Portabella, una “bestia” de la política.

No recordo quan va ser, però en X.Vendrell en una conversa em va donar aquesta definició d’ell, és una bestia de la política, el vaig mirar una mica perplexa, sense creure les seves paraules, però la veritat avui li he de donar tota la raó. En Portabella amb el seu toc d’avui ha mogut totes les peces del tauler i sense despentinar-se, quan Portabella anuncia de manera solemne que no és un moviment tàctic, que va fora de la majoria de govern a Barcelona, la cosa va molt seria, perque sinó hi ha per part dels socialistes un canvi d’actitud fonamental no hi ha marxa enrera per la posició de Portabella, sinó el seu discurs quedaria en un no res i tot l’efecte positiu vers la ciutadania, el passaria encara un compte polític pitjor a la pèrdua de només un regidor.
En les entrevistes de campanya electoral el vaig escoltar dir “ja ho trobarem” dirigit a en Jordi Hereu i la seva vergonyant baixada de pantalons amb el castell de Montjuïc, doncs bé en Jordi Hereu ja l’ha trobat, i no el veig capaç de resistir trobar-se amb un govern de minoria amb l'Imma Mayol.

Crònica d’una mort anunciada (I). Municipals a l'Alguer

Que el centre-esquerra alguerès anava a perdre el sabíem fins els pollastres, el que ens ha sorprès és el resultat, no tant el fet que Tedde aconseguís guanyar a la primera volta, sino el fet que ho faci amb el doble dels vots que l’esquerra.
Una victòria d’aquestes característiques parteix certament del mèrit del vencedor, però quan pren les dimensions com aquestes que tenim ara, cal cercar l’explicació també en la incapacitat de l’adversari en poder crear una alternativa real amb la qual confrontar-se amb dignitat i voluntat de vèncer.
Sorprèn que després de la desfeta el candidat de l’esquerra ens digui que l’electorat no ha entès el missatge, quan un polític fa una declaració dels tipus és que no compren res, no és l’electorat que no ha entès, és ell que no sap transmetre, avui Curedda, com Sechi en el seu moment fan de la seva arrogància la principal arma amb el qual són derrotats.
El problema de l’esquerra algueresa no és conjuntural, és estructural, i amb l’actual composició del consistori alguerès cap dels representants del centre-esquerra és capaç d’articular una oposició que sigui alternativa a l’actual majoria de la dreta, al ritme que portem tindrem aquesta majoria per vint anys. Difícil serà construir una alternativa d’esquerres a la ciutat, quan després de la monumental garrotada els DS i la Margherita encara celebren que tenen sis consellers, sis de trenta, però que dimonis estaven celebrant?
Desitjo el millor a la nova administració algueresa, que sigui capaç de governar la ciutat pensant en tots, malgrat conec perfectament els interessos que hi ha darrera de molts dels membres de l’actual Consell, però la politica també és això, el saber governar els diversos interessos en conflicte. Espero, desitjo, que el centre-esquerra algueresa articuli un discurs creïble pel conjunt de la societat, que alguns dels personatges que han estat protagonistes de l’esquerra algueresa en els últims trenta anys desapareixen definitivament del panorama polític, que tinguin com a mínim aquest acte final de decència, perque amb el seu sectarisme, la seva incapacitat per comprendre la realitat i la seva pretensió de ser els únics en tenir la veritat absoluta han portat a aquest desastre que ha deixat orfes a tants homes i dones de l’esquerra ciutadana.

La demencial esquerra jacobina italiana i algueresa

Que l’estat italià és més o menys una república bananera és cosa sabuda, de totes maneres entre una república bananera i una monarquia bananera sempre millor la forma republicana que aquella monàrquica, és simplement una qüestió d'higiene democràtica. Però apart d’aquesta consideració general sobre la forma formal d’estat, com a persona que fa part de l’esquerra sociològica, ideològica i aquella militant, l’esquerra italiana em provoca cada dia més molèsties, l’ultima perla ha estat la reforma per fer de l’italià la llengua oficial de l’estat, no era suficient l’oficialitat de facto i el genocidi cultural realitzat en aquests anys contra les minories lingüístiques a Itàlia, sinó que ara calia consagrar la seva oficialitat. Algú podria pensar que és una iniciativa politica d’aquells ex-camises negres d’Allianza Nazionale, però no, és la nostra esquerra jacobina amb les seves diverses tonalitats de color agafen la bandera tricolor per iniciar una orgia patrioteristica contra aquells pobres desgraciats que tenen altres idiomes i fan part de l’estat italià, fet que afecta agradi o no primer de tot als sards que són la primera minoria demograficament parlant i després clar als algueresos que parlen català de l’Alguer. Per cert, dins aquest atac de jacobinisme agut l’esquerra algueresa arranca amb fervor patriòtic i ens regala un bonic punt sobra la identitat en el seu programa municipal on es diu literalment entre altres perles cultivades: “Tanto meno, la lingua locale può essere motivo di esclusione delle migliaia di concittadini che non la conoscono e non la parlano”
Nomes des de la mala fe i la mentida és pot afirmar que a l’Alguer els algueresos realitzant discriminació lingüística, els algueresos que parlen català són una minoria que claudica de fa temps enfront de qualsevol que parla l’italià i l’italià és la llengua hegemònica a la ciutat, una declaració com la que fa aquest manifest electoral només pot partir de la ment malaltissa d’algú que vol la desaparició de la vida social de l’Alguerès i la seva reclusió a l’àmbit de cantar tots contents i embriacs una bella cançó dedicada a Txu Franciscu. Els creadors del mite de l’italianitat no descansen. Agradi o no si alguna llengua avui està discriminada i en vies de desaparèixer és la llengua de la ciutat, “L'identità di una città non può riguardare una minoranza di cittadini – secondo gli ultimi dati, solo il 30% degli attuali 40.000 abitanti parla l'algherese –, ma deve coinvolgerli
tutti, compresi quelli di recente immigrazione che non possono continuare a sentirsi stranieri in patria” aquests fenòmens de la sociolingüística encara no han entès que els únics que és senten estrangers en patria son els algueresos? Jo penso que si, és simplement que ells han decidit que el millor que pot passar és que l’alguerès desaparegui, i que tots siguin feliços en “patria”, italiana certamente! No penses algú que hi ha algun projecte de sarditat nacional sota tanta retòrica inconsistent.

L’experiència d’Oristany

La politica sarda en general és d’una complexitat tremenda, i moltes vegades d’una mediocritat colonial terrible, és per això que sento una alegria especial al trobar processos de clarificació nacional sarda encara que siguin molt esporàdics i limitats, és el cas de la candidatura a Síndic de Carlo Pettinau al municipi d’Oristany, finalment una coalició sardista amb cara i ulls al davant de la qual hi ha una persona capaç que no necessita posar-se barretina per dir que és sard i independentista, de cor li desitjo el millor resultat possible enfront del mortal bipolarisme italianofil. La candidatura de Pettinau té el suport del Partit Sard d’Acció (PSADZ) i de Sardegna Natzione, les dues forces polítiques tradicionals del sardisme.
Segons el meu modest entendre i manca l’anima més dretana del nacionalisme sard, Fortza Paris, la creació d’un “Polo” nacionalitari era l’objectiu de l’amic Carlo Monaco (PSDAZ) llàstima que finalment la gent de Fortza Paris ha optat per continuar a jugar políticament dins el camp del centredreta italianofil, la candidatura de Pettinau és un senyal que desitjo tingui una continuïtat en la creació d’un bloc patriòtic sard fora de les dinàmiques de “politiqueria” italiana de la dreta i l’esquerra .

Maragall i la “malaltia” del Partito Democratico

L’ex-president Maragall és un italianofil de fa molt de temps, té bons amics entre els impulsors del nou “invent” de l’ex-esquerra italiana, el Partito Democratico de Prodi, Rutelli, D’Alema.... una amistat d’anys amb Rutelli i amb Massimo Cacciare dos homes forjats al poder municipal com ell.
El nou subjecte polític vol ser una unió de l’antiga esquerra de la DC amb la dreta del PCI, el “compromís històric” fet partit amb un ex-Radical convertit al catolicisme com a cap del projecte (Rutelli), una bona empanada politica de difícil digestió, que deixa fora els hereus presentables de l’antic PS de Craxi i l’esquerra del PCI reconvertit ara en DS. El nou subjecte polític pot tenir un cert èxit a l’estat italià on la fragmentació politica arriba a la paranoia, però no deixa de ser curiós que neix creant la ruptura encara que sigui civilitzada dels DS, més fragmentació de moment.
El malestar dels socialistes amb en Maragall és doble, un estrictament nacional, els ha deixat amb el cul enlaire dient la veritat sobre l’actuació de Zapatero en tot el procés de l’estatut, de fet Maragall és deixa ell mateix destapat, perque ara diu en públic allò que els seus socis d’ERC deien fa nomes uns mesos? L’altre i no crec anar molt errat, que en Maragall ja ha decidit crear un nou subjecte polític en la línia del Partit Democràtic Europeu de la qual ja fa part Rutelli i la seva “Margherita” i els ex-fundadors de la internacional demòcrata cristiana els bascos del Partit Nacionalista Basc que van ser obligats a marxar en els moments de màxim esplendor europeu de l’Aznarisme de la seva antiga organització internacional.Per cert els dirigents bascos anaven a sopar amb Maragall aquests dies per Roma. La creació d’un nou partit crea problemes greus als socialistes, escoltar els silencis significatius de Miquel Iceta al seu blog i llegir l’informe d’en Raimon Obiols al respecte del Partit Democràtic permet tenir un quadre bastant complert de la “malaltia Maragall” en tota la seva complexitat.