i la Carrasqueta de TV3

2007-04-27T02:05:00.000+02:00

Fa uns pocs dies vaig tenir la sort de tornar a coincidir amb l’expedició de valencians a l’Alguer, organitzada pels Amics de l’Alguer de València, associació amb seu a la Societat Coral El Micalet i que porta endavant l’amic Taronger.
Entre els expedicionaris en Màrius, un vell conegut amb el qual l’any 92 conjuntament i gràcies als germans Partal, en Vicent i en Joan, vaig tenir el privilegi de participar a les Festes de la Coetà, una de les festes de foc més impressionants de la nostra terra i a la qual malgrat ser un foraster a la ciutat vaig poder participar gràcies a ells, mai els agrairé prou aquella oportunitat de respirar l’olor a pólvora pels carrers de Bétera. Molts anys després torno a trobar a en Màrius pels carrers de l’Alguer i sento una emoció especial de recordar aquelles belles jornades a Bétera, amb els Partal de “Ca Montes” i tots els seus amics i companyons. El temps passa però les emocions i les imatges dels moments plàcids i tranquils resten, i recordar-los és una sensació agradable. M’ha sabut greu no poder dedicar més temps a en Màrius, però per ell eren dies de festa i per mi d’anar a Sassari a la Universitat, així que hem compartit una passejada col.lectiva pels carrers de la ciutat on he intentat introduir els nostres visitants a la realitat històrica, cultural i social de la nostra ciutat. Espero que ens tornarem a trobar amb en Màrius, qui sap potser la propera vegada serà caminat pels carrers de Bétera.
No sé si en Màrius serà a la Carrasqueta durant aquestes properes hores, ni si els germans Partal seran presents, jo no podré físicament, però seré amb ells amb els meus pensaments, i amb aquestes quatre lletres que llenço a la xarxa per tornar a afirmar una vegada més que el meu país és llarg i no quadrat i que sense els nostres compatriotes del sud el nord està coix, per no perdre el nord celebro que el bon amic Agustí Cerdà hi sigui demà a evitar el tancament, desitjo que aquest tancament no és produeixi, però si és produís el PP haurà cremat les seves naus, i sino al temps.

Aeroports

2007-04-24T10:02:00.000+02:00

En els últims mesos els aeroports semblen ser el tema central de la vida politica catalana. Personalment considero el tema important, però en comença a cansar com a substitutiu del veritable debat per la sobirania.
Ara sembla que hi ha un cert escàndol per les paraules d’en Josep Huguet per una possible crida al boicot a l’aeroport de Madrid, no sé si era la intenció del conseller, però la veritat l’escàndol és estúpid, no cal cridar al boicot a l’Aeroport de Madrid, cal cridar als ciutadans catalans a pensar com a Europeus, i si pensem en lògica europea Madrid és poques vegades l’aeroport convenient i preferencial per fer viatges intercontinentals, per no parlar dels vols europeus que són vols ja interns, malgrat el que pugui dir aquell xicotet que sembla ha estudiat a ESADE i vol que la gent el voti per ser Alcalde de Barcelona. La cosa és simple, res de boicot simplement llibertat de mercat, i el mercat penalitza aquell forat al cul del mon que és Barajas, que els consumidors catalans és mirin la butxaca i decideixin si han de gastar més i perdre diners amb una companyia que ha tractat i tracta sempre el nostre país com a territori colonial. Contra el provincialisme madrileny els vols a tots els grans aeroports europeus és una alternativa valida.

TV3 i els catalans

2007-03-26T17:15:00.000+02:00

Serà per la meva formació politica de base neix amb el PSAN i això et marca nacionalment per sempre, el meu país és llarg com una botifarra i pensar que la Televisió Catalana no podrà ser vista per una gran part dels meus compatriotes del sud que no tinguin el satèl·lit em provoca indignació i “cabreig”, és fàcil dir que tot és una maniobra dels espanyols, doncs no! Tot aquest merder l’organitzem nosaltres solets, l’exministre d’Indústria Montilla és un català, l’actual ministre d’Indústria és un català en Joan Clos, els que la volen tancar són catalans i els seus cognoms no deixen marge de dubte, quan un és diu Camps de llinatge pot donar totes les voltes que vol, però els orígens són els orígens i són indiscutibles. Per tant sense posar en dubte que són un país ocupat, que ho som! Nosaltres solets i amb gran dosis d’estupidesa i d’oportunisme ens organitzem uns bons “festivals”, esperem que Eliseu faci el treball que ha de fer i que l’Agustí faci el mateix per allà els madriles.

Prodi i el Papa rei

2007-02-21T23:05:00.000+01:00

Ara feia temps que no trobava el temps, que no tenia ganes d’escriure, de fet sempre he agafat la idea d’aquest diari com la d’escriure quan tinc ganes de fer-ho, avui que ha caigut el govern Prodi torno a sentir la necessitat d'escriure, un govern nascut dèbil des de l’inici, fragilitat dels números al Senat i fragilitat de la pròpia composició de la majoria de govern, massa heterogènica per aguantar llarg temps, la crisi possiblement és solucionarà ara però tornarà a aparèixer, masses diferències entre un centre/esquerra reformista i una esquerra radical que malgrat ser minoria té la força de decidir majories. De totes maneres la caiguda del govern Prodi d’avui té una altra lectura, tots els partits de l’actual majoria havien donat públicament el suport a D'Alema i la política exterior italiana, la declaració de vot dels caps de grup era clara, han existit dos franctiradors que han impedit arribar als 160 vots, però amb el vot positiu d’aquests dos senadors ara dissidents continuava existint el problema de no arribar a la majoria, el significatiu és que aquesta majoria al senat ha pogut anar endavant gràcies als vots de tots els senadors vitalicis, majoritariament democratacristians que fins ara han donat suport al govern d’un altre demòcrata cristià com Prodi, que ha passat? El perquè de les seves abstencions i vots contraris a una política exterior continuista a la fi del trajecte de l’antiga DC, potser sóc mal pensat? Prodi ha rebut una comunicació de la Conferència Episcopal Italiana, el govern Prodi està preparant una llei limitada de reconeixement a les parelles de fet i troba una oposició brutal, d’ingerència de les jerarquies eclesiàstiques dins les estructures de l’estat italià, el Papa rei no existeix més, però els homes del vaticà fan sentir el seu pes polític, avui al senat els democratacristians amb el vell Andreoti han tornat a recordar a qui vol escoltar que els Estats Papals no existeixen més però els homes del Papa si.

Escopiu a la closca pelada dels tirans putrefactes

2006-12-13T11:51:00.000+01:00

El net del general Carlos Prats ha anat a escopir a la cara del traïdor assassí que va matar els seus avis, és el mínim que mereixia un personatge com en Pinochet, l’acte de Francisco Cuadrado Prats és un acte que l’honora, el seu gest representa el gest de menyspreu, vers la “Rata de la més mala delinqüència” que diria l’estimat Joan Brossa, dels milers de víctimes de la terrible dictadura.
Alguns comentaristes en els últims dies dediquen comparacions de Pinochet amb Fidel Castro, comparacions estúpides en el fons i en les formes, jo no dubto a desitjar el més ràpid retorn a la democràcia al poble de Cuba, però senyors meus l'única comparació possible per Pinochet és Salvador Allende, President elegit democràticament i màrtir de la llibertat assassinat per un general traïdor. Diguem no una vegada més al revisionisme històric, el judici sobre Fidel i el seu règim el farà el seu poble i la historia, la qual no necessàriament l’absoldrà aquesta vegada, però utilitzar Fidel Castro per disminuir i relativitzar els crims de Pinochet és immoral i criminal.

L’amic Luca Scala em fa arribar un poema de Mario Benedetti de joia per la mort del tirà, el reprodueixo, és una poesia que recull be l’estat d’ànim de tants, faig el mateix amb una poesia de Brossa que m’agrada especialment, dedicada al bord del General Franco, però potser aplicada a Pinochet.

A la Muerte de un Canalla

Per: Mario Benedetti (data de publicació:10/12/2006)

Los canallas viven mucho, pero algún día se mueren

Obituario con hurras

Vamos a festejarlo
vengan todos
los inocentes
los damnificados los que gritan de noche
los que sueñan de día
los que sufren el cuerpo
los que alojan fantasmas
los que pisan descalzos
los que blasfeman y arden
los pobres congelados
los que quieren a alguien
los que nunca se olvidan
vamos a festejarlo
vengan todos
el crápula se ha muerto
se acabó el alma negra
el ladrón
el cochino
se acabó para siempre
hurra
que vengan todos
vamos a festejarlo
a no decir
la muerte
siempre lo borra todo
todo lo purifica
cualquier día
la muerte
no borra nada
quedan
siempre las cicatrices
hurra
murió el cretino
vamos a festejarlo
a no llorar de vicio
que lloren sus iguales
y se traguen sus lágrimas
se acabó el monstruo prócer
se acabó para siempre
vamos a festejarlo
a no ponernos tibios
a no creer que éste
es un muerto cualquiera
vamos a festejarlo
a no volvernos flojos
a no olvidar que éste
es un muerto de mierda

CONTRA L'AMOR...

Contra l'amor hi ha un llop llopàs culpable
Miserable cervell cèntim lunar
Ridícul als diaris detestable
Comediant de Crist no per atzar
Té llotja principesca dins l'estable
Els timbals tallen la paraula al mar
A l'ou del món s'hi genera el diable
I el monstre que es permet és militar
L'arbreda de tants ceptres ja l'esquerda
L'empremta del seu polze criminal
Se senya amb la mà dreta tota verda
Amb la mà esquerra estreny el seu punyal
Funest feixista càlcul ple de merda
Avança sota el pal.li el general.

FINAL!

Havies d’haver fet un altre fi;
et mereixes, hipòcrita, un mur a
un altre clos. La teva dictadura,
la teva puta vida d’assassí,
quin incendi de sang!

Podrit botxí, prou t’havia d’haver estovat
la dura fosca dels pobles, donat a tortura,
penjat d’un arbre al fons d’algun camí.

Rata de la més mala delinqüència,
t’esqueia una altre mort amb violència,
la fi de tants des d’aquell juliol.

Però l’has feta de tirà espanyol,
sol i hivernat, gargall de la ciència
i amb tuf de sang i merda, Sa Excremència!

Glòria del bunyol,
ha mort el dictador més vell d’Europa.
Una abraçada, amor, i alcem la copa!

20 de novembre 1975
Antologia de poemes de revolta (1943-1978) Joan Brossa

Pinochet és mort. Visca la vida i la llibertat

2006-12-11T00:38:00.000+01:00

La meva educació em portaria a evitar estar content per la mort d’algú, però no puc evitar-ho, aquell bord assassí d’en Pinochet és mort, una mort immerescuda al llit, mereixia un altre tipus de mort, cruel com la que ell va provocar a tants milers de persones.
Masses dictadors han mort tranquil·lament al seu llit, esperem que sigui el final d’una època i que Xile i tota llatinoamericà puguin viure en llibertat. Avui més que mai les mans netes de Víctor Jara sonen amb potència per tots els camins d’Amèrica i del món. En record d’en Víctor i de totes víctimes de la dictadura pinochetista.

La Federació Catalana de Patinatge a competir a sudamerica

2006-12-09T22:19:00.000+01:00

La veritat és que en un primer moment vaig tenir una sorpresa, però després reflexionant penso que el més important és poder competir en nom del nostre país, segurament el més “normal” seria fer-ho a Europa, però com els nostres “simpàtics” veïns de ponent ens prohibeixen fer-ho, doncs endavant i el temps posarà les coses al seu lloc és necessari ser persistents i anar endavant.
He recollit visitant les webs de la nostra federació de patinatge i aquella dels veïns de ponent la seva reconstrucció històrica de la implantació del patinatge a l’estat espanyol, després de llegir-ho és encara més clar que estem parlant de dos països diferents i per tant de dues federacions absolutament diferents. Bona sort i total recolzament als directius de la Federació Catalana de Patinatge.

"Els inicis del patinatge en el nostre país daten de principis del segle XX. Totes les fonts ens indiquen que el primer partit celebrat a Espanya d’hoquei patins fou a Barcelona. (1905)
La moda de les pistes de patinatge va arrelar amb força a partir d’aleshores. La ciutat comtal es va convertir en el bressol del patinatge català, on grups de joves van començar a improvisar alguns partits d’hoquei patins en places públiques com ara el Turó Park.
El 1924 es va fundar a Montreux la Federació Internacional de Patinatge, presidida pel suís Fred Renkewitz.
Arran d’això es van crear els primers clubs catalans que a partir de 1930 van constituir la Federació Catalana d’Hoquei Patins presidida per un italià afincat a Barcelona, Luis Pirenti di Campagna. L’any següent comencen les competicions oficials d’aquesta modalitat.
Durant els primers anys de la dècada dels 30 es van celebrar els primers campionats de Catalunya d’hoquei patins.
Després de l’impàs de la Guerra Civil i amb la creació de la Real Federación Española de Patinaje y Hockey el 1943 i la posterior refundació en Federación Española de Patinaje el 1954 sota la presidència de Joan Antoni Samaranch, la Federació Catalana com a tal queda diluida en quatre federacions provincials perdent d’aquesta manera el protagonisme que havia tingut durant els anys 30 coincidint amb el període de la 2ª República i amb el restabliment de la Generalitat de Catalunya." Web F.C.P

"En el año 1946 se creó la Federación Española de Hockey y Patinaje y España debutó en competiciones internacionales en 1947 en un campeonato celebrado en Lisboa (Portugal).

En estos años la aportación de Juan Antonio Samaranch (jugador, entrenador y directivo), fue muy valiosa. Así, en 1954 se creó la Federación Española de Patinaje, desligada ya del hockey sobre hierba, presidida precisamente por Samaranch" Web F.E.P

SIDA, ESGLÉSIA, JERC i JSC

2006-12-02T19:44:00.000+01:00

Segurament una de les pandèmies més devastants dels últims segles és l'AIDS-SIDA, malaltia de transmissió sexual que destrueix poblacions senceres de diversos països africans, que no tenen la possibilitat d'accedir als tractaments mèdics, que tenen uns preus al·lucinants per uns països portats a la ruïna econòmica i humana.
Allò cert és que l'església catòlica té a vegades una visió molt restringida de la sexualitat humana, primer com a simple vehicle de reproducció, i després realitzant una lectura "naturalistica" del control de la natalitat, vull dir que per controlar la natalitat nomes és possible segons les autoritats eclesiàstiques solucions naturals, abstinència i control del cicle de la dona, de fet no tinc res a dir d'aquestes normes, si la pretensió és imposar-les a la comunitat de creients, ells decidiran si seguir-les o no, encara que tinc la intuïció que la comunitat de creients va per un costat i la jerarquia per un altre. Una altra cosa és intentar que les seves consideracions morals de grup siguin assumides per l'estat laic com tantes vegades pretén l'església en aquests afers i fer-les extensives a tots els ciutadans.
L'home és per essència l'animal que controla i transforma la natura, la seva pròpia i la de les altres especies, l'home és transformació de la natura per convertir-la en cultura, totes les activitats humanes estan basades en la transformació i control de la natura i la nostra sexualitat no és una excepció, fet que l'església és nega a acceptar.
Però no és la meva intenció fer una diatriba anticlerical, és ideologicament fàcil. He pogut llegir que les JERC i de les JSC repartien preservatius gratuitament, no em provoquen cap escàndol, em semblen fins hi tot una mesura adequada, però cal veure les coses amb tota la seva dimensió, l'església actua farisaicament amb la utilització dels anticonceptius i concretament amb la utilització dels preservatius per evitar el contagi de la mortal malaltia, però al mateix temps molt homes i dones d'aquesta mateixa església són els únics que donen ajut i consol a milers de pobres malalts en els llocs més desgraciats de l'Àfrica i això va reconegut socialment i col·lectivament, l'entrebanc ideològic de l'església amb els preservatius és mínim, el veritable gran problema són les cases farmacèutiques i el control de la recerca nomes feta amb expectatives econòmiques. Forçar a les cases farmacèutiques a liberalitzar els medicaments en el cas de malalties com la SIDA i d'altres casos greus si és realment un canvi radical, repartir preservatius és només passar de puntetes sobre els problemes reals.

Espriu i Montilla

2006-11-29T10:01:00.000+01:00

El nou President de la Generalitat ha pres possessió del seu càrrec, dir que li desitjo tota la sort possible i al país també, i a tots nosaltres la voluntat col·lectiva d’empènyer les nostres institucions i partits en el camí de constituir-nos en un estat, per alguns, aquest és el punt final de la seva generació, per a mi és una fermada tècnica vers la constitució d’un estat nacional català de sobirania limitada dins de l'Europa unida, com tots, com volen els turcs que acullen el Papa en la seva visita apostòlica.
No vull ser apocalíptic, de fet estic cansat d’escoltar i llegir apocalíptics “polítics” que decreten la fi de la nació amb el nou President, però continuo pensant que altres caps eren més adequats per aquest encàrrec dins mateix de la coalició que governarà el país els propers 4 anys, però el temps a molt breu ens dirà si aquesta era una apreciació correcta o errònia, el temps és una cura magnifica i acaba posant les coses i les persones al seu lloc.
El President Montilla ha escollit un vers d’Espriu per a definir el seu mandat, més enllà dels criteris estètics personals i de les capacitats de llegir correctament el text, el President cau en el tòpic del poeta nacional atribuït a Espriu, llegir Papasseit hauria estat un senyal de que aquest President i el seu govern entenen la cultura com un fet inseparable al benestar de les classes treballadores catalanes de les quals sorgeix la figura de Papasseit, esperem poder escoltar la veu del poeta del port i de les llibertats nacionals a les sales nobles de Palau i que en elles es facin les “Conspiracions” oportunes.

Salvador Espriu
La pell de brau
XXIV

Si et criden a guiar
un breu moment
del mil·lenari pas
de les generacions,
aparta l’or,
la son i el nom.

També la inflor
buida dels mots,
la vergonya del ventre
i dels honors.

Imposaràs
la veritat
fins a la mort,
sense l’ajut
de cap consol.

No esperis mai
deixar record,
car ets tan sols
el més humil
dels servidors.

El desvalgut
i el qui sofreix
per sempre són
els teus únics senyors.

Excepte Déu,
que t’ha posat
dessota els peus
de tots.

El PSC i els Ciudadanos d’en Ribera

2006-11-23T00:05:00.000+01:00

Fa uns quants dies, concretament el divendres 3 de novembre al meu comentari “Un govern per a fer què?” reflexionava sobre el tractament que el PSC i concretament els seus “capitans” prepararien al nou partit dels “serbis”, doncs realment han tardat poc a reaccionar, i no només els “capitans” com creia jo, sinó tot el PSC ha declarat la guerra a aquells que han tingut la gosadia de fer-los perdre dos diputats. El germà del Conseller Nadal amb la seva artilleria pesada des de la direcció del Periodico ens ha informat que aquest noiet pur que apareixia en pilota picada als cartells de Ciudadanos era un militant del PP fins pocs mesos abans de ser el líder del nou invent politic. Segurament una ma innocenta des del PP els haurà ajudat a trobar la informació, en Mariano i companyia estan preocupats que l'invent corri per les espanyes.
No tenia cap dubte, però ara en tinc moltes menys, aniran a per ells, les municipals estan molt properes i els Socialistes no poden permetre un daltabaix a Barcelona, si els Ciudadanos tinguessin representació els pot arribar a trontollar l’alcaldia, encara que pugui semblar paradoxal els sectors “serbis dels capitans” seran els més durs amb ells, és un problema de representativitat, ells volen jugar a ser la representació “ètnica” de l’emigració espanyola i que algú intenti disputar aquest espai polític no és possible des de la seva òptica, la campanya Ciudadanos = marca blanca del PP ja està iniciada, i crec que Ciudadanos té poc a fer, la seva aparició és cojuntural per una suma de descontents, però no tenen la capacitat de crear un espai propi entre el PSC i el PP. Observem les municipals i després valorarem.

L’invent de la nació

2006-11-19T18:41:00.000+01:00

Alguns nous diputats al parlament de Catalunya, algun jurista insigne, un autor teatral i altres aus de diferent plomatge, han fet el descobriment de la “sopa d’all”, han descobert que la nació catalana és un invent, tenen tota la raó, si senyors és un invent, totes les nacions són un invent, perque només existeixen dues possibilitats, la nació és una creació social històrica o la nació és un designi diví en el qual un dia Déu nostre senyor va baixar del cel i va decidir: “Avui faré els catalans, i demà els espanyols, i després demà els italians”. Davant aquesta disjuntiva constitutiva de la nació, o com a creació social o com a designi diví, els laics optem a pensar que la nació és una construcció social històrica i per tant un invent, enfront de l’invent de la nació espanyola i el de la nació catalana, jo fa anys que vaig optar per aquell de la nació catalana, que preu per preu és un invent de la meva col·lectivitat, alguns encara pensen que l’invent de la “nació catalana” és un invent recent de la burgesia del país, enfront de tanta ignorància els recomano llegir “The god of modernity” del sociòleg catalano-cubà Josep R.Llobera, que per cert, la poden trobar també en versió castellana publicada per Anagrama, així potser algun d’ells descobrirà que totes les nacions són un invent, però algunes són un invent nefast i criminal com la nació espanyola.

Dues manifestacions

2006-11-12T01:47:00.000+01:00

Agradi o no Catalunya és una societat plural on el dret a manifestar està reconegut, i el mateix dia podem realitzar dues manifestacions amb uns objectius diferents, miro dues noticies de Vilaweb del 11/11/2006:
*Unes 1.500 persones es manifesten contra el Barcelona Meeting Point.
*Un miler de persones es manifesten a Barcelona contra el nou tripartit.
Les coses tenen la importància que tenen, ni més i menys, garantir que tot això pugui succeir sense problemes és una responsabilitat col·lectiva, el dia que aquestes dues manifestacions no és podran realitzar estarem mal posats. Els nostres conciutadans reclamen el dret a un habitatge digne a preus reals i no especulatius, altres reclamen Mas president Catalunya Independent, dues utopies? Sense cap mena de dubte, dins un sistema salvatge de mercat és difícil evitar l’especulació amb les necessitats primaris de les persones, la segona és irrealitzable, Catalunya serà un estat no tinc cap dubte d’això, els processos socials i polítics són dinàmics i canviants, però que en Mas sigui president d’una Catalunya independent és política ficció, el mateix interessat ha explicat per activa i per passiva que ell d’independència no en vol, xiquets, manifesteu-vos, crideu per la Independència de Catalunya, lluiteu cada dia per ella, però no poseu de cap un que no vol aconseguir-la.

Pota negra

2006-11-11T10:10:00.000+01:00

He trobat divertit el crit que algunes persones llençaven fa un parell de dies a la plaça Sant Jaume a la manifestació contra el Tripartit 2.0 "Mal per mal Maragall" segurament molts d’ells no pensaven el mateix fa tres anys en el moment que el President Maragall va arribar a l’acord del Tinell, però en aquell moment no van gosar sortir a manifestar-se. Sóc fermament partidari de la llibertat d’expressió, de tota, la d’aquells que manifestaven davant de les seus del PP i la d’aquells que fan el mateix enfront les seus d’ERC o enfront del Palau de la Generalitat, però no deixà de provocar-me una certa hilaritat algunes reaccions, hi ha una percentual important d’un cert etnicisme malaltís a les protestes, estic convençut que si el candidat socialista hauria estat n’Antoni Castells les reaccions no haurien estat les mateixes, personalment penso que en Montilla no té el perfil personal per exercir el càrrec de President de la Generalitat, és simplement una apreciació personal des de fora, no el conec personalment i per tant el meu judici el tinc deformat pels filtres mediatics i clar també per la seva actuació política que conec millor, però en el fons i en alguns casos no tant en el fons la recriminació a Montilla és que al final del trajecte no és un “pota negra”, li manca la patina necessari per ser acceptat com un dels “nostres”, en Castells que és igual d’espanyolista que en Montilla hauria provocat una altra reacció entre els votants convergents de les cassoles. Per cert, la pseudo revolta “espontània” contra Carod no és fruit de les bases emprenyades d’ERC pel pacte, és un “espectacle” organitzat pels quadres inferiors de CiU i el partit Unitat Catalana, amb la participació de votants convergents defraudats per la nova frustració que representa ser la minoria més votada i continuar estant a l’oposició, els quals parteixen d’un error bàsic, pensar que Esquerra és un apèndix radical de CiU, error que fins fa poc ha compartit tota l’estructura del partit i així els ha anat. Esquerra de la mateixa manera que CiU interpreta Catalunya segons els seus interessos (com tots), i des d’aquesta òptica estrictament partidistica el possible Front Patriòtic és fa impossible. Per cert, contràriament al que pensen els estrategues de les cassoles, la protesta no provocarà cap problema intern a Esquerra, és produirà un efecte contrari de tancament de files sobre les decisions preses, i els electors d’Esquerra no aniran en massa a votar a CiU, això és un somni d’una nit de tardor de molts dirigents i quadres de CiU que encara no s’han fet a l’idea del nou panorama politic català després de la retirada del President Pujol.

Il potere logora a chi non ce l’ha (II)

2006-11-06T12:09:00.000+01:00

El passat més de setembre em feia aquesta mateixa reflexió, els polítics catalans l’han aplicada amb determinació, tots han intentat governar de la forma que sigues, no perque siguin insensibles a la ideologia, sinó perque no hi ha res que desgasti més que estar a l’oposició. Els vells democratacristians italians creadors d’aquesta màxima política, sabien també que per enviar als inferns al PCI servia articular un bloc social anticomunista on ells fossin hegemònics però amb cabuda i espais per a socialistes, republicans, radicals, liberals... aquí en Madí ha tallat tots els ponts, en Duran els hi ha posat foc, i en Mas ha pagat creure la paraula d’en Zapatero. En ZP que és un politic que promet “l’oro i el moro” per després fer tot el contrari, ens va prometre a tots els catalans públicament que acceptaria l’estatut que sortís del Parlament de Catalunya, aquell que en Montilla va iniciar a retallar el dia després de la seva aprovació al Parlament i aquell que en Mas va matar per una foto i una promesa de Presidència de la Generalitat a la Moncloa.
Vaig rebre amb entusiasme el tripartit del 2003, ara la versió 2.0 no em produeix cap efecte d’alegria política, de la mateixa manera que no m’hauria produït cap satisfacció especial un govern de CiU i ERC, o aquell que volien els poders forts de Catalunya i Espanya la “sociovergencia”. Potser el fet que no desperti entusiasmes és un element positiu, les expectatives són més baixes, ara la gent espera que governi i no doni espectacles.
Però més enllà de la governabilitat del país, i de la necessitat que tenim tots els ciutadans de fer bullir l’olla i tenir garantida la sobrevivència, com a persona que creu que l’única sortida positiva per a la col·lectivitat catalana és constituir-se en un estat propi, més enllà de la vella màxima democristiana que comparteixo plenament si és fa política, m’agradaria saber en quins aspectes del nou pacte de govern s’insereix dins d’una estratègia de consolidació d’un poder estatal català, resumint estar al govern per fer què? Després de rebutjar l’oferta “suculenta” de CiU, ningú pot dir que el tripartit 2.0 fet per ERC és per assegurar-se els càrrecs, els tenien assegurats igualment, és una opció política presa a consciència, per tant seria interessant conèixer on inserim aquest moviment tàctic dins una estratègia global de creació d’un estat propi.

Un Govern per a fer què?

2006-11-03T01:18:00.000+01:00

Fa tres anys vaig escriure amb contundència a favor d’un govern d’esquerres, de fet em ratifico en l’anàlisi que feia d’aquell moment, ara però em poso altres interrogants, han passat tres anys, els resultats són més o menys iguals amb algunes variacions significatives, aquesta vegada no hi ha un empat tècnic, CiU és la minoria més votada i la que té més diputats; els socialistes han fracassat en la seva maniobra interna de substitució del President Maragall, els capitans del PSC són més dèbils ara que fa tres anys, els maragallians els passaran factura; Esquerra consolida el seu espai politic, perd vots com tots, segurament una mica més per motius d’emprenyamenta política que no pel fet de l’abstenció, però demostra que la seva presència és ja estructural i no conjuntural, el desencís de les bases de CiU que amb certa sorpresa deien “l’electorat no els ha castigat” demostra aquest fet. El PP consolida el seu vot, malgrat la seva la seva marginalitat política i en Pique pot sortir reforçat enfront d’en Vidal Quadres, Acebes, Zaplana i l’Aznarisme. Apareix el partit dels “serbis” Ciudadanos de Cataluña, un partit que haurà de demostrar a les properes municipals i en aquelles espanyoles si ocupa un espai politic o és fruit d’una conjuntural de reordenació política a l’intern de les grans forces polítiques, els Capitans del PSC jugaran molt dur amb ells, i els faran explotar les mil contradiccions de recollir un electorat que nomes té en comú estar en contra la nació catalana però que agrupa el vot dels feixistes de sempre, una part de l’emigració que no ha volgut mai integrar-se al país i a la “pijeria” castellano parlant, els Ciudadanos tenen la intenció de convertir-se en un partit espanyol, de fet ja corren per les espanyes per crear les noves seccions locals, el meu pronòstic és que fracassaran, tenen un pecat original terrible, al final del trajecte són “catalanes” i els catalans a Espanya no manen, ni que siguin més espanyols que els espanyols, a menys que això no sigui un nou partit creat per les FAES i les JONS de l’Aznar, tot podria ser!
L’Agustí Alcoberro ens ha fet descobrir recentment un llibre dels austricistes castellans durant la guerra de successió que porta per títol Theatro de desdichas, gemidos y lágrima l’autor anònim ens diu: nunca obedecerá Castilla a rey que entre por Aragón. Ciudadanos! la cosa be de lluny, o teniu malament per triomfar a Espanya a menys que aneu de la maneta de l’Aznar.
Per cert estic esperant poder sentir com parlem en castellà al Parlament, segur que podran fer-ho, el meu amic l’Agustí Cerdà podrà parlar català a la gàbia dels lleons madrilenya? Tolerància? Bilingüisme? Riurem!
Respecte al nou govern, la minoria més votada ha de moure peça, podria apostar per un govern de Front Patriòtic, però aquesta seria una aposta estratègica que CiU no està disposada a realitzar, en Duran no seria ministre amb un govern de la Generalitat d’aquestes característiques, un govern per fer què? Per a mi només hi ha una possibilitat, la d’ampliar i consolidar el poder català de cara a crear un estat propi, l’anterior govern tripartit ha servit per aguditzar al màxim les contradiccions de la societat catalana i de les seves formacions polítiques, segons el meu criteri ERC pot pactar amb qui cregui convenient, nomes cal saber que és vol fer per avançar en la construcció d’un estat propi.

La Guàrdia Pretoriana d’en Zapatero

2006-10-31T16:13:00.000+01:00

Que en Zapatero faci visites de suport al seu candidat Montilla és més que comprensible, sobre tot si un té un corresponsal amb un baix perfil oratori com el candidat del PSC, el que ja és més increïble és tot el que va passar amb dos periodistes al míting del Palau Blaugrana, l’abús d’autoritat per part dels policies-legionaris d’en Zapatero amb Martxelo Otamendi és del tot inqualificable, i no són dues noies del servei de Premsa del PSC les que han de demanar disculpes, és el mateix Zapatero i el candidat Montilla que haurien de disculpar-se i prendre mesures amb els seus guardians. Però allò realment preocupat és que aquests personatges vinguin per Barcelona i amb tota l’arrogància dels feixistes uniformats insultin i degradin un periodista per parlar en català. La bona educació és que quan estàs a casa dels altres, intentes comprendre la llengua dels altres i sinó és possible demanés de forma gentil de parlar alguna llengua amb la qual poder comunicar, la gentilesa és una clau que obre mil portes, els monolingües uniformats que et diuen "¿Usted no sabe hablar en castellano?" encara no han entès que a diferència d’ells podem parlar-ho quasi tot, però nosaltres no som part de les legions estrangeres que porten el seu “dret” i la llengua a la punta de les seves armes. En Zapatero i en Montilla haurien de demanar disculpes per aquest maltractament a un nostre conciutadà que exerceix el seu dret a parlar català, de l’Espanya plural de la propaganda Zapateril cada dia en queda menys, però els seus pretorians marquen el camí polític d’ahir i de sempre, « hable usted la lengua del imperio » ens deien ahir i ens continuen dient avui, potser és millor deixar l’Espanya plural als espanyols i dedicar-se a l’autonomia real, que és aquella de Portugal.

En Carod Rovira i en Jordi Moners.

2006-10-27T12:52:00.000+02:00

L’impertinent Sala Martin, fervent creient del mercat com a salvador de la humanitat, creença irracional com pensar el contrari, va arrancar l’altre dia una declaració de fe liberal a en Carod del tot innecessària, de fet no crec que el programa d’Esquerra és plantegi l’economia soviètica, la divisió està en creure que el mercat ha de dirigir la societat o si és la societat aquella que ha de dirigir el mercat, jo sóc de la segona escola de pensament econòmic, sobre els desastres històrics de l’economia lliberal recomano llegir la Gran Transformació d’en Karl Polanyi (1886-1964). Però deixant de costat la discussió sobre qui i com hem de dirigir el mercat, m’ ha sobtat el comentari d’en Carod sobre en Jordi Moners, el fa sense dir el seu nom, però aquells que hem tingut el privilegi de militar al PSAN i de conèixer en Carod i en Moners sabem que la referència a la lletuga i els iogurts anava per ell, les opcions vegetarianes d’en Moners no penso que fossin un problema, és més aquells que continuarem al partit ens fèiem un fart de riure dels tomàquets d’en Moners mentre ens menjàvem uns bons bistecs, des de la meva estima personal a tots dos crec que en Jordi Moners ha fet coses molt interessants pel nostre país, les seves múltiples traduccions de l’alemany i l’italià al català, entre ells Marx i Gramsci, són una aportació important a la literatura catalana, i la seva Síntesi d’Història dels Països Catalans, lectura iniciatica de molts dels que volíem descobrir la nostra realitat nacional amagada. Estic segur que a l’amic Carod li va pesar més la qüestió ideològica de la qual no tinc cap problema a reconèixer amb la perspectiva dels anys que tenia raó que els tomàquets i les lletugues d’en Jordi Moners.

Usted viene de partidos comunistas; del PSAN,
del PSUC…
–No, no perdone… Justamente dejo el Partit Socialista
d'Alliberament Nacional cuando éste se convierte
en comunista. En la universidad, a los 18
años, veo muchos carteles antifranquistas, muy revolucionarios,
muy radicales pero escritos en una
lengua que no es la mía y con unos referentes culturales
que no son los míos. Un día veo un cartel también
muy revolucionario ymuy antifranquista donde
me hablan, no sólo en mi lengua, sino con un lenguaje
más atractivo, más cercano ami mundo, y con
un lenguaje muy emancipador desde el punto de vista
nacional (hablaban de la liberación de Argelia,
Vietnam…) y eso me seduce mucho.
–El cartel era del PSAN–Efectivamente. Después llega un momento en el que el PSAN se convierte en un partido comunista,
marxista-leninista con dictadura del proletariado y
no sé cuántas cosas más y entonces veo que ese partido
ya no está hecho para mí, sobre todo cuando veo
que alguno de sus dirigentes se decide a comer sólo
lechuga y yogures desnatados y entonces sí que eso
me parece, desde el punto de vista ideológico, definitivo.
Después de un tiempo de cierto desconcierto,
en el 79, soy uno de los fundadores de una aventura que
se llamó Nacionalistes d'Esquerra. Pero en el
PSUC no he estado nunca.

Montilla i les seleccions catalanes.

2006-10-26T18:01:00.000+02:00

El tema de l’esport m’ha apassionat sempre, primer com a jugador de waterpolo, després quan els anys passen i els quilos augmenten com a simple aficionat i com a soci de la institució esportiva més important de Catalunya, el Barça. La meva vinculació amb el projecte per les seleccions catalanes va néixer de la mà d’en Albert Bertrana i d’en Francesc Serra, amb els quals vaig compartir hores de treball al si de l’ADOC que abans de les Olimpíades del 92 va fer de tot i més per aconseguir les seleccions catalanes, i per desgracia del país es va topar amb “el triangle de la mort” Samarach, Pujol, Maragall, els tres personatges que van fer tot el possible i l’impossible per evitar l’existència del Comitè Olimpic Català.
La importància de l’esport català reconegut internacionalment neix de la necessitat de l’existència simbòlica de la nació catalana, la comunitat és projecta en els seus representants esportius i els seus colors, i per uns moments és produeix la ficció de ser una comunitat unida sense fissures, els estats cada vegada tenen menys elements simbòlics de poder, però amb l’esport tenen un element per intentar cohesionar les seves divisions internes, siguin aquestes per conflicte social intern o per diversitat nacional interna, afortunadament les aventures esportives espanyoles no provoquen un entusiasme de massa dins el territori català, però l’existència de seleccions catalanes trauria una eina simbòlica a l’espanyolisme.
Per tot això he llegit amb interès la intervenció que el candidat Montilla ha fet davant els esportius catalans, són interessants i mereixen una reflexió:

“Jo us vull dir ben clar una cosa. Jo recolzo el reconeixement de les
seleccions esportives catalanes. No tingueu cap dubte, donaré suport a les federacions i a la Unió de Federacions Esportives de Catalunya com a autèntics protagonistes del reconeixement internacional de les seleccions catalanes.
Ara bé, no faré demagògia. Són les federacions les que han de tenir tot el protagonisme i els organismes internacionals de l’esport són els que tenen la darrera paraula.
Per recolzar aquesta projecció de l’esport català, potenciaré un programa en què els grans clubs i els grans esportistes del país, participants habituals en les competicions internacionals, exerceixin d’ambaixadors de Catalunya »
La primera contundent afirmació ens mostra fins a quin punt la necessitat del reconeixement de les seleccions catalanes ha arrelat entre la població, en una altra situació Montilla no hauria realitzat aquesta afirmació, però després d’una calenta arriba la freda “no faré demagògia”, que ens vol dir el candidat Montilla, que algú la fa? Qui? les federacions esportives espanyoles? El govern espanyol? el PP i la Brunete mediatica? Les federacions catalanes? Els altres partits catalans? La plataforma proseleccions catalanes? que en Montilla no vulgui fer demagògia em sembla correcte però com que el tema és delicat hauria d’aclarir qui la fa. La ultima proposta sembla interessant, convertir els grans clubs i els esportistes habituals en competicions internacionals en ambaixadors de Catalunya, però és pot convertir fàcilment un element per desviar l’atenció i els recursos de l’objectiu principal, no ens enganyem la Unió de Federacions Esportives de Catalunya pot ser el protagonista principal del reconeixement internacional de les seleccions catalanes, però sense un govern determinat en aconseguir-ho, tot quedarà en unes bones paraules durant la campanya electoral. Per cert caldrà recordar al candidat que el govern espanyol del qual ell feia part, sense tantes delicadeses feia tots els moviements necessaris per evitar el reconeixement de les seleccions catalanes.

Enquesta CIS

2006-10-25T18:12:00.000+02:00

Les enquestes són sempre una dada aproximativa a la realitat, aquesta darrera del CIS sobre les properes eleccions al Parlament de Catalunya per tant és un altre dins les diverses que s’estan realitzant, cal dir que el treball de camp està realitzat majoritariament abans de l’inici de campanya i que segurament és de les més complertes i per tant sempre interessant, però pot tenir certes desviacions en el resultat.
He trobat un parell de detalls d’interès, el primer és el grau de popularitat del Candidat d’Esquerra:

A l’enquesta directa surt com aquell més valorat, una vegada passem a la mitja resulta que està valorat en quarta posició, no estic molt convençut d’aquest càlcul, haurien d’explicar els paràmetres que els permet arribar a aquest resultat.
L’altre interessant és l’inici del “sorpasso” d’Esquerra al PSC a Girona:

de confirmar-se la previsió marca una tendència canviant dins la distribució de forces de la política catalana, els dos partits d’obediència catalana tenen el primer i el segon lloc a les comarques gironines, molt interessant aquesta nova situació si es confirma el dia de les eleccions.

Montilla aspira

2006-10-25T10:28:00.000+02:00

He llegit les declaracions del candidat Montilla en la qual ens diu que aspira a governar en solitari, ni tripartit, ni sociovergencia, estem ja propers a Nadal i els candidats comencen a fer la carta al Pare Nadal i als Reis Mags. Les possibilitats que en Jose Montilla pugui governar en solitari són igual a zero, la seva única possibilitat és el Tinell 2.0 o res, dins alguns ambients dels socialistes catalans fan córrer que una possibilitat és govern PSC-IC amb suport d’ERC extern, aquesta possibilitat que Saül Gordillo recollia al seu bloc i que jo també he pogut escoltar, no sé si realment és l’aposta dels socialistes o si és un joc tàctic, però és impensable un suport extern d’ERC, els republicans estaran al govern (amb CiU o amb el PSC) o a l’oposició, si algú dins d’Esquerra proposes una sortida d’aquest gènere sortiria en globus. Montilla pot aspirar al que vulgui, Mas pot fer el mateix, però l’aritmètica parlamentària ens portarà a política de pactes per formar govern, si algú té la pretensió de governar en minoria tornarà a trobar-se amb un govern dèbil i inestable. Els governs de coalició poden crear inestabilitat governamental, però aquells de minoria amb uns marges tant curts com els que segurament sortiran de les eleccions de l’1 de novembre provocaran el mateix efecte o pitjor.

Prou violència i assassinats contra les dones.

2006-10-23T23:58:00.000+02:00

La nostra societat occidental produeix cada dia milers d’actes de violència masclista contra les dones, masses vegades, aquesta violència acaba amb la mort d’una dona, la nostra societat no pot sentir-se orgullosa ni alçar massa la veu en aquests aspectes.
Si més no i encara que no serveix com a consol, legalment aquesta pràctica de violència és perseguida per les nostres lleis civils. Desgraciadament en moltes parts del món això no és així, hi ha set dones iranianes : Parisa, Iran, Khayrieh, Shamameh, Kobra, Soghra i Fatemeh condemnades a morir lapidades. La República Islàmica d'Iran tracta l'adulteri com un delicte castigat amb la pena de mort per lapidació, violant el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, que garanteix el dret a la vida i prohibeix la tortura. Parisa, Iran, Khayrieh, Shamameh, Kobra, Soghra i Fatemeh han estat injustament condemnades a la pena més cruel, inhumana i degradant, la de la pena de mort. Alcem la veu per a intentar salvar-les.

Mas i Berlusconi, contracte amb els catalans, contracte amb els italians.

2006-10-16T15:53:00.000+02:00

Comparar els dos personatges és segurament injust, són completament diferents, però els uneix la mateixa ideologia lliberal, tot al mercat, res a la societat, des d’aquesta òptica mercantilista de les relacions humanes, l’únic que compte són els contractes i els notaris. En Mas fa servir el notari oficial, en Berlusconi va utilitzar el notari de la política italiana en Bruno Vespa i el seu programa Porta a Porta a la RAI. Contracte amb els Catalans, és un truquet ja vist, molt poc original i ja utilitzat per part de la dreta europea. Com quedarà després el Contracte amb els Catalans? en paper mullat, com tots els contractes electorals.
Un altre candidat, en Jose Montilla, fa el nen malcriat i marxa d’una entrevista com va fer el mateix Berlusconi durant la darrera campanya electoral, en Berlusconi va fugir d’una entrevista feta a la RAI per una periodista, declaradament d’esquerres, Lucia Annunziata, molt cregudeta ella; i en Montilla fuig d’un personatge que potser sap algunes coses importants de l’economia lliberal, però desconeix les normes bàsiques del periodisme. La culpa és d’en Sala i Martín? No, la resposabilitat és sempre de qui fuig, en Berlusconi i en Montilla sabien perfectament qui tenien per interlocutors. Paciència, això recorda cada dia més la politica italiana, quina por!

Un jutge espanyol contra les seleccions catalanes

2006-10-05T22:12:00.000+02:00

Un jutge espanyol ple de sensibilitat vers la infància, incentivat per algunes animes candides d’un grupuscle espanyolista que darrerament fa números de circ en alguns teatres de Catalunya, ha decidit que els minyons catalans no poden veure per la televisió que la seva selecció és perseguida i prohibida per part de les federacions i autoritats espanyoles. Tanta sensibilitat em provoca llàgrimes d’emoció, però conscient que les noves generacions han de créixer sabent com els estimen els seus amables veïns de ponent he decidit penjar el vídeo a la pàgina web, afegint-me a la crida feta per en Vicent Partal i altres companys de la blogosfera catalana.

La identitat del President

2006-10-01T23:50:00.000+02:00

Sento algunes veus que diuen que Catalunya no està preparada per tenir un President que ha nascut fora de Catalunya, em sembla un solemne estupidesa, si hi ha algun país que està preparat per tenir un President nascut més enllà de les seves fronteres, aquest és Catalunya, al final del trajecte el nostre país té un grau superior d’integració i mobilitat social que altres situats al nostre entorn, no és que siguem exemplars, sinó que és el fruit de la nostra treballada història de resistència i integració.
Un altre cosa és saber si el país vol un President nacionalment ambigu i aquest és tot un altre discurs. Als nostres veïns de ponent, els podríem platejar, estan vostès preparats per tenir un President català, que tingui el català com a cosa que vagi més enllà de la intimitat?
Crec recordar, escric de memòria, que l’últim Primer Ministre català a les espanyes fou el general Prim, el qual acaba assassinat pels carrers de Madrid. Aquest és el drama dels “federals” catalans, el seus socis espanyols podem digerir el seu “federalisme”, però no la seva catalanitat, fins hi tot alguns no dissimulen els nervis quan en Zapatero-Embustero mostra públicament les seves “perversions”blaugranes.

Un anunci ple de dignitat.

2006-09-28T00:56:00.000+02:00

En els darrers dies vinc llegint comentaris respecte de l'anunci televisiu de la Plataforma pro Seleccions Esportives Catalanes, dir que l’he trobat esplèndid comunicativament i d’una absoluta dignitat nacional, aquells que han sortit escandalitzats és simplement perque no volen l’existència de les seleccions catalanes i no podem suportar que sigui explicat de forma clara i entenedora que les federacions espanyoles i darrera d’elles el govern espanyol, fa i farà tot el possible per evitar la seva existència. La imatge del minyonet espanyol impedint que aquell català pugui jugar és clarificadora, i la reacció col·lectiva de treures les samarretes un crit a la llibertat. La decisió final del Consell de l'Àudiovisual de Catalunya (CAC) de no impedir la seva emissió em sembla del tot correcte, res hi ha que pugui ser censurable, i la imatge de la infància no surt perjudica sinó dignificada. Malgrat el que pugui dir el PP o qualsevol altre grupet parapolític, el vídeo no fomenta l’exclusió, sinó que escenifica visualment el comportament de persecució i marginació que l’esport espanyol realitza sistemàticament contra l’esport català.

Churchill i Aznar

2006-09-25T20:04:00.000+02:00

Demano disculpes per posar al mateix nivell Sir Winston S. Churchill i el personatge de Quintanilla de Onesimo, Churchill no mereix una comparació d’aquesta categoria, però llegint les declaracions d’aquest senyor m’han vingut al cap les obres complertes del primer ministre britànic, l’Aznar a la seva crida a la Guerra contra l’Islam pren el to i els continguts de Churchill quan crida als britànics i als democrates del món a lluitar per la llibertat contra el feixisme.
El de Quintanilla ha fet una lectura de les obres complertes de Churchill aquest estiu i ha tingut una indigestió, ha confós el moment històric i l’enemic que tenim davant, jo no tinc problemes a catalogar l’islamisme totalitari enemic, no són els enemics d’occident, són enemics de la humanitat i punt. Però el grau d’estupidesa del petit home és immens, els “àrabs” han de demanar disculpes per l’ocupació d’Espanya! Només hi ha un problema Espanya no existia, és com si algun cretí del Marroc demanes que Espanya és disculpes per l’ocupació del regne de Granada.
Ja que estem amb Churchill recomanable és llegir les obres de Churchill, la seva Crònica de la Segona Guerra Mundial és esplèndida, malgrat carregada de l’alt ego del personatge. El mateix dir dels volums de La Història dels Pobles de Llengua Anglesa, molt interessants les seves reflexions sobre la Guerra de Successió i les responsabilitats britàniques a la pèrdua de Catalunya.Churchill és un personatge de gran alçada intel·lectual, res a veure amb desgraciadets de formació limitada i d’inspiració joseantoniana, el bagatge cultural, polític i militar del primer ministre anglès era impressionant. Per cert, molt interessant el llibre Churchill’s Folly. How Winston Churchil Created Modern Iraq de Christopher Catherwood que permet entendre més coses de l’Iraq actual.

El més votat, el que té més diputats o el candidat amb més suport parlamentaris.

2006-09-25T16:24:00.000+02:00

La política catalana i els seus efectes col·laterals (premsa-blocs) està al mig d’un debat (interessat com tots) sobre qui hauria de presidir el proper govern de la Generalitat, el candidat de la llista més votada o la persona que tingui majoria al parlament. Vagi per davant que totes dues opcions són del tot legitimes i democràtiques, però de la manera que tenim la llei electoral els electors no decideixen qui és el proper President sinó que deleguen als seus diputats l’elecció d’una majoria parlamentaria que tria un President, com que l’elecció és indirecta estan obertes totes les possibilitats, pot ser president el candidat de la llista més votada o el de la menys votada, l’únic que ha d’aconseguir és la majoria dels parlamentaris elegits pel poble. Uns diran, però té mes vots X o té més vots Y. Aquest és un detall important, però no determinant, el més votat o aquell que té més diputats pot ser la minoria més gran, però si els altres grups concerten un programa i un President la legitimitat democràtica és clarissima, la majoria de diputats i per tant la majoria d’electors que representen decideixen l’elecció d’un President que es podria dir Mas, Montilla, Carod, Piqué o Saura.
L’altra possibilitat democràtica, és l’elecció directa del President, amb una doble votació President i Parlament, és un altre sistema electoral, legítim, democràtic, però té també les seves problemàtiques, un President d’un color i un parlament d’un altre que bloqueja totes les iniciatives governamentals.
Aquestes són algunes de les diverses possibilitats que ofereix aquest sistema imperfecte que és la democràcia parlamentaria, a les properes eleccions nosaltres estem cridats a elegir diputats al Parlament de Catalunya, és possible que el proper President sigui aquell de la llista més votada, però pot succeir que no, una situació i l’altre serà legal, legitima i democràtica, dir el contrari és simplement autoenganyar-se i mentir a l’electorat.
Per higiene democràtica segurament seria interessant que els partits diguessin amb qui pactaran sinó hi ha majoria absoluta la nit del dia 1 de novembre, esperem que Montilla surti dient que està disposat a refer el tripartit, trobar a Mas dient que oferirà a Carod la Conselleria Primera sinó té la majoria absoluta. Utopia? sense dubtes que si, l’únic que pot dir tot és en Saura, al no tenir un projecte propi, el ser la “consciència” roig, verd, violeta... dels socialistes provoca que nomes pugui fer una cosa, anar del bracet del PSC, alguns juguen a “l’equidistància” i altres no tenen “distància”.

El Papa Benet XVI i la llibertat de Càtedra

2006-09-19T18:51:00.000+02:00

El passat mes de febrer reflexionava sobre les pretensions totalitàries d’una part del món islàmic, deia i dic que hi ha una part del món islàmic que té com objectiu polític la constitució d’estats teocràtics, estats on la sobirania no recau en la voluntat del poble, sinó en la voluntat de Déu, més concretament en la voluntat dels homes que diuen parlar en nom de Déu.
Els estrategues del totalitarisme islàmic han posat ara el dit a l’ull al Papa filòsof Benet XVI i al seu discurs “Fe, raó i universitat. Records i reflexions” una intervenció en què demostra una vegada més el seu gran nivell intel·lectual, independentment de les coincidències o divergències amb els seu contingut. Llegir l’article és l’única manera de veure que ens trobem enfront d’un gran muntatge mediàtic islàmic que té com a principi una mentida “el Papa ha insultat el profeta Mahoma”.
No hi ha res en la intervenció del bisbe de Roma que sigui una opinió seva insultant vers l’Islam, hi ha una citació erudita d’un diàleg entre Manuel II Paleòleg i un savi persa que li serveix per reflexionar sobre el tema de la raó i Déu, qualsevol intent de tergiversar el text és simple i planerament intentar limitar i/o prohibir la llibertat de Càtedra i la llibertat d’expressió. Tots tenim dret a discutir les raons del text, ningú té el dret de mentir i atribuir a una persona coses que no ha dit. La mentida és sempre un arma, i en aquest cas la seva utilització vol servir per incentivar el suposat conflicte de civilitzacions per part dels creadors de l’odi com a instrument polític per aconseguir el poder dins el món islàmic.
El Gran Mufti de Jerusalem en unes declaracions a la premsa internacional afirma “Jo crec que aquell qui realitza una citació d’algú altre sense prendre les distancies immediatament fa seu el concepte de la citació” Hossein té parcialment raó, per evitar equívocs alguns autors rebutgen d’entrada la frase citada i després enllacen amb la seva argumentació, però acadèmicament no és sempre així, pots agafar la cita i iniciant amb ella, recorre un camí raonat en direcció on tu vols portar al lector o escoltador, el professor Ratzinger durant la seva dissertació a Ratisbona va actuar així, res del seu parlament porta a deduir que el vell professor bavarès comparteixi les paraules de Manuel II Paleòleg.
Però Hossein en qualitat de líder espiritual dels musulmans de Jerusalem i del món ens diu una cosa que té un sòlid fonament, “Wojtyla mai hauria citat res de semblant” aquesta és sense dubtes la base del problema, el vell professor amb la seva erudició no ha tingut en consideració, que ja no pot actuar com a un simple intel·lectual orgànic de l’església catòlica, ara ha de gestionar el poder carismàtic d’origen diví que comporta ésser Papa, Ratzinger hauria de rellegir Max Weber per no tornar equivocar-se en el paper que juga actualment.
El nou Papa és un intel·lectual catòlic amb una solida formació, l’anterior fou un religiós/polític format sota la dictadura comunista, més propens a conèixer l’art de les maniobres i intrigues. El professor Ratzinger, tornant a la seva Universitat, tornant a la seva Baviera, ha oblidat el seu paper de cap d’estat diví infal·lible per retornar a la lliçó magistral, puc en un exercici d’empatia posar-me per uns moments a la pell del vell professor, tenir davant antics col·legues i alumnes, els seus amics i parents, i tornar a dissertar lliurement, preparar la lliçó amb entusiasme i trobar aquella citació del segle XIV que deixarà sorprès al teu auditori, als col·legues, als lectors, és una emoció que aquells que fem o hem fet docència coneixem be.
L’església catòlica després de la mort de Wojtyla ha escollit com a nou sobirà un dels seus millors intel·lectuals, aquell que segurament intenta portar una línia de reforçament identitaria que contrasta amb la modernitat formal i mediatica de l’antic Papat, que tenia una imatge més propera a una estrella del Pop o del Roc que a la figura intel·lectual i acadèmica de Ratzinger, però el Papa/infal·lible ha deixat de ser fa temps un home de paper, per ser un home de format digital, les paraules del professor no haurien sortit de les parets de la Universitat de Ratisbona, unes paraules d’un Papa/infal·lible de l’època digital giren el món, però donen aquesta volta al planeta no dins del seu context, sinó fora del seu marc original i prenen una dimensió contraria a la voluntat del seu propi creador. Ratzinguer és un home intel·ligent, haurà aprés la lliçó, no pot actuar al mateix temps com a professor i cap d’estat per voluntat divina.
El món islàmic no ha tingut encara la seva bretxa de Porta Pia, la societat civil està sotmesa al poder teocràtic, la llibertat d’expressió i de càtedra són pura fantasia en la majoria dels casos; a les relacions amb l’Islam en el seu conjunt poc pes té la teologia, enfront d’una societat majoritariament totalitària on el poder civil i religiós no està diferenciat, és menester més política i gest mediàtic que dissertació acadèmica, de moment podem dir que Wojtyla dominava millor la posta en escena, de fet ells dos eren un equip, un l’escriptor, l’altre l’actor, a aquell equip triomfant li manca la seva estrella, caldrà veure si ara l’escriptor sabrà dominar l’escenari.

Il potere logora chi non ce l'ha

2006-09-15T22:09:00.000+02:00

La veritat és que per a mi és una incògnita com serà el govern que sortirà després del 2 novembre, un Montilla president o un Mas president em produeix el mateix dolor de ventre, no sé de quin mal és pitjor morir, això de no tenir la força suficient per imposar un propi candidat alternatiu al regionalisme d'un color o altre és una limitació molt emprenyador, tenir que decidir entre els gàngsters del Baix Llobregat o els “pijos” de Pedralbes és una disjuntiva dificil.
De totes maneres la praxi de la política italiana diu que al final del trajecte has de tapar-te el nas, o potser serà el Mas, deixar molt clar els espais de poder de cada un dels socis i endavant! Com diu en Giuliano Andreotti “Il potere logora chi non ce l'ha” que traduït vol dir simplement “El poder desgasta a qui no el té”, espero que tots siguin grans i madurets i tinguin clara aquesta màxima dels vells democratacristians.

Jo vull un estat propi

2006-08-29T16:26:00.000+02:00

El setembre és a tocar i la nostra Diada Nacional arriba, des de la blogosfera ens proposen de titular els nostres articles amb un Jo vull un estat propi , és simplement un detall simbòlic diran molts, però és més que això, és un estat d’ànim, l’estar farts de tenir-los que suportar com a paparres que et xuclen la sang i l’ànima. Molt millor evitar-nos problemes mútuament, nosaltres un estat, ells un altre i ens trobem al Consell de Ministres d’Europa. Bon vent i barca nova.

Els Nurags

2006-08-28T09:49:00.000+02:00

Fa dies que tinc abandonats els meus Apunts des Sardenya, no per manca de coses a escriure que en passen pel cap, sinó simplement per manca de temps, estic al mig d’una aventura creativa que em treu ara el temps, estic preparant un llibret sobre els Nurags de Sardenya, serà el primer llibre sobre tema nuràgic que apareix en llengua catalana, espero que a més tardar estigui preparat pel proper mes d’octubre. Els Nurags m’han apassionat sempre, va ser un descobriment fantàstic i no em canso de visitar i estudiar aquella construcció impressionant que és el Nurag de Santu Antine a Torralba. El gruix de bibliografia escrita és important i les ximpleries escrites també, però tota gran civilització desconeguda té aquests problemes, els aventurers de la història es veuen en cor d’escriure les ximpleries més al·lucinants i no existeix documentació escrita que talli aquest fet. Passa una mica com amb les piràmides d’Egipte, desgraciadament tothom coneix les piràmides egipcianes, però pocs els nurags, quan de fet una visita als grans nurags sards valdria per si sol un viatge a Sardenya, ara amb aquesta breu introducció als Nurags que estic preparant tinc la intenció d’oferir al públic català una introducció a aquesta població que aproximadament el segle XVIII a.C va construir una important civilització a l’illa de Sardenya.

Iberia i Alitalia

2006-06-02T18:19:00.000+02:00

Si hi ha dues companyies aerees en aquest món que em són profundament antipàtiques són Iberia i Alitalia, els primers sense dubtes guanyen en la competició de la mala educació i els segons en aquella del robatori indiscriminat, el que ha fet durant decades Alitalia a Sardenya nomes té un nom “robatori”, el que ha fet Iberia a l’Aeroport de Barcelona té uns altres qualificatius, incompetència i estructura colonial de les comunicacions a l’intern de l’estat espanyol. L’anunci de la retirada d’Iberia de l’aeroport del Prat podria portar-nos a tenir una alegria, ja voldria que aquesta “banda” marxes del nostre principal aeroport, el problema és que marxaran i no deixaran l’espai a ningú, els slots són propietat d’Iberia i els voldrà deixar a la companyia de baix cost que volen organitzar. Un bon amic molt vinculat professionalment a l’aeroport de Barcelona em diu “La transferència de franges horàries (slots), com la resta d’actuacions relacionades amb la coordinació d’horaris dels vols, és regulada pel reglament CEE 95/93 relatiu a normes per l’assignació de franges horàries en els aeroports comunitaris, aquest reglament va estar modificat pel reglament CE 793/2004 de 21 d’abril que en el seu article 8 determina que la transferència de slots és permesa entre empreses matrius i filials i viceversa, així com en els casos en què aquesta transferència formi part de l’adquisició del control de capital d’una companyia aèria.” , el meu dubte és sobre la legalitat de transferència no a una societat filial, sinó a una nova societat que segons sembla tindrà a Iberia com a soci minoritari, per tant tinc el dubte que aquesta societat nova pugui ser considerada com a filial, cert que els juristes de les altres companyies estaran preparats per tirar-se a sobre Iberia, és més espero que ho facin i els piquin al cap. Caldrà veure com queda aquest tema jurídicament, cal fer tots els possibles perque Iberia perdi els slots de Barcelona i el puguin ocupar lliurement empreses que tinguin interès real a Barcelona com a Aeroport internacional de primer ordre i no un apèndix de Barajas.

La bèstia que tens a dins

2006-05-24T11:49:00.000+02:00

El Senyor Solana és una persona simpàtica, a més considero que és un home tranquil en situacions difícils, la seva feina com a cap de la diplomàcia europea he de dir que em complau. Segurament tots tenim dins una bèstia, que mirem d’amagar per no fer mal i per no fer-nos mal a nosaltres mateixos, el centrat Solana la va treure fora l’altre dia, en el moment que va sentir parlar de Catalunya com una possible Montenegro, la bèstia del nacionalisme espanyol que dormia dins d’ell va sortir i és va comportar com a qualsevol serbi disposat a defensar les essències patries. L’esquerra espanyola té un greu problema, és espanyola, i aquesta malaltia d’imperi caigut reconvertit en nació eterna té mala cura, fins hi tot els seus homes més vàlids i centrats treuen la bèstia que hi ha dins seu, quan escolten parlar de la sobirania nacional catalana.

L’italianització i una campanya de quarta categoria.

2006-05-20T17:19:00.000+02:00

Aquests últims dies estic sentint i llegint arrel de la caiguda del tripartit aquesta història de la italianització de la vida política catalana, comentant-ho de forma negativa, cert que si voleu podeu fer-hoa com a sinònim d’inestabilitat i de mal govern, però de fet serià injust mirar-ho nomes des d’aquesta perspectiva, podem fer-ho des d’una altra visió, aquella positiva.
Malgrat tot el sistema politic italià ofereix una visibilitat absoluta a l’estructura social i ideològica, tots d’una forma o altre estan representats, cert que això pot portar a certs graus de malabarisme politic, governar amb una coalició de 9 partits (Prodi) o de 7 partits (Berlusconi) no és fàcil, però aguditza la imaginació política i la cultura del pacte, aquí un 0,5 de l’electorat compte alhora de decidir majories i minories.

Menys ironies amb la política italiana i més respecte per una gent amb gran capacitat política, una altra història seria parlar de la petita política sarda, Sardenya té i ha donat grans polítics a la República Italiana, però la seva política és petita i aquesta és la seva desgracia.

Tornant al tema de la inestabilitat política italiana dir que aquesta és molt relativa, durant anys les crisis de govern han estat un seguit de crisis internes de la DC que portaven una recomposició de cadires no de polítiques, per tant la inestabilitat era sempre relativa, tempestes a una tassa d’aigua.

Respecte a la nostra entrada en un govern provisional monocolor, és fruit de la incapacitat d’un ex-alcalde de portar endavant un govern de coalició, i al mateix temps del drama permanent dels socialistes catalans de ser traïts sistemàticament pels seus “germans” espanyols i de no saber mai que han de fer i ser, si fer política catalana o espanyola, el pacte Zapatero-Mas és la voluntat de supeditar per sempre la política catalana a l’espanyola. El “talante” zapateril nomes és funcional en temes de guerres llunyanes, matrimonis homosexuals i la defensa coratjosa dels drets dels primats, quan parlem de temes catalans, es pot mentir i dir tot el contrari del que es va dir sense por a perdre el “talante”, Zapatero és un tipus simpàtic, però és un mentider.

Es també la voluntat dels poders “forts” catalans d’experimentar la “sociovergencia”, si llegim a Lara i la seva valoració sobre les bondats de la “sociovergencia” tindrem el quadre complert, agradi o no l’arribada d’Esquerra al govern a fet trontollar moltes coses, i els poders “forts” no estan per experiments, el “problema” és que la “sociovergencia” en el cas que es produeixi serà la fi del sistema de partits que coneixíem fins ara, amb la “sociovergencia” Esquerra serà l’única oposició real i així comportarà molts canvis estructurals profunds.

Parlant de campanyes, aquella del PSC per l’estatutet és una porcada i els del PP han decidit jugar-hi, per reduir la campanya a una discussió espanyola de qui és més bo amb Catalunya, tots dos són dolents, uns són pitjors si voleu, però no estan molt lluny els amics del “talante” utilitzant el ribot. De totes maneres no deixa de ser simptomàtic que l’eix de la campanya sigui la confrontació amb el PP i no explicar els continguts de l’estatutet, vol dir simplement que hi ha poc a explicar.

Tornar a París

2006-05-17T10:16:00.000+02:00

París és una ciutat de la qual sempre he estat enamorat, pels seus tòpics primer certament, però després per la possibilitat d’anar descobrint els seus recons i els seus encants, sempre hi ha una cosa nova que descobrir a París. Avui els barcelonistes tenim el nostre equip que juga la final de la més important competició europea, jo vaig patir la desgracia de Sevilla directament a l’estadi i em vaig prometre a mi mateix no tornar a participar directament a una final, així que la victòria contra la Sandoria la vaig celebrar a casa d’en Vicent Partal i amb aquell boig total de Ferran Torrent el qual té una febre barcelonista molt difícil d’igualar, o potser si, el meu fill gran en Gabriel és una barcelonista de característiques similars, fet que provoca que no pugui veure tranquil·lament els partits del Barça amb una criatura de set anys que et salta al costat a cada xut que fa algun dels seus estimats jugadors.
Avui serà diferent, no sé com anirà certament, però ara tinc la sensació que ja no tenim aquelles necessitats històriques que ens obligaven a guanyar, ara tenim un gran equip amb moltes possibilitats de guanyar, els miraré tranquil·lament des del sofà de casa, amb el meu nano saltant, amb nervis com sempre, en Gerard segurament mirarà estranyat el comportament del seu germà gran i del seu pare, i aquest estiu passi el que passi tornaré a París a cercar nous llocs, a trobar els agradables parisencs, que malgrat males fames són gent amable, i com no farem visita obligada al món fora del món de Disney, és un dels peatges a pagar per anar amb les criatures, però no ens enganyem a la fi del trajecte als grans ens retorna encara que sigui per uns instants als nostres records d’infantesa.

Ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer

2006-05-09T21:36:00.000+02:00

Vagi per davant que jo personalment considero que allò que hauria estat un xoc polític important era un ampli vot nul polític favorable a la Independència de Catalunya, era respondre clarament el que volem sense entrar en el debat estatutari i ens permetia diferenciar el vot nacional català d’aquell espanyolista. De totes maneres una vegada la més gran organització política de l’independentisme ha pres una decisió pel No cal fer-nos sentir com una sola veu, sumar i no restar, malgrat el meu respecte absolut vers tots els compatriotes que defensen altres opcions.
Quan és va fer el govern tripartit vaig pensar que era l’opció correcta, perque de fet va ser el factor clau per enviar al cementiri l’oasi català, després de molts anys les coses en política catalana és diuen pel seu nom i al mateix temps el tripartit ha aguditzat al màxim les contradiccions de les dues forces polítiques hegemòniques fins ara CiU i PSC, després del tripartit no hi ha al meu entendre espai per la sociovergencia per la qual sospiren els poders forts catalans, perque la sociovergencia representaria la mort política de tots dos i enterrar el sistema de partits de la transició a Catalunya, sistema que està ja greument ferit per l’aparició d’ERC com a força independentista malgrat totes les contradiccions que pugui tenir.
Ja he escrit anteriorment que aquest estatut és millor que els anteriors, però precisament per això hem de rebutjar-lo i després si políticament és necessari gestionar-lo, perque hem de deixar clar que aquest no és el nostre objectiu polític, que aquest no és un acord que soluciona el problema, és un invent espanyol, no un pacte entre iguals. La sobirania compartida que voldrien alguns federalistes catalans, només és possible si l’independentisme català és fa més i més fort políticament, el numero de federalistes/confederals espanyols és inversament proporcional al numero d’independentistes catalans.
El mot d’ordre vers ERC per part dels mitjans de comunicació és “immadurs”, és possible, però realment és preferible la teòrica “immaduresa” política a l’estat de “putrefacció” en què estan alguns, de tant madurs estan podrits, han perdut qualsevol relació amb el sentit ètic de la política, acceptar el pacte de la Moncloa no és “real politic” és “estupid politic” no és que vulgui “posar” als altars al grup dirigent d’ERC, però al costat de personatges que arrosseguen la llengua defensant un pacte (Mas-Zapatero) que els han imposat, el grup dirigent d’ERC són àngels de candor i dignitat.
El futur? Qui sap? Un tripartit segona part? La sociovergencia que enterri definitivament el sistema de partits de la transició a Catalunya? Un pacte nacional ERC-CiU? Segur que durant la propera campanya les tres hipòtesi estaran sobre la taula, el que serà no ho sap segurament ningú encara.

La valentia de discutir

2006-05-04T19:10:00.000+02:00

Hi ha la voluntat per part de la premsa domesticada i d’alguns blocaires posseïdors de la veritat absoluta de continuar presentant a ERC els primers com un partit immadur i els segons com uns terribles traïdors a les essències patries, segons la meva modesta opinió ni una ni l’altra, als primers és menester dir clar i català que l’exercici de la democràcia interna als partits és una virtut no un defecte, pot ser problemàtic però l’exercici de debatre lliurament és una mancança generalitzada a la resta dels partits (CiU, PSC-PSOE, etc) on el grup dirigent actua com el príncep Maquiavèlic; agradi o no Esquerra recull una llarga tradició assamblearia de les classes populars catalanes, fet que provoca problemes, però dóna molta vitalitat democràtica i incentiva la participació política de la població. Respecte als defensors de les essències patries, només puc dir que malgrat totes mancances que jo personalment com independentista trobo a l’ERC actual, històricament és l’organització que més lluny ha arribat en l’articulació un discurs polític i d’un bloc social favorable a la construcció del propi estat, millor deixar de cercar sempre els defectes dels altres i pensar més en les propies incapacitats. Jo continuo pensant que el vot nul polític a favor de la Independència de Catalunya, és la posició correcta per aquest referèndum, però no tinc la intenció de fer caure anatemes essencialistes contra aquells compatriotes que la pensen diferent en aquest tema i defensen el nostre dret a esdevenir estat cercant altres camins.

El Taronger comença a caminar?

2006-05-04T18:32:00.000+02:00

No fa gaires dies pensava que al sud del nostre país era necessari una forta dosi de realisme polític, de generositat i de capacitat de crear un programa de salvació nacional de mínims de cara al 2007, articular un veritable Taronger per fer front l'espanyolisme de dreta (PP) i d'Esquerra (PSOE) hegemònics actualment al sud, és simplement una qüestió d'higiene democràtica.
Avui llegeixo amb un cert optimisme que:
"EU i ERPV mostren la seua disposició per a un acord el 2007 Dimecres de vesprada va tenir lloc una trobada entre les direccions d'Esquerra Republicana (Agustí Cerdà, Jordi Vayà, Joan Barres) i Esquerra Unida (Ricard Sixto, Vicente Monteagudo, Marga Sanz) per tal d'intercanviar impressions davant l'horitzó electoral de 2007."Potser comencem anar en la bona direcció, esperem!

Al nou estatut no podré dir no, no podré dir si, no podré abstenir-me, hem d’anar més enllà

2006-04-16T20:30:00.000+02:00

Aquests nou estatut del principat és molt millor que l’anterior, és molt millor que l’estatut republicà, és segurament un document que malgrat no ser aquell que va acordar el Parlament català té elements importants que el President Pujol exposa en una interessant conferència.
Dit això tot semblaria indicar que el més logic seria votar si, però és precisament per això que no cal fer-ho, allò que tindrem amb aquests estatut nou ja està consumit, i a més com molt bé diuen els dirigents del PNV atenció que l’estat espanyol pot carregar contra ell sense necessitat de derogar-ho amb referència directa a una possible tornada al poder del PP.
Espanya ha de tenir sempre la sensació real, que no poden solucionar el problema, que l’única solució definitiva és dos pobles dos estats, és necessari visualitzar la veu d’aquells que pensem que van bé els avenços d’aquest nou estatut, per això no podem votar no al costat del PP, no podem abstenir-nos de forma indiferent enfront de la que és al moment el nostre marc jurídic bàsic. Per això cal visualitzar aquells que pensem, si va bé, però nosaltres volem més, volem l’estat, l’estat a sobirania limitada europeu, l’estat simbòlic de les seleccions esportives, la cadira al consell de ministres a Brussel·les i compartir els nostres impostos amb tots els ciutadans europeus de manera directa sense passar per la sucursal del Banc d’Espanya de Madrid. No puc votar si a un avenç limitat, no puc destruir allò que existeix de positiu en aquest estatut, no puc passar com un indiferent de la vida política del meu país, he de pendre una opció clara i concreta per l’aparició d’un nou estat, jo votaré Si a la Independència, direu que és un vot nul, si! Però és un vot positiu per Catalunya sense negar allò de bo que pot tenir el nou text estatutari

Il professore ha vinto, il cavaliere non ha perso

2006-04-12T11:54:00.000+02:00

Comentava en una meva reflexió abans de les eleccions que els electors davant la soletat de les urnes podien donar sorpreses i a la vista dels resultats reals no hi ha dubte:

Casa della Libertà (Berlusconi): 49.735% 18.976.460 vots
Unione (Prodi): 49.799% 19.001.684 vots

No existeix una majoria social, hi ha una petita diferència de 24.000 vots a favor de la coalició de Prodiana que no permet cridar molt alt victòria als seus seguidors, l’objectiu de l’esquerra italiana era passar pàgina a l’anomalia política que representa Berlusconi, però l’empat tècnic i el fet que el partit de Berlusconi (Forza Italia) sigui el primer partit en numero de vots fa que aquesta sigui una utopia, Berlusconi ha arribat per quedar-se, la seva presència no és conjuntural, és estructural i vertebrada socialment i organitzativament. La majoria parlamentaria està garantida per part del sistema electoral majoritari que premia amb escons de més aquell que treu més vots, encara que sigui només un vot, és discutible si el majoritari és un bon sistema, si és molt o poc democràtic, però ara per ara és així i veig difícil que es pugui canviar la llei electoral en un altre sentit.

Prodi ha d’intentar governar amb la seva majoria parlamentària, amb les contradiccions internes de la pròpia majoria i sense una majoria social que li dóna suport, té el país dividit en dos, fet que porta a un reforçament extrem de Berlusconi com alternativa de govern, enfront d’una nova majoria parlamentaria a la qual intentaran fer ixir totes les contradiccions internes. Els pròxims mesos/anys seran molt durs per Romano Prodi, el qual haurà de governar cercant el consens de la seva majoria i el consens de l ‘altre 50% des seus conciutadans. Berlusconi amb aquests números hauria intentat governar, Prodi haurà de fer el mateix, ara caldrà veure si realment és el líder de tota la majoria parlamentària o si tornarà a sortir expulsat pels seus propis sostenidors com ja va succeir durant el govern de l’Ulivo.

La Naturalitat del Matrimoni

2006-04-08T11:28:00.000+02:00

En aquesta campanya electoral italiana on són candidats principals dos homes de dretes, un Berlusconi messiànic defensor dels seus interessos i un Prodi ex-democrata cristià cap d’un conglomerat de forces que res no tenen en comú sinó el fer fora Berlusconi, no he trobat res que en fes especial impressió, ha estat com un film ja vist diverses vegades, tot era previsible. La pregunta del milió d’Euros és qui guanyarà? Però com que no tinc ganes de fer prediccions la resposta que la donin les urnes, malgrat jo estic cada dia més convençut que sigui quin sigui el resultat Berlusconi ha guanyat ja, canviant els valors de la col·lectivitat, però aquesta és una consideració absolutament subjectiva.
De totes les collonades escoltades durant la campanya electoral, de fet les campanyes serveixen per dir collonades i quan més grosses les dius més espai tens a la TV, en Berlusconi coneix la tècnica a la perfecció. Com deia, de totes les collonades aquella que m’interessa intel·lectualment és la repetida afirmació que el matrimoni és una institució “natural”, i és una cançó repetida fins la infinitat i la pots escoltar a un costat i a l’altre. Doncs, no! No hi ha per definició cap institució humana que sigui natural, totes les institucions són fruit de la cultura d’una comunitat, a l’estat de natura no existeixen les institucions existeix només la jerarquia de la força.
El matrimoni que al final del trajecte és la realització d’un contracte entre dues persones per reproduir-se en unes determinades condicions i compartir/unir el patrimoni present i futur -i aquest últim extrem no sempre és produeix- on és la naturalitat del contracte? No existeix! Hi ha una confusió volguda i incentivada d’intercanviar la naturalitat reproductiva per la qual és necessària la presència de dos individus de sexe oposat amb la institució matrimonial. La reproducció humana és natura, el matrimoni de dos membres d’una comunitat és cultura, el com, el qui i el quan té dret un membre de la comunitat a contraure matrimoni pot variar i varia determinat pel moment històric i la comunitat a la qual podem pertànyer. El matrimoni entès com a institució natural és una desviació ideològica de clara influència cristiana, confondre natura i cultura és un error que retalla les llibertats individuals, les quals sempre estan organitzades col·lectivament, però aquesta és un tema del qual faré la meva reflexió un altre dia.

Vendrell té raó i el finançament dels partits.

2006-03-30T00:58:00.000+02:00

Aquests dies estic una mica perplexa amb tot aquest enrenou del finançament d’ERC, fins ara per la meva experiència personal i política coneixia els problemes morals i judicials que significa el finançament il·legal dels partits, Itàlia és un cas clarissim d’enfonsament d’un sistema polític vinculat al finançament dels partits. Ara tinc la sorpresa de trobar-me enfront davant de l’intent d’execució publica a la transparència en el finançament dels partits. Encara no he entès com és pot dir alguna cosa de la pretensió d’ERC de cobrar dels seus càrrecs públics i de designació quan és la resolució no d’un senyor X, en aquest cas en Xavier Vendrell, sinó del conjunt del partit que estableix aquesta pràctica.
Com que jurídicament és indefensable qualsevol acusació a aquesta pràctica, és més personalment considero que és d’una correcció moral absoluta, les causes només poden atribuir-se a la desorientació total d’un simulacre de partit com és IC, els quals després de fer el paper de la trista figura amb el seu seguidisme acrític dels pactes Zapatero-Mas, és volen convertir en els “campions” de la moralitat.
L’esquerra d’origen marxista-lenista de sempre té un gran dosi de moralina conservadora, el provindré d’una església encara que sigui “laica” porta aquestes conseqüències i encara més donada la seva condició de posseïdors de la veritat científica de la política i de l’economia.
L’operació d’atacar a ERC no els portarà cap redit electoral, no trobarà la comprensió de les “masses populars” escandalitzades, les cartes d’en Xavier Vendrell reclamant el pagament de les quotes degudes al partit no son el 3% d’ERC. Es convertirà en un episodi més del govern de coalició actual, malgrat totes les cartes que demani la fiscalia. Això si serveix perque CiU pugui fer bullir l’olla i demanar la dimissió de Vendrell i mostrar una vegada més el caos governatiu. Estic convençut però que tindrà conseqüències per la propera legislatura, IC només té la possibilitat política de pactar amb el PSC i ERC per existir, és sempre un apèndix ideològic “verd-violeta-roig” i no sé que més, les eleccions ens queden massa lluny però em jugaria alguna cosa que el proper govern serà bipartit.

Crear el “Taronger”

2006-03-27T15:29:00.000+02:00

Si l’estatutet català és petit i esquifit per als nostres interessos nacionals, aquell valencià és com diu l’amic Agustí Cerdà un estatut per ofrenar “nuevas glorias a España”.
Els polítics italians són com són, amb les seves mancances però tenen la capacitat d’imaginar projectes i construir sempre nous invents que els permeten aglutinar el màxim possible de la seva base social, l’invent de “l’Ulivo” per part de l’esquerra i de la “Casa della Libertà” per l’altre en són un clar exemple. Al sud del país cal imaginació i ganes per foragitar els lladres que entraren per Almansa, ara disfressats de PP o de PSOE, hi ha un 20% de l’electorat que estaria disposat a votar una opció nacional, doneu aquesta oportunitat a la gent! Els partits polítics tenen l’obligació de pensar i imaginar les formes, la creació d’un “Taronger” valencià que aglutini a tots els hereus de Fuster i de tots aquells que reconstruiren poc a poc el País Valencià en els anys negres del feixisme. L’espai polític existeix, només cal generositat i ganes per part de tots, un programa que sigui el mínim comú denominador dels valencians conscients, un programa de mínims per la propera legislatura, on cada partit faci les seves aportacions sense renunciar als seus objectius finals. El “Taronger” és possible, doneu l’oportunitat a la gent de demostrar-ho.

Il Caimano. Berlusconi, Nanni Moretti i Michael Moore

2006-03-25T10:47:00.000+01:00

Encara no he vist l’últim film d’en Nanni Moretti dedicat a la figura de Berlusconi per tant no cauré en l’exercici de comentar una pel·lícula encara no vista. Però potser el més interessant és el prefilm.
De fet el títol és una aportació metafòrica de Franco Cordero que Moretti aprofita per titular el seu film, Franco Cordero l’11 d’abril en un article a La Repubblica escrivia: "Il bello dello studiare Berlusconi è che le ipotesi analiticamente giuste risultano sempre confermate a opera sua: salta sulla preda, la inghiotte e digerisce, indi ripete l'operazione; fenomeni naturali, come le cacce del coccodrillo o la digestione del pitone. Tout se tiene nella sua storia. I paleontologhi ricostruiscono l'intero dinosauro da una vertebra. Idem qui. Persi i protettori salta in politica e non perché gliene sia venuto l'estro: impadronendosi dello Stato vuol salvare una terrificante ricchezza in crescita continua; siccome ha la cultura dei caimani, non gli passa nella testa che esistano poteri separati; e non stia bene diluirsi i falsi in bilancio, ai quali risulta piuttosto dedito, o storpiare la disciplina delle rogatorie affinché prove d'accusa spariscano dai processi milanesi, o codificare stramberie utili alla fuga da Milano"
Com era d’esperar l’anunci de l’estrena ha provocat una gran polseguera, hi ha qui critica obertament el fet que l’estrena és realitzi ara a pocs dies de les eleccions, al meu entendre és una critica injusta, Moretti havia anunciat l’estrena a finals de març del 2006 fa uns dos anys aproximadament, els films no és realitzen en dos dies, tenen un llarg procés de gestació, podrem convindré que ara pot ser oportunista o inoportú fer l'estrena segons l’òptica de cada un, alguns creuen que l’aparició de la pel·lícula ara causarà danys al candidat del centre esquerra, com Michael Moore va provocar l’efecte contrari al que cercava amb el seu treball sobre Bush i família. Crec és absolutament intracendent, els italians ja tenen feta la seva composició de lloc respecte a Berlusconi, amb film o sense film. Passi el que passi a les eleccions Berlusconi ha triomfat, ha vençut la seva visió de veure i entendre el món, ha transformat un país de gent que produïen en un país de gent que especula. Però potser ens equivoquem, i els Berlusconi, Aznar i Bush no són més que el reflex al qual votar, són allò que la gent vol ser i no diu en veu alta però vota en la soledat de l'urna electoral, els Berlusconis del món són el mirall on es reflexa la nostra societat. Pesimista? No! Simplement cada vegada més coneixedor de la condició humana i amb ganes de trencar el mirall.

Abdul Rahman

2006-03-23T21:47:00.000+01:00

Abdul Rahman és un afganès de 41 anys que està condemnat a mort al seu país per apostatar, sembla ser que va convertir-se al catolicisme fa més de 16 anys quan treballava a Alemanya, després de tants anys i com a conseqüència de la separació amb la seva dona, aquesta l’ha denunciat a les autoritats religioses per apostatar i aplicant-li la “sharia” la condemnà és la pena de mort per aquells que deixen la fe musulmana.
Una vegada més està en joc la llibertat, la llibertat religiosa, la llibertat de creure, no creure o canviar de creença. No hi ha un terme mig enfront això, estàs per la llibertat o estàs amb els despotes que volen portar a la humanitat sencera sota la dictadura teocràtica. Des d’aquest petit racó de món, la meva solidaritat amb Abdul Rahman, amb el qual no comparteixo ni ara ni abans les seves creences religioses.

Santiago Brouard

2006-03-23T01:44:00.000+01:00

Ara arriba aquesta treva que sembla definitiva d’ETA, no cal ser un gran analista polític per saber que l’anunci d’avui era el fruit de llargues converses amb el govern espanyol i/o els seus representants, i que marcarà un abans i un després. La trobada d’ETA amb en Josep Lluís Carod Rovira feia part dels contactes preliminars polítics, no era el més important, però la incontinència burocràtica d’ETA, el transcriure totes i cada una de les reunions va provocar que aquella trobada sortís a la llum i fos coneguda i publica.
De totes maneres la declaració d’avui m’ha portat a la memòria la figura d’en Santiago Brourd, el qual vaig conèixer el 1984 a Euzkadi en una llarga i càlida xerrada anant jo en representació del PSAN, un home madur, ple de coneixement, d’estima per la vida i pel seu país, de respecte pels seus i pels altres. Un any després ens tornarem a trobar pocs mesos abans de la seva mort a mans dels sicaris del GAL. Desgraciadament vaig participar als seus funerals i vaig tenir una bona amistat amb la seva filla amb la qual ara fa ja molts anys no he tornat a veure. La veritat és que m’hauria agradat escoltar ara les paraules plenes de sentit d’en Brouard.