Escopiu a la closca pelada dels tirans putrefactes

El net del general Carlos Prats ha anat a escopir a la cara del traïdor assassí que va matar els seus avis, és el mínim que mereixia un personatge com en Pinochet, l’acte de Francisco Cuadrado Prats és un acte que l’honora, el seu gest representa el gest de menyspreu, vers la “Rata de la més mala delinqüència” que diria l’estimat Joan Brossa, dels milers de víctimes de la terrible dictadura.
Alguns comentaristes en els últims dies dediquen comparacions de Pinochet amb Fidel Castro, comparacions estúpides en el fons i en les formes, jo no dubto a desitjar el més ràpid retorn a la democràcia al poble de Cuba, però senyors meus l'única comparació possible per Pinochet és Salvador Allende, President elegit democràticament i màrtir de la llibertat assassinat per un general traïdor. Diguem no una vegada més al revisionisme històric, el judici sobre Fidel i el seu règim el farà el seu poble i la historia, la qual no necessàriament l’absoldrà aquesta vegada, però utilitzar Fidel Castro per disminuir i relativitzar els crims de Pinochet és immoral i criminal.

L’amic Luca Scala em fa arribar un poema de Mario Benedetti de joia per la mort del tirà, el reprodueixo, és una poesia que recull be l’estat d’ànim de tants, faig el mateix amb una poesia de Brossa que m’agrada especialment, dedicada al bord del General Franco, però potser aplicada a Pinochet.


A la Muerte de un Canalla


Per: Mario Benedetti (data de publicació:10/12/2006)

Los canallas viven mucho, pero algún día se mueren

Obituario con hurras

Vamos a festejarlo
vengan todos
los inocentes
los damnificados los que gritan de noche
los que sueñan de día
los que sufren el cuerpo
los que alojan fantasmas
los que pisan descalzos
los que blasfeman y arden
los pobres congelados
los que quieren a alguien
los que nunca se olvidan
vamos a festejarlo
vengan todos
el crápula se ha muerto
se acabó el alma negra
el ladrón
el cochino
se acabó para siempre
hurra
que vengan todos
vamos a festejarlo
a no decir
la muerte
siempre lo borra todo
todo lo purifica
cualquier día
la muerte
no borra nada
quedan
siempre las cicatrices
hurra
murió el cretino
vamos a festejarlo
a no llorar de vicio
que lloren sus iguales
y se traguen sus lágrimas
se acabó el monstruo prócer
se acabó para siempre
vamos a festejarlo
a no ponernos tibios
a no creer que éste
es un muerto cualquiera
vamos a festejarlo
a no volvernos flojos
a no olvidar que éste
es un muerto de mierda


CONTRA L'AMOR...

Contra l'amor hi ha un llop llopàs culpable
Miserable cervell cèntim lunar
Ridícul als diaris detestable
Comediant de Crist no per atzar
Té llotja principesca dins l'estable
Els timbals tallen la paraula al mar
A l'ou del món s'hi genera el diable
I el monstre que es permet és militar
L'arbreda de tants ceptres ja l'esquerda
L'empremta del seu polze criminal
Se senya amb la mà dreta tota verda
Amb la mà esquerra estreny el seu punyal
Funest feixista càlcul ple de merda
Avança sota el pal.li el general.

FINAL!

Havies d’haver fet un altre fi;
et mereixes, hipòcrita, un mur a
un altre clos. La teva dictadura,
la teva puta vida d’assassí,
quin incendi de sang!

Podrit botxí, prou t’havia d’haver estovat
la dura fosca dels pobles, donat a tortura,
penjat d’un arbre al fons d’algun camí.

Rata de la més mala delinqüència,
t’esqueia una altre mort amb violència,
la fi de tants des d’aquell juliol.

Però l’has feta de tirà espanyol,
sol i hivernat, gargall de la ciència
i amb tuf de sang i merda, Sa Excremència!

Glòria del bunyol,
ha mort el dictador més vell d’Europa.
Una abraçada, amor, i alcem la copa!

20 de novembre 1975
Antologia de poemes de revolta (1943-1978) Joan Brossa

Pinochet és mort. Visca la vida i la llibertat

La meva educació em portaria a evitar estar content per la mort d’algú, però no puc evitar-ho, aquell bord assassí d’en Pinochet és mort, una mort immerescuda al llit, mereixia un altre tipus de mort, cruel com la que ell va provocar a tants milers de persones.
Masses dictadors han mort tranquil·lament al seu llit, esperem que sigui el final d’una època i que Xile i tota llatinoamericà puguin viure en llibertat. Avui més que mai les mans netes de Víctor Jara sonen amb potència per tots els camins d’Amèrica i del món. En record d’en Víctor i de totes víctimes de la dictadura pinochetista.

La Federació Catalana de Patinatge a competir a sudamerica

La veritat és que en un primer moment vaig tenir una sorpresa, però després reflexionant penso que el més important és poder competir en nom del nostre país, segurament el més “normal” seria fer-ho a Europa, però com els nostres “simpàtics” veïns de ponent ens prohibeixen fer-ho, doncs endavant i el temps posarà les coses al seu lloc és necessari ser persistents i anar endavant.
He recollit visitant les webs de la nostra federació de patinatge i aquella dels veïns de ponent la seva reconstrucció històrica de la implantació del patinatge a l’estat espanyol, després de llegir-ho és encara més clar que estem parlant de dos països diferents i per tant de dues federacions absolutament diferents. Bona sort i total recolzament als directius de la Federació Catalana de Patinatge.

"Els inicis del patinatge en el nostre país daten de principis del segle XX. Totes les fonts ens indiquen que el primer partit celebrat a Espanya d’hoquei patins fou a Barcelona. (1905)
La moda de les pistes de patinatge va arrelar amb força a partir d’aleshores. La ciutat comtal es va convertir en el bressol del patinatge català, on grups de joves van començar a improvisar alguns partits d’hoquei patins en places públiques com ara el Turó Park.
El 1924 es va fundar a Montreux la Federació Internacional de Patinatge, presidida pel suís Fred Renkewitz.
Arran d’això es van crear els primers clubs catalans que a partir de 1930 van constituir la Federació Catalana d’Hoquei Patins presidida per un italià afincat a Barcelona, Luis Pirenti di Campagna. L’any següent comencen les competicions oficials d’aquesta modalitat.
Durant els primers anys de la dècada dels 30 es van celebrar els primers campionats de Catalunya d’hoquei patins.
Després de l’impàs de la Guerra Civil i amb la creació de la Real Federación Española de Patinaje y Hockey el 1943 i la posterior refundació en Federación Española de Patinaje el 1954 sota la presidència de Joan Antoni Samaranch, la Federació Catalana com a tal queda diluida en quatre federacions provincials perdent d’aquesta manera el protagonisme que havia tingut durant els anys 30 coincidint amb el període de la 2ª República i amb el restabliment de la Generalitat de Catalunya." Web F.C.P



"En el año 1946 se creó la Federación Española de Hockey y Patinaje y España debutó en competiciones internacionales en 1947 en un campeonato celebrado en Lisboa (Portugal).

En estos años la aportación de Juan Antonio Samaranch (jugador, entrenador y directivo), fue muy valiosa. Así, en 1954 se creó la Federación Española de Patinaje, desligada ya del hockey sobre hierba, presidida precisamente por Samaranch" Web F.E.P

SIDA, ESGLÉSIA, JERC i JSC

Segurament una de les pandèmies més devastants dels últims segles és l'AIDS-SIDA, malaltia de transmissió sexual que destrueix poblacions senceres de diversos països africans, que no tenen la possibilitat d'accedir als tractaments mèdics, que tenen uns preus al·lucinants per uns països portats a la ruïna econòmica i humana.
Allò cert és que l'església catòlica té a vegades una visió molt restringida de la sexualitat humana, primer com a simple vehicle de reproducció, i després realitzant una lectura "naturalistica" del control de la natalitat, vull dir que per controlar la natalitat nomes és possible segons les autoritats eclesiàstiques solucions naturals, abstinència i control del cicle de la dona, de fet no tinc res a dir d'aquestes normes, si la pretensió és imposar-les a la comunitat de creients, ells decidiran si seguir-les o no, encara que tinc la intuïció que la comunitat de creients va per un costat i la jerarquia per un altre. Una altra cosa és intentar que les seves consideracions morals de grup siguin assumides per l'estat laic com tantes vegades pretén l'església en aquests afers i fer-les extensives a tots els ciutadans.
L'home és per essència l'animal que controla i transforma la natura, la seva pròpia i la de les altres especies, l'home és transformació de la natura per convertir-la en cultura, totes les activitats humanes estan basades en la transformació i control de la natura i la nostra sexualitat no és una excepció, fet que l'església és nega a acceptar.
Però no és la meva intenció fer una diatriba anticlerical, és ideologicament fàcil. He pogut llegir que les JERC i de les JSC repartien preservatius gratuitament, no em provoquen cap escàndol, em semblen fins hi tot una mesura adequada, però cal veure les coses amb tota la seva dimensió, l'església actua farisaicament amb la utilització dels anticonceptius i concretament amb la utilització dels preservatius per evitar el contagi de la mortal malaltia, però al mateix temps molt homes i dones d'aquesta mateixa església són els únics que donen ajut i consol a milers de pobres malalts en els llocs més desgraciats de l'Àfrica i això va reconegut socialment i col·lectivament, l'entrebanc ideològic de l'església amb els preservatius és mínim, el veritable gran problema són les cases farmacèutiques i el control de la recerca nomes feta amb expectatives econòmiques. Forçar a les cases farmacèutiques a liberalitzar els medicaments en el cas de malalties com la SIDA i d'altres casos greus si és realment un canvi radical, repartir preservatius és només passar de puntetes sobre els problemes reals.