La lletra de l’himno!

No sé d’on surt la idea aquesta de posar-hi lletra a la paxanga de la marxa reial, també coneguda com l’himne d’espanya, de fet no m’interessa massa, però és una demostració més de la necessitat que tenen de construir la “identitat” espanyola simbòlicament, la bandera és una copia dolenta de la bandera catalana, de l’himne sembla ser que encara paguen drets d’autor cada vegada que el fan sonar, i ara volen posar-hi lletra a la “musiqueta”. Faig un viatge mental a la meva infantesa i recordo que ja tenia lletra “Franco, Franco que tiene el culo blanco porque su mujer, lo lava con Ariel…” cantaven nosaltres al patí de l’escola i el meu pare em va ensenyar una altra versió, aquella catalana de “Viva espanya, penjada d’una canya, si la canya cau, espanya adéu-siau...” res home podem fer un concurs d’idees.

Roquetes, Paco, Alcalde.

Cada dia que passa descobreixo que alguns dels meus amics de sempre agafen responsabilitats de govern. Aquest fet em deixa molt satisfet, és la demostració que la llarga filera d’homes i dones que ens formarem en moments durs per l’independentisme català s’ha anat consolidat i ha anat agafant les responsabilitats polítiques de direcció del país. Per un altre costat, hi ha un aspecte que em deixa una mica bloquejat, és la constatació de que ens hem fet grans, per no dir vells, i que estem substituint altres generacions, esperem fer-ho millor i poder donar als nostres fills la possibilitat de superar el mal espanyol.
Ara li toca el torn al bon amic Paco Gas, Francesc Gas és el nou alcalde de Roquetes, després de 23 anys de govern absolut dels socialistes, un pacte entre ERC, CiU i la regidora del PP que ha marxat del seu partit per poder pactar, han portat a Paco a la màxima carrega representativa de la seva població. La meva felicitació i el millor desig per a Paco.

En Duran

Algú deia pels passadissos del parlament que ell era democratacristià de cintura cap a dalt, de cintura cap a baix era lliure pensador!

Res més respectable que la llibertat de pensament, el senyor Duran l’exerceix de manera habitual. Malgrat no compartir el seu ideari democratacristià, jo sóc lliure pensador de cos sencer, hi ha pensaments del Secretari General de CiU que em deixen bocabadat, esmaperdut i acollonit.

No és que em sorprengui que els dirigents de CiU siguin al cap i a la fi regionalistes, el que sorprèn és aquesta innecessària genuflexió vers els espanyols que és del tot innecessari i a més al final del trajecte no és creïble, en Josep Antoni ens diu:

"Tengo un gran respeto por España, de la que forma parte Catalunya, y por el sentimiento nacionalista español" Entrevista a El Mundo 25 de juny del 2007.

La veritat sigui dita, també jo tinc aquest respecte amb el condicional de no posar-me a mi al mig, és a dir, jo nacionalment sóc català i ells que siguin allò que vulguin o puguin. En Duran era més creïble si es deixava a la butxaca “de la que forma parte Catalunya” , és evident que una part de Catalunya fa part de l’estat espanyol, però ell estava parlant d’adscripcions nacionals, de sentiments nacionals, i en aquest aspecte és més que evident la diversitat d’adscripció nacional dels catalans. Si realment en Duran és el dirigent d’un partit nacionalista català i no vol provocar el dolor de cap i l’emprenyamenta dels seus militants, votants i connacionals, potser seria el moment de començar a saber que estat i nació no són sinònims, i que ciutadania i nacionalitat tampoc.

Blogger finalment en català

Blogger és segurament el programa més popular arreu del món per poder escriure aquests diaris personals que avui anomenem Blogs, poc a poc ha anat incorporant el català en totes les seves parts, avui finalment podem dir que està totalment disponible en la nostra llengua. Es un petit gran pas en la nostra normalització linguistica i nacional, per fortuna el villatge global deixa dia si dia també, les barraques espanyoles més lluny: Gràcies Blogger.

Barcelona i els Toros

La ciutat de Barcelona té una llarga tradició en la celebració de les curses de braus. De fet la ciutat de Barcelona ha tingut fins a tres places en actiu, encara que actualment nomes una fa el que pot gràcies als turistes amb ganes de conèixer l’espanya de pandereta i als autobusos arribats d’arreu d’espanya l’altre dia per quasi omplir la plaça amb el retorn d’un “famós” torero madrileny.
Alguns sectors tauromàtics i altres obertament de l’espanyolisme més malaltís, vaig veure la imatge patètica d’aquell home embolicat amb la bandera espanyola insultant els manifestants antitaurins, han agafat la bandera de la defensa dels toros amb nom de la defensa de la tradició.
La tradició és una cosa molt bonica que serveix per tot, però com tot el que és humà és un invent, un invent que cada generació canvia al seu gust i a les seves necessitats. Cert que els toros són un acte celebrat històricament a la ciutat de Barcelona i a la resta de Catalunya, si algú vol també tinc documentada una festa amb bous a la ciutat de l’Alguer per celebrar l’arribada de l’Emperador Carles V, són part de la tradició? Si sense dubte. Estem obligats a fer per sempre més festes amb els toros? No, certament no! I aquí està la clau de l’engany, la tradició no justifica res, el fet que el meu besavi fos abonat a la Monumental i anés de putes amb el seu amic Carlos Gardel, no implica que jo i els meus germans per posar un exemple, estiguem “obligats” a seguir la tradició, en aquest cas familiar i col.lectiva al mateix temps.
La tradició és un invent que cada generació reelabora a la seva mesura, amb les influències culturals, socials, econòmiques i polítiques de la seva època, avui la festa dels toros és un element residual de l’espanyolisme més carrincló -encara que tingui uns bons altaveus com les demencials portades de la Vanguardia- que no permet mantenir cap estructura dedicada als toros oberta tot l’any a la ciutat de Barcelona, la seva desaparició és produirà per l’esgotament ideològic d’un model obsolet d’espanya, per una qüestió de consciència en defensa de la “dignitat” dels animals i especialment per la incapacitat de generar els recursos economics per mantenir un negoci, que és allò que al final del trajecte és qualsevol activitat humana, una forma per moure els recursos suficients per fer viure la gent. Només la injecció de diners públics pot tirar endavant aquell espectacle de mort pública de les besties i aquí els opositors haurien de jugar, i amb raó, en contra.

La Rahola i la carmanyola

He llegit l’article de na Rahola on fa una carrega frontal contra en Vendrell, cada u és lliure de fer el que vol, no he llegit el llibre d’en Xavier Vendrell així que no puc opinar de les floretes que li dedica, per tant afers d’ells.
De totes maneres en crida l’atenció alguns aspectes de l’article de na Rahola, ja he pensat més d’una vegada que mentalment els seus referents són espanyols, per exemple en una entrevista ens deia:

" ¿Por qué es importante recordar la Noche de los Cristales Rotos?- Creo que es importante vacunarnos para siempre de la cultura de intolerancia más importante de la historia de la humanidad. En mi caso tengo un triple compromiso. Por española porque vengo de un país que inventó la inquisición, que inventó la expulsión de árabes y judíos, que inventó la cultura de la intolerancia. Segunda por europea, porque formo parte de un continente que creó una ideología totalitaria de muerte y masacró y además se destruyó a sí misma. Y además soy una persona de izquierdas preocupada por los valores de la libertad que incluyen la convivencia y la tolerancia."

No està malament per una independentista radical no?, no conec afirmacions d’aquest tipus en boca d’en Vendrell, d’en Puigcercós, Portabella, Carod... però si surten de la seva boca i no és casual que a l’article dedicat a Vendrell li fa una recomanació per estudiar a la universitat, quina universitat? Doncs la UNED, la universidad española a distancia, potser al seu imaginari universitari per adults no existeix la UOC, ja sé que sóc part interessada en aquest cas, però està molt clar al meu entendre quins són els referents culturals de na Rahola, no entro a valorar si positius a negatius, però si més no rars en una persona que s’ha declarat i potser és declara independentista.

Respecte al teòric pas d’en Vendrell de la bomba a la democràcia, la cosa fa riure, no fotis Rahola! et passes la vida defensant un estat que ha nascut de les mans de gent que dinamitaven l’Hotel Estrella de David a Jerusalem i ara et poses purista amb el pobre Vendrell, en Xavier Vendrell ha fet un recorregut polític com tants altres polítics del món, alguns d’ells han arribat a cap d’estat i altres premi Nobel de la Pau, en Vendrell té el merit de ser el Conseller de la Generalitat més breu, res comparable de moment.

Partit Catalunya-Espanya

Els espanyols estan emprenyats, una seva selecció ha anat a Rússia a jugar el Mundial de Futbol sala i ha perdut, paciència l’esport és així! En Diego López Garrido (portaveu del grup del PSOE al Congrés) ha declarat que “l'Advocacia General de l'Estat estudiarà les circumstàncies” home! Que estudiaran, si els gols eren vàlids? Si era fora de joc? El grau d’estupidesa no té límit, no són els estats a organitzar les competicions, són associacions privades i això encara no els ha entrat al cap, estan tant acostumats a la pressió indeguda i al xantatge econòmic que quan hi ha una cosa que no els funciona van en crisi i aleshores, que fan, doncs res home, uns advocats per veure a qui podem donar-li castanya. No importa, és una batalla llarga, molt llarga, massa llarga, però la tenen perduda, el temps els posarà al seu lloc.
Algun periodista espavilat ha escrit que era una competició no oficial, simplement patètic, era i és oficial d’una federació internacional que no vol estar dins la FIFA, l'Associació Mundial de Futbol Sala no vol que la FIFA entre en les competicions d’aquest esport i ens trobem amb dues competicions, la Federació Catalana fa part de l’AMFS i l’espanyola de la FIFA, però ens trobem que hi ha clubs espanyols que fan part l'Associació Nacional Independent de Futbol Sala que tampoc vol saber res amb la FIFA i ja tenim l’embolic, així que la veritat és que el torneig era oficial. Nomes hi ha una possibilitat perque Espanya impedeixi el desenvolupament de les seleccions catalanes, una llei que condemni a la presó els esportistes catalans que juguin amb les nostres seleccions, arribaran a tant? Alguns ho voldrien, veurem fins on arriben amb la seva estupidesa. Si en Zaplana i en Garrido estan d'acord vol dir que el camí és el correcte.

Municipals alguereses (III). Martinelli el rei de les preferències

L’altre dia reflexionava sobre el gran nombre de vots d’en Gianni Martinelli, la seva manca de campanya electoral estricta i el seu gran resultat electoral 736 preferències, a les anteriors ja en va treure 519, l’altre dia en deia a mi mateix, com és possible aquesta acumulació de força electoral i no hi ha per part de la premsa local la més mínima intenció interpretativa del vot. Finalment poc a poc arriba, el diari electrònic Alguer.it en fa una entrevista, interessant de llegir, de la qual el més interessant és allò que no diu, perque francament l’entrevista està feta per un amic, un germà, un familiar, un empleat, és una plàcida conversa entre amics, contrasta seriament a l’ultima entrevista amb Nicola Salvio on el to inquisitorial de l’entrevistador feia dir a Salvio coses tan suculentes com “No sóc l’home de Giorico”, doncs potser a Martinelli algun periodista intrèpid hauria de demanar-li amb més profunditat que i qui representa, a més de com ell diu el seu cercle familiar, amics i coneguts. Aquest aspecte de l’acumulació de vot ja és important, però no determinant, a l’Alguer hi ha candidats que no els vota ni la dona ni la mare, sé que és una interpretació masclista però les quotes roses a l’Alguer són pura fantasia.
Això de saber, qui representa a qui, no és un afany inquisitorial, penso que en una democràcia els grups de poder poden intervenir, l’únic problema és fer-ho de manera amagada, si és fa públicament no hi ha cap problema, per posar un exemple democràtic pensem en el suport públic i notori de les corporacions econòmiques americanes a un o diversos candidats, a la llum del dia i sense vergonyes. La rumorologia sobre suposats o veritables recolzaments a un candidat o a un altre per part de notables empresaris locals fan mal i distorsionen el joc democràtic, si això és produeix a la llum del dia tot és clarificador i afavoreix la llibertat dels electors a l’hora d’escollir candidats.
De totes maneres hi ha un parell de coses que m’han sorprès del nou conseller, una en la que és mostra partidari d’incorporar al nou govern municipal Giovani Uniti, francament dissenteixo profundament que és faci entrar per la porta posterior grups o persones que no tenen el consens mínim electoral, i dic més, personalment penso que tots tenim dret a fer politica, a participar de la vida publica, però al meu entendre la gent que la fa ha de tenir una formació acadèmica i/o professional prèvia per poder oferir alguna cosa a la comunitat, la politica no ha de ser el camí fàcil d’algú que vol “sistemar-se” i de fet no té ni ofici ni benefici. L’actual majoria de govern actual té persones capacitades per realitzar el treball polític administratiu a la Ciutat, sense necessitat d’anar a cercar persones i organitzacions que els electors han deixat fora del govern municipal.
L’altre concepte amb el qual discrepo profundament és el seu pensament sobre la filosofia politica “Nella politica ci sono troppi discorsi filosofici, mentre la gente vuole concretezza. Chi governa ha la responsabilità di decidere, ma si deve soprattutto impegnare a fare. “ Doncs ni molt ni poc el pensament filosòfic, la politica és pensar col·lectivament sobre el be de la col·lectivitat, sense una línia concreta d’actuació no hi ha acció, no hi ha projecte, pensar, filosofar és una necessitat de la politica, sense això no es poden prendre decisions, primer és pensa i després és menester actuar, si fas al contrari normalment acabes molt malament, no en politica, sino en qualsevol activitat humana.

Municipals Alguereses (II)

En els darrers temps hi ha a Catalunya una certa tendència a mirar el dit model italià, model que personalment penso que no existeix, concretament en nom de la democràcia participativa alguns parlen d’eleccions primàries, de la possibilitat de llistes obertes i el President Maragall sembla interessat a encapçalar la creació del Partit Democràtic, encara no sé si serà el Partit Democràtic espanyol, català o tots dos, projecte que no lliga amb la seva presència al PSC, i aquest si que és un problema greu i no les suposades o reals discussions a ERC. En Maragall haurà d’aclarir-se algun dia, qui és, on és i on va, o deixar de marejar la perdiu d’una vegada.
El model italià veritablement no existeix, si alguns pensen que això de fer governs de 3 partits és complicat, poden imaginar que és fer un govern amb 9 partits i tenir una oposició amb altres nou. Això del tripartit a Itàlia el fan els nens al patí de l’escola.
Tornant a les eleccions alguereses en concret i a la teòrica democràcia participativa, aclarir alguns conceptes que crec importants, del tema primàries dir que Itàlia és una mala copia del model nord-americà, si als EEUU aquesta consulta està dins de tot un sistema més complex i permet als membres i simpatitzants d’un dels dos partits de confrontar programes i idees, a Itàlia és una confrontació entre els diversos partits d’una mateixa coalició, on pesa més el color del candidat que les seves propostes. A l’Alguer el candidat de l’esquerra va ser escollit amb aquest sistema i sense dubte no era el millor candidat per enfrontar-se a Marco Tedde.
De la democràcia de les llistes obertes hauria molt a dir, si a les grans ciutats pot ser i semblar un vot més democràtic on el ciutadà trià el seu candidat preferit, a les petites i mitjanes poblacions és una porta oberta al vot clientelar o “caciquil”, on els electors poden ser condicionats encara més pels poders economics locals i provoca l’existència d’una sèrie de bosses electorals controlades en mans dels més potents de la ciutat, a l’Alguer per posar la ciutat com a exemple, el conseller més votat és un senyor que no ha fet campanya electoral, és diu Gianni Martinelli i té ell solet 736, en contraposició per exemple a l’Assessor Antonello Muroni que durant 5 anys ha estat tots els dies sortint a la televisió local, perque de fet era ell aquell que donava la cara en representació del govern municipal, ha fet un gran resultat de "només" 482 preferències després de cinc anys de treball, com expliquem la diferència? Aquesta pregunta que cap dels diaris locals s’ha fet, hauria de ser clau per entendre la teòrica democràcia de les llistes obertes, en tota democràcia els grups de pressió existeixen, amb les llistes obertes la seva presència és fa evident i condiciona l’elecció dels candidats amb molta més força que amb les llistes tancades. La cosa arriba a un extrem tant greu que la llei electoral ha de prohibir la utilització de telèfons mòbils amb la maquina fotogràfica incorporada, per evitar que el votant fotografiï la papereta electoral amb el nom del candidat “preferit” per demostrar el compliment del vot.