Ser relativament relativista

El nou Papa en Benet XVI ha iniciat el seu pontificat realitzant una carrega frontal contra el relativisme i l’agnosticisme, la veritat és que enfront els problemes que hi ha al món pot semblar un exces que el nou pontífex romà tingui aquest inici de regnat, però de fet és segurament el més normal, ens trobem davant un teòleg que coneix i predica la veritat, pot afirmar que la seva veritat és millor que la dels altres grups que tenen veritats, però al fi del trajecte es troba còmode parlant i intercanviant experiències amb ells, el problema pels homes que tenen la veritat són aquells que exposen els seus dubtes enfront les veritats absolutes, perquè reconèixer la seva possible raó és posar en dubte les propies certeses i sense les certeses la fe no és res.
Reconèixer que no coneixes és un acte d'humilitat intel·lectual, dir jo això no puc afirmar-ho ni negar-ho, és afirmar les propies limitacions, una posició que comporta el reconeixement de la pròpia finitud, enfront de la fe que permet la tranquil·litat psicològica de sentir-se immortal.
Des del cristianisme militant ens diuen que Déu ha d’ésser el centre de tot en contra de les tendències laiques i relativistes que posen l’home al centre, atribueixen totes les desgracies de la humanitat actual al canvi de centralitat, Déu-Home, quan de fet el canvi no és produeix entre la dicotomia Déu-Home, sinó entre aquella dels Homes que parlen en nom de Déu i els Homes que parlen com a homes, i no hi ha res més perillós pel futur de la humanitat que tornar a la centralitat dels Homes de Déu il·luminats pels llibres sagrats. El cercar una explicació o interpretació a la nostra existència, el trobar un sentit a la vida i interrogar-se sobre la mort és una constant humana, en el moment que un troba una possible explicació i la converteix en veritat-fe aconsegueix una posició de tranquil·litat psicològica, però si el creient té l’obligació moral de comunicar primer i d’imposar després la seva pròpia visió a la resta de la humanitat es converteix en un perill.
Cada època històrica i civilizatoria de la humanitat crea valors i certeses que són destinades al seu declivi o canviament, personalment em sento part d’aquesta civilització occidental que contràriament al que es pensa és capaç de crear un pensament tant fort que és permet el luxe social de trobar contradictoris a l’intern del seu propi sistema, convertint la seva pròpia debilitat en fortalesa regeneracionista. Comparteixo aquesta contradictòria síntesi de finals de segle XX inicis del XXI que recull elements del liberalisme, del cristianisme i del marxisme, la nostra societat Europea d’avui és la síntesi d’aquest tres “ismes” potents que han canviat el món en la seva globalitat.
Quan l’antropòleg americà J.M.Herskovits presenta l’ONU el 1947 un informe amb la recomanació sobre el respecte de les diverses cultures i dels valors professats per les persones individuals, entenia que cada societat era única i diversa de les altres i que la diversitat cultural sempre troba una justificació en el seu específic context. Vol dir això que Herskovits no tingues els seus propis criteris culturals i religiosos? crec que fer una lectura simplista del relativisme porta a pensar que com cada cultura pot trobar una justificació a l’intern de la pròpia societat, no és possible valorar les cultures, res més fals que això, cal entendre el relativisme cultural com una tècnica de recerca, si el recercador parteix de l’apriorisme que els individus d’aquella societat que està estudiant són essencialment estúpids per que creuen per exemple en la “transmutació” no arribarà a interpretar res del joc simbòlic que és produeix a l’intern d’aquella societat, per tant cal entendre el relativisme com una tècnica d’anàlisi que permet aproximar-se el més possible a altres realitats culturals que no són les propies. Vol dir això deixar de tenir les propies posicions religioses, polítiques i socials? Absolutament no! no és possible deixar aquest bagatge a la butxaca, però la practica d’un relativisme metodològic permet aproximar-te a altres realitats que no necessàriament has de compartir o justificar.

Dos llibres i un Papa

L’església Catòlica ha triat un nou successor de Pere, aquesta vegada el successor de l’antic Papa és en gran part l’ideòleg de l’anterior pontificat, hi ha una línia de continuïtat entre un i l’altre, la solidesa intel·lectual de Joseph Ratzinger però supera la de Karol Wojtyla, un era un gran comunicador d’idees força, l’altre és el pensador d’aquelles idees.
Aquests dies s’ha parlat molt dels possibles papables, un sense dubtes era el Cardenal Ratzinger i l’altre el Cardenal Carlo Maria Martini actualment jubilat a Jerusalem, a tots dos periodisticament els han donat com a cap de files de dues corrents oposades, Ratzinger conservador Martini progressista, personalment dubto que aquestes etiquetes puguin aplicar-se com un absolut a una institució com l’església catòlica, de fet el pensament de Ratzinger i Martini no és així distant en tantes coses, normal sinó no farien part de la mateixa església, segurament el que els separa més son les formes de proposar-se, la propensió al diàleg de Martini enfront de la defensa de l’ortodòxia obligada pel càrrec de Ratzinger. De fet com que no faig part de l’església catòlica, em preocupa poc els aspectes organitzatius interns de l’església (dones sacerdot, celibat dels sacerdots...), em preocupa més els aspectes estatals de l’església, la seva capacitat política de crear o desfer majories a les Nacions Unides i a la comunitat internacional sobre tants temes que ens impliquen a tots. Per això és interessant conèixer el pensament d’aquell que serà l’actual cap d’estat Vaticà i la de l’altre teòric candidat, per això hi ha dos llibres accessibles al gran públic, el primer editat ja fa anys és un diàleg obert sincer entre Carlo Maria Martini i Umberto Eco que porta per títol “In cosa crede chi non crede?” del qual es pot trobar també una edició catalana, que nostra la solidesa intel·lectual dels dos autors i l’altre molt més recent de Joseph Ratzinger i Marcello Pera “Senza radici. Europa, relativismo, cristianesimo, Islam” aquest text ens permet conèixer amb un cert detall les liniers ideològiques de Benet XVI, ens mostra la seva solidesa intel·lectual malgrat puguem discrepar en tantes coses, llàstima que el llibre queda descompensat enfront la mediocritat de Marcello Pera actual president del senat italià, és una demostració palpable de la mediocritat de l’actual classe dirigent italiana, que ens fa enyorar la solidesa intel·lectual dels antics dirigents de la DC, PCI, PSI...

Tots guanyen?

Una vegada i un l’altre, sigui el país que sigui, el dia després de les eleccions apareix una gran cerimònia de la confusió, tots sempre guanyen! Bé, de fet algunes vegades no és així, a les ultimes eleccions italianes en Berlusconi ha perdut d’una manera tant gran que no pot amagar-se sota l’ala.
En les darreres eleccions basques torna la mateixa cançó, números canten, però, el guanyador és agradi o no una vegada més el PNV-EA i els altres van a la cua, els números canten! podem valorar la posició de centralitat política que pot agafar el PSE-PSOE o el fantasmagòric Partit Comunista de les Terres Basques, els hereus d’Herri Batasuna. També podem fer riure fins a les gallines amb valoracions com les de la candidata del PP donant per bons uns resultats impresentables, però això és normal amb el PP després de sentir les argumentacions d’en Piqué sobre els papers de Salamanca qualsevol cosa es pot valorar i fer. Des de l’espanyolisme militant del PSOE o del PP celebraran la relativa baixada del PNV, però en global qui baixa son les seves posicions, el bloc nacional basc els supera àmpliament, ara però queden obertes totes les combinatòries i un possible pacte PNV i socialistes és possible.
Ja sé que no servirà de res, però hi ha algun polític espanyol amb dos dits de seny per comprendre que il·legalitzar formacions polítiques no porta a res? que complica el marc polític però després torna a recomposar-se com era abans, si algú encara pensa que pot canviar l’estructura social i els problemes d’una societat amb una estúpida llei de partits no ha entès encara com funcionen les societats modernes, els aproximadament 150.000-190.000 votants històrics d’HB no desapareixen per decret llei i en un estat democràtic si volen continuaran trobant sempre forats per expressar-se políticament.
Un altre aspecte curiós d’aquesta campanya que he seguit amb un relatiu interès la veritat sigui dita, els problemes dels bascos fa temps que han deixat d’apassionar-me, de fet prefereixo dedicar-me als nostres problemes, com deia un aspecte curiós és aquesta nova moda de les conferències de Premsa sense preguntes, no sé si hi ha encara periodistes amb dignitat, però penso que el gremi dels periodistes hauria de demanar als seus de no participar en aquest tipus de fantasmades, no em puc imaginar per exemple als periodistes nord-americans acceptar una cosa així dels seus polítics, els periodistes espanyols en general són d’un servil que fa por, però no pensava que arribessin a tant per acceptar coses així, participar en una roda de premsa sense poder preguntar és el màxim de la servitud per un professional de la premsa arreu del món.

El Micalet a l'Alguer

La Setmana passada els Amics de l'Alguer de València i amb ells altres socis de la societat coral el Micalet visitaren la ciutat i també el Centre de Recursos Pedagògics Maria Montessori, en Luca Scala els va fer una presentació del treball que realitza el centre i jo vaig tenir el plaer de fer una visita guiada al grup per la ciutat vella. València i concretament la Societat Coral el Micalet representen moltes coses per a mi a nivell personal, de fet València em va fer descobrir en profunditat la meva catalanitat, llegir la historia de la ciutat de Sanchis Guarner, llegir Fuster, escoltar Ovidi i el Tall, treballar amb en Cerdà, Garcerà, Guia, Partal..., i amb tants altres, amb els quals ens forjarem conjuntament la nostra consciència nacional, sense València no anem en lloc!Aquí unes quantes fotos de la visita, entre elles aquella en la qual em fan lliurament de la placa commemorativa del viatge, molt agraït a la societat el “Micalet” i al seu President.

En Bernat Joan a l’Alguer

Desgraciadament per Sardenya i per tant per l’Alguer no tenim representació sarda al Parlament Europeu, l’actual circumscripció electoral italiana ens inclou conjuntament amb Sicília, per tant Sardenya es troba sempre a competir amb una població de més de sis milions d’habitant enfront el milió i mig escàs de la població sarda, amb aquestes circumstancies demogràfiques és difícil, per no dir impossible que existeixi una representació sarda al Parlament Europeu. És menester dir que ha existit un intent de canvi de llei electoral i que ha fracassat per la manca d’un vot, precisament d’un diputat sard que aquell dia no era al Parlament, és inútil plorar si alguns dels propis representants es dediquen a l’absentisme polític de les seves obligacions.L’únic camí de moment és trobar representants europeus d’altres circumscripcions que ens representin, l’oferiment que ha fet en Bernat Joan a la ciutat de l’Alguer a traves de Catalan TV i de l’entrevista personal amb el President d’Ómnium Cultural en Gianfranco Russino, de representar l’Alguer en totes aquelles intervencions que la ciutat tingui menester a nivell europeu em sembla d’una importància vital, primer perquè ens pot solucionar un problema de representació que estic convençut serà cada vegada més important i en segon terme, perquè pot ser un lligam institucional molt important entre l’Alguer i la resta dels Països Catalans i aquí la capacitat d’en Bernat Joan de fer convergir voluntats em sembla essencial. La seva vinguda malgrat ser breu ens obre diverses portes i conjuntament amb en Gianfranco i altres amics començarem a treballar per fer repetir la seva visita el més ràpidament possible i per omplir de continguts el seu oferiment. Per aquells interessats, aquí podeu veure l’entrevista a Catalan TV.

A MOS VEURE DANTE

El meu sogre ens ha deixat després d’una llarga i odiosa malaltia, l’Alzehimer és una malaltia destructiva (com totes) que et fa perdre la consciència del propi ser, que poc a poc et porta de la follia a la destrucció total del sistema, el nostre cap ja no és capaç d’organitzar i donar ordres a la totalitat del nostre organisme, és un fet desesperant veure un home ple de vitalitat, d’idees, de capacitat creativa anar-se destruint d’aquesta manera lenta i constant.
Recordo que la primera vegada que he parlat amb ell he perdut part del seu discurs, encara no tenia acostumada l’orella a la dolça melodia i els girs lingüístics de l’alguerès, però era un home que és feia estimar, de fet em va agradar des d’aquella primera conversa, després anàrem junts a fer tantes coses, recordaré sempre els nostres viatges a la font per poder pendre aquella magnifica aigua lleugerament gasada que després amb passió embotellava a casa. En Dante era un home que estimava el treball, era d’aquella raça de gent que ha treballat tota la vida fent allò que li agradava i aquest fet segurament no té preu, poder fer allò que a un li agrada és la cosa més gran pel desenvolupament personal, en Dante és un d’aquells, un que del seu treball i de fer les coses ben fetes va fer bandera, un tipus de treballador que avui ja no existeix, orgullós del seu treball i de la seva condició.
Desgraciadament la malaltia no l’ha deixat gaudir dels seus tres nets, en Gabriel, en Gerard i l’Alessandra, de l’únic que ha pogut gaudir un poc més ha sigut d’en Gabriel i penso que el meu fill gran tindrà sempre un bon record del seu avi matern, segurament l’ha perdut massa aviat, em desplau per tots dos, jo que he pogut gaudir del meu fins a edat adulta he de reconèixer que és una gran fortuna tenir un altre punt de referència més enllà dels propis pares.
La mort és part de la vida, la qual és tota un misteri, malgrat els humans som aquella espècie animal conscient de la nostra finitud i intentem anar descobrint-ne coses, poc a poc el nostre coneixement col·lectiu és més gran, però en front la fi de la vida em reconec incapaç de saber-ne més, enfront de les certeses d’aquelles que creuen en un més enllà i d’aquells que el neguen, jo declaro la meva incapacitat d’afirmar certeses, nomes amb la humilitat de declarar que desconeixem podrem avançar en el coneixement i esper que les nostres capacitats col·lectives ens portin a poder garantir a les generacions futures una vida i una mort dignes.Sigui quin sigui el nostre destí final A MOS VEURE DANTE

La mort del Papa Polonès.

Els mitjans de comunicació de masses ens bombardegen amb les imatges del Papa recent mort, de fet és un festival papal que segueix les línies marcades per Joan Pau II, un gran comunicador de masses que transmet el seu missatge ara també mort.

La veritat sigui dita escoltar i mirar aquests últims dies la programació de la RAI ha fet literalment fàstic, tant de fàstic que al final quan ha arribat el moment de la mort aquest periodista mediocre que és Bruno Vespa ja no sabia que dir, i així tants altres col·legues apologetes de la figura del Papa. Sento desentonar amb el cor, no sento especialment la mort d’aquest home, per ser més precís dir-vos que la sento com la de qualsevol altre home, em desplau el sofriment i la pèrdua de qualsevol vida humana, però per a mi la seva figura estava mancada del poder carismàtic de la infal·libilitat papal i el seu encant és aquell que pot oferir qualsevol altre home, ni menys ni menys, això no treu el meu total acord amb tants temes, la meva admiració per la seva valentia en la defensa de la pau, però al mateix temps el meu desacord amb tants altres temes. La llibertat d'estar fora el dogma de fe em permet pensar amb el meu propi cap i no deixar que altres pensin i decideixin per mi.

Ara vindran les anàlisis de la seva figura i després les loteries per saber quin serà el nou bisbe de Roma i cap de l’Església Catòlica, no entraré en aquesta disquisició, caps més alts i entesos en el tema ens il·lustraran sobre el tema, però no puc deixar de comentar una cosa que m’ha colpit especialment d’aquest seu llarg pontificat i que ens afecta com a poble, la seva constant animadversió vers la comunitat nacional catalana, que un home que ha conegut la repressió nacional com a polonès per part dels nazis alemanys i dels comunistes russos, tingues una certa fixació anticatalana no deixa de ser curiós, segurament la llarga mà del nacionalisme espanyol i l’influència de l’Opus Dei han tingut a veure amb això, la constant negativa a donar no nomes als catòlics catalans, sinó a tot el poble de Catalunya una salutació en la nostra llengua des de la plaça de Sant Pere denoten una voluntat de punició a la comunitat catalana que després s’ha manifestat amb altres aspectes a l’intern de l’església.

Per altres temes que amb tota seguretat pel conjunt del món són molt més importants el temps i l’anàlisi històrica diran, no soc capaç ara de valorar la figura d’un Papa que ha exercit de monarca a l’intern de l’església, un home que ha demanat disculpes pels pecats passats de l’església, però potser ha posat les bases per a pecats futurs amb el seu reconeixement de les sectes catòliques més tancades a altres realitats culturals i religioses. Un home complex com el món que li ha tocat viure, amb una actuació que té molts blancs, grisos i negres, com la resta de mortals que cerquem un sentit a aquesta vida, que potser no té cap sentit.